BUTLLETÍ

1

ÍNDEX

El Butlletí. Número 67. Edició de Tardor. Decembre 2004 PO Box 91142, Los Angeles, CA 90009 Tel (310) 640 88 47 Email: pcgarriga@cs.com - http://www.casalcalifornia.org

Paraules de la Presidenta Words of the President

CASAL DELS CATALANS DE CALIFÒRNIA

The time of the year when the days are long, thenights short, and the weather hot has given wayto the very short days, the very long nights andthe quite cool early mornings. This is autumn, atime of changes. The leaves of the trees becomemulticoloured and then fall. Again we look forthe warm clothes that were put away since be-fore summer.

On the Catalan traditional calendar this passageis well marked by the feast of All Saints Day, atime for celebrations by the fireside, a time forchestnuts, panellets, baked sweet potatoes andsweet wines.

Upon autumn’s arrival our Casal also experi-ences changes: new people, new students, newfellows; new families arrive to Southern Cali-fornia to start new careers, a new adventure, anda new discovery. People with hopes and dreamsof change, and with hope to meet new chal-lenges.

Thus, I’ll seize this opportunity to welcome allour newcomers and wish their hopes will be-come a reality. Welcome also to our Casal.

Happy holidays to all!

L’època de l’any quan els dies son llargs, les nitscurtes, i el temps calorós, ha donat pas al temps onels dies son molt curts, les nits molt llargues i lesmatinades ben fresquetes. Aquet temps, es el tempsde tardor, temps de canvi. Les fulles dels arbres estornen de molts colors i desprès cauen. Tornem abuscar aquella roba que ens abriga més i no fèiemservir des d’abans de l’estiu.

Al calendari tradicional català aquest pas o canvies bastant marcat per la festa de Tots Sants, tempsde festes a la vora de foc, festa de la castanyada,panellets, moniatos i vi dolç.

Al arribar la tardor al nostre casal també hi hacanvis, sobretot de gent nova, nous estudiants, nousbecaris, noves famílies que arriben al sud deCalifòrnia, per emprendre una nova carrera, unanova aventura, una nova descoberta. Gent ambmolta il·lusió, somnis de canvi i superació.

Aprofito doncs, per donar la benvinguda a tothomque fa poc que ha arribat i us desitgem a tots queels vostres somnis es facin realitat . Benvingutstambé al nostre Casal

Bones Festes a tothom!

Carme RoigPresidenta del Casal

dels Catalans de Califòrnia

Paraules de la Presidenta (1)

Des del Consell (2)

Correspondència (4)

Casal (5)

Notícies (6)

ArticlesEl Rancho dels Domínguez (10)Els fets de Fresno: estrelles o estrellats (12)Rebuig internacional a la selecció catalana (13)Epitom de la Guerra Civil a Espanya (15)A Miró-Calder reunion (18)Amposta elegida Capital de la Cultura Catalana‘06 (20)El temps segons Pep (21)Entrevista a Josep Maria Muria (22)Barça 2005 (23)

Bones Festes 2004 (24)

2

Acta Reunió Consell

14 de novembre, 2004

El Consell es va reunir el diumenge 14 de novembre alRancho Dominguez a les 10 del matí. La reunió va començarpuntualment amb l’assistència de tots els membres delConsell llevat la tresorera Patricia Petherbridge, el vocal derelacions públiques Pere Balsells i els vocals Joan Bertran iMaria José Aranzana cadascú dels quals es va excusar. Tambévan assistir els col·laboradors Quimet i Nuri Andreu i el nourepresentant dels becaris Angel Jimenez. També va assistirLaia Vicens Fusté a invitació de Marius Cucurny.

Es va aprovar el següent ordre del dia:

1) Aprovació acta 9/19; (Garriga)2) Correspondència; (Garriga)3) Nous Socis; (Garriga)4) Estat de Comptes; (Garriga/Petherbridge)5) Subvencions; nou compte de xecs a CommercialCapital Bank (Garriga)6) Anuncis, renovació del full de sol·licitud de soci; noutríptic (Vallvé, Cucurny)7) Organització de la festa de Nadal; (Jason)8) Assistents als càrrecs del consell; (Roig)9) Classes de Català a GWC; (Cucurny)10) CAU; (Roig)11) Visita de l’expresident Pujol Agost 2005; (Garriga)12) Trobada de catalans arreu del mon el febrer; tallers;(Garriga)13) Projectes Becaris; (Garriga/Assessors)14) Altres qüestions

1. El secretari va llegir i aprovar l’acta de l’ultima reuniódel consell del 19 de setembre.

2. El secretari va llegir dues cartes de la Secretaria deCooperació Exterior de la Generalitat. En una s’informavaque Pere Garriga seria proposat com a vocal al Consell deles Comunitats Catalanes de l’exterior. El vocal titular a quisupliria és Elia Robles del Casal Català de Vancouver. Enl’altra carta s’informava que en 2005 no hi hauria una trobadade joves de Casals al hivern per conflicte amb la Trobada deCasals Catalans. Tanmateix, continua prevista la trobada dejoves per l’estiu. El secretari també ha informat que haviadonat al Consulat d’Espanya de Los Angeles la formaciódel nostre nou consell.

3. Es van proposar i aprovar les sol·licituds per a nousoci del Casal de Naama Melero, John P. Lechago i la famíliade Rosa Ferrer.

4. El secretari va llegit l’estat de comptes del Casal queli havia tramés la tresorera. En la compte corrent del Casal hiha un balanç aproximat de $3650, sense comptar les despesesrecentment rebudes del Cau. Del full de càlcul es desprènque a l’aplec de tardor hi va haver una despesa de $1621 i uningrés de $2437, aportant un benefici de $831. Cal recordarque el benefici seria menys si es sumés la contribució enmenjar que porta el Pere Balsells. Es va acordar que esdemanaria a Balsells que informés al Casal de les sevesdespeses per així tenir un compte més acurat del cost del’aplec.

5. El secretari va informar que no se’ns havia informatsi cap de les subvencions que havíem sol·licitat per activitatsculturals havia estat atorgada. En el passat havíem rebutconfirmacions de subvencions durant l’estiu. La sol·licitudper assistència social a una sòcia del Casal si ha estat atorgadaper la Generalitat, però no s’han rebut els fondos. Mentrestantel Casal pagarà les despeses del Cau que quedin per l’anyamb la donació família Balsells del compte de CommercialCapital Bank. El secretari ha fet els passos per a obrir unChecking Account lligada a aquest compte.

6. Es va comentar que a tots els anuncis del Casal (festes,aplecs, classes etc) caldria posar el logo del Casal, iinformació sobre el Casal (web site i adreça; nonprofit;objectiu). El Casal hauria de tenir un “Brochure” en català ianglès que resumiria el que som i pretenem, les nostresactivitats i història. El Cucurny s’encarregarà de fer-lo. Tambéel full de sol·licitud s’hauria de posar al dia, incloure e-mail;fer-lo en anglès i català; poder omplir-lo electrònicament. ElVallvé s’encarregarà de fer-ho. També hi han hagut queixesque la gent no rep informació que sol·licita del Casal. S’hand’actualitzar més ràpidament la base de dades.

7. Les responsabilitats de la festa de Nadal es van decidir.Durant la reunió del Consell la Montse Jason va repartir elsanuncis de la festa es van preparar per a distribució per correu.La música serà per DJ (Aleix), amb CD’s ballables portatsper Vallvé, C. Roig, i M. Jason. Garriga portarà i muntarà elsistema de so. Es faran galldindis. La C. Roig, M. Jason, i T.Wroblewski s’han compromès a preparar-ne una cadascuna.La Montse Jason demanarà si la Pepita Martinez pot fer ungalldindi i preparar les altres guarnicions. La C. Roig tambéportarà les amanides i demanarà dues caixes de cava. ElGarriga el gel (80 lliures). La Laia Vicens programarà el servei

Des del Consell

3

Des del Consell

de la barra (Rob Jason, Llobet, Garriga, Cucurny), taquilla icuina. La Jason portarà les decoracions, farà la programaciógeneral de la festa i farà els contactes amb el Luis ques’encarrega de la neteja i obrir les neveres, posar les taules.El Bertran o el Balsells faran de Santa Claus. La Petherbridge,Donna Dawson i T. Wrobleski estaran a la taquilla.

8. Es van designar alguns dels vocals i socis icol·laboradors per a assistir alguns dels càrrecs del consell:

Presidenta: Carme Roig, assistida per la vicepresidentaTeresa Wroblewski

Secretari: Pere Garriga, assistit per Montse Llobet(Subvencions) i Quim Vallvé (Base de Dades)

Tresorera: Patricia Petherbridge, assistit per MontseLlobet

Relacions Públiques: Pere Balsells, assistit per AngelJimenez

Cultura i Classes de Català: Marius Cucurny, asistit perLaia Vicens i Maria José Aranzana

Activitats Socials: Montse Jason, assistida per MariaJosé Aranzana

Butlletí: Pere Garriga, i co-editors Laura Marchal i JoelBenito

Directora Cau: Carme Roig, assistida per Pilar March

Representant Becaris: Angel Jimenez

Representant Fasec: Pepita Martinez assistida perNorma Cristina Vargas

Vocals: Maria Jose Aranzana, Joan Bertran, MontseLlobet i Quim Vallvé.

9. Classes de català a GWC. Cucurny va informar ques’havien reunit dues sessions de classe a GWC aquesta tardorperò només dos estudiants s’havien inscrit. Les classes doncss’han suspès fins a la primavera. No obstant s’han proposattrobades informals amb els dos alumnes interessats. ElCucurny ha tingut vàries reunions amb M. J. Aranzana, L.Vicens i Cristina per a repartir-ne l’ensenyament de lesclasses. Amb les tres però hi podrien haver problemes devisat i qualificació a la GWC i/o Institut Ramon Llull si les

classes són subvencionades. La Montse Llobet s’ha ofert aensenyar les classes com a titular, ella no tindria cap problemad’aquests tipus. El Cucurny proposa que per a tenir millorèxit a la primavera del 2005 caldrà desenvolupar millor lessegüents qüestions:

a) Marketing; fer una millor campanyapublicitària, lligar els estudis de català amb estudiantsinteressats a estudiar/treballar a Catalunya

b) Professorat; assegurar una continuïtat deprofessorat; lligar amb altres programes de intercanvientre GWC i Catalunya; lligar amb programes oferteson-linec) Currículum; establir el programad’ensenyament

d) Metodologia: tenir preparades eines d’estudi;llibres (biblioteca); tallers

10. Cau; la C. Roig va informar sobre la castanyadacelebrada la setmana anterior. Va mostrar fotos del’esdeveniment amb una ben guarnida taula de menjar ipanellets que els nens del Cau i les mares van preparar.11. Projectes becaris; no es va discutir aquest punt perfalta de temps.

12. Visita de l’expresident Pujol; Garriga va informar queel P. Balsells ha invitat a l’expresident i la seva esposa a feruna visita a Califòrnia i Alaska a començaments de l’agostdel 2005. El dimecres 3 d’agost està previst que el Casal liofereixi una recepció i l’acompanyi a una visita turística pelsud de Califòrnia. El Garriga demanarà la col·laboraciód’altres membres del consell per a programar el dia a midauna vegada sigui confirmada la data.

13. Tallers de la III Trobada; C. Roig i P. Garriga seran elsrepresentants del Casal a aquesta trobada que es celebrarà elfebrer del 2005 a Girona. El P. Balsells informa que podràassistir. Es possible que Cucurny i M. Jason assisteixin comacompanyants. Es reparteixen les inscripcions als tallers en-tre els quatre assistents.

14. Altres; s’informa que Alfonso Edo va morir acomençaments de novembre; el secretari enviarà unaexpressió de condol en nom del Casal; la Montse Jasoninforma que la seva germana Maria Angels Carrasco va morira Barcelona la setmana passada; va estar al seu costat durantels últims dies de la seva vida.

Sense més s’ajorna la reunió a les 12:45.

4

Correspondència

Aplec Tardor 2004

Hi all:

I want to express my congratulations to the success of theAplec. Everybody contributed very well and it was a realpleasure to be there. Honors should be paid, in particular, tothe students that made the difference. Also, of course, PepitaMartinez, Peter Garriga, Carme Roig, and especially Oriol,who was the leader in carrying everything out.

Congratulations to all.

Thank you.

Pete Balsells

Carme i Pere,

és d’agrair tots els comentaris que com a becari estic rebentper part de tots els participants de l’últim aplec. Personalment,estic completament d’acord que ha estat un dels aplecs mésexitosos i més animats de tots als que he pogut assistir.

M’agradaria recordar que totes aquestes felicitacions cap alsbecaris caldria estendre-les a la figura del senyor Balsells.No ens podem oblidar que el senyor Balsells patrocinaeconòmicament l’assistència de tots els estudiants becaris al’aplec, assegurant l’èxit de la festa.

Molts records,

Angel Jimenez

Estic totalment d’acord amb el missatge de la Montse Jason.L’aplec efectivament va ser un èxit. Tant nosaltres com elsconvidats que varem portar varem desfruitar-ho molt,especialment els mes joves.

Gracies per d’il·lusió que tots hi vareu posar, moltespecialment els becaris que en van convertir en una jornadainoblidable. Almenys aquests varen ser els comentaris en elcotxe tot tornant a casa!

Quim Vallve

Amics

Aquesta vegada tothom se m’han avançat a donar les gràciesper una feina ben feta. Sense dubte, les coses van anar moltbe, i tothom està content, entusiàstic, i agraït. Això es unaprova que el treball en equip pot donar uns resultats moltsatisfactoris.

I ara que ho tenim fresc a la ment, hi hauria alguna cosa quecreieu podria canviar-se per millorar-ho? Oriol, fes elcomentari als altres estudiants, si us plau.

Jo tinc un parell de cosetes que voldria dir:

1- El so. No se perquè el so, la música, el locutor (que percert va ser boníssim) que no es sentia a no ser que estesis allàdavant. Que es pot fer???? Son els altaveus?, la potènciadels altaveus????

2- La segona cosa és que potser aniria be posar unes llistes,per que la gent que ve per primera vegada, s’apuntessin ellsmateixos a la llista per rebre d’informació dels nostres events,o si volen rebre el butlletí etc.

Be, ja en fareu cinc cèntims

Ara, coses trobades:

Unes ulleres de sol (una cama trencada)Dues viseres (això estava a la taula on seia en Quim i lafamília)CD’s de la Montse Jason (3 crec)Una gorraUn cubell de la brossaUna caixa amb guants de cuina, davantals etc.

El cubell i la caixa estan al nostre “storage”

Res més per ara

Fins aviat

Carme Roig

5

Casal

Invitació a les famílies catalanes

La llengua es l’ADN dels catalans. Ho han dit en pocs diesdos presidents de Catalunya: l’actual, Pasqual Maragall il’anterior, Jordi Pujol, en el curs de la Fira Internacional delLlibre que s’acaba de celebrar a Guadalajara (Mèxic), quanexplicaven als mexicans Catalunya i la seva identitat.Res possiblement ens distingeix tan als catalans com lallengua, i ha estat la defensa aferrissada d’aquesta senyald’identitat el que ha permès la nostra supervivència com apaís, en front de tantes adversitats com ha patit Catalunya alllarg de la història. Els catalans que vivim fora, ens sentimorgullosos de d’idioma i de la cultura que varem heretar delsnostres antecessors i la majoria voldríem transmetre-la alsnostres descendents. Però no es una tasca fàcil quan es viu al’estranger, sense escoles que ensenyin la nostra llengua, isovint amb situacions familiars on el català conviu o fins itot desapareix en presencia d’altres idiomes majoritaris.

Els catalans que vivim a Los Angeles tenim molta sort, perquèdisposem de recursos pel conreu de la nostra llengua, no solsperquè hi ha un nombre considerable de catalans, sinó perquèaquí s’ofereixen classes de català per a nens i es rep ajudaper fer-ho de la Generalitat de Catalunya i el DepartamentCultural espanyol.

Des de fa quatre anys, en la nostra incipient escola de català,es fan activitats per l’aprenentatge de la llengua i la culturacatalanes. En els primers dos anys les sessions van tenir uncaire d’esbarjo: lectura de contes, jocs, celebracionstradicionals, activitats que es segueixen fent esporàdicament.En els últims dos anys l’activitat ha estat centrada enl’ensenyament de la llengua, vocabulari, lectura i escriptura,regles gramaticals bàsiques, amb un context pedagògicadequat al nivell dels alumnes. L’objectiu es fer que latransmissió de la nostra cultura no es limiti a un aspecte tes-timonial o folklòric. El que volem es proporcionar als nensles eines essencials per tal de que puguin assolir un nivell deconeixements que els permeti llegir bé textos en català i tambéexpressar-se per escrit en aquesta llengua. Amb aixòassegurem, entre d’altres coses, que a l’època d’Internet, quanha augmentat extraordinàriament l’intercanvi epistolar entreCatalunya i els catalans de l’estranger, els nens de famíliescatalanes no tindran dificultats en comunicar-se amb els amicsi parents dels Països Catalans.

Saber català representa per als nostres nens, no sols mantenirla identitat, --el seu ADN, com diuen els presidents catalans,sinó també mantenir una porta oberta a Catalunya que els

permeti si així ho desitgen, estudiar o treballar al país delseus antecessors, amb totes les avantatges dels nadius.

Volem convidar a totes les famílies catalanes del sud deCalifòrnia a formar part d’aquest projecte escolar i ensagradaria saber quines son les dificultats que els ho podenimpedir i que es el que els ajudaria a participar-hi. Això enspermetrà conèixer i crear les condicions mes propiciespossibles perquè els seus nens gaudeixin de l’oportunitatd’aprendre català.Hem inclòs un petit qüestionari i us demanem l’ompliu i ensel retorneu. Moltes gracies.

Els pares de l’escola Catalana de Los Angeles

Teniu nens a casa?

De quina edat?……….

Voleu que aprenguin a parlar, llegir, escriure en català?

Les classes de català es fan ara a Brentwood, es aquestalocalitat un lloc factible per a vosaltres?

Us convindria mes un altre localitat, Long Beach, perexemple?

Es el dissabte el dia mes factible per vosaltres?

Els podríeu portar cada dissabte, amb regularitat?

Altres factors que podrien permetre la participació delsvostres nens a l’escola de català:

Envieu aquesta enquesta a:

P.O. Box 91142Los Angeles, CA 90009

o per internet a la secció Cau de la Mainadawebmaster@casalcalifornia.org

6

Notícies

Conveni entre Instituto Cervantes i l’ InstitutRamon Llull

La Mercè Vidal Tibbits, Managing Editor de la Catalan Re-view, publicada per la North American Catalan Society, haavisat a Josep G LLaurado, i aquest ens ho ha passat alButlletí, que el director de l’Instituto Cervantes, César An-tonio Molina, i la consellera de Cultura Catalana, CaterinaMieras, firmaren el proppassat setembre a Barcelona unconveni de col.laboració pel qual promouran conjuntamentla llengua i literatura catalanes a l’exterior. L’Institut RamonLlull (IRL) podrà utilitzar els 42 centres del Cervantes itambé el seu Centro Virtual Cervantes.El senyor Molina afirmà que “el Cervantes no és excloent,sinó incloent. Fou Cervantes qui digué que cadascú deu parlarla llengua amb la que mamà la llet de la mare. Estem protegitsper un dels més grans escriptors”.El conveni comporta l’ensenyament del català a tots els cen-tres del Cervantes i el dur a terme activitats en tota la xarxaorganitzades solament per l’IRL o conjuntament amb elCervantes.Una comissió integrada per tres membres del Cervantes ialtres tres de l’IRL farà una seguida del “compliment i abastdels acords. El conveni és obert i revisible”. En Xavier Folch,director de l’IRL a Catalunya, declarà que “el conveni decol.laboració no tant sols és un pas positiu, sinó que és ungest de normalitat. Un gest previsible des de que el Governde Zapatero nomenà” Molina director de l’Institut Cervantes.

Josep G LLauradó

La castanyada

La castanyada o festa de tardor com s’anomena en algunsindrets de Catalunya, és una de les festes mes típiques alvoltant de Tots Sants; sobretot la nit del trenta-u d’octubre.Avui en dia té un caire més diferent del que era antiguament.La castanyada es celebra amb amics i familiars i també ambfestes de comunitats o barriades. En aquestes festes, no hifalten els panellets, les castanyes i els moniatos; ni tampocel vi dolç, cava, moscatell o mistela per acompanyar-ho.

El Cau de la Mainada, junt amb el Casal dels Catalans tambéva organitzar una castanyada. Entre grans i petits es van fermolts panellets i ens els varem menjar. També hi haviamoniatos i fruits secs. Els petits entre una tasca i l’altra sortiena jugar al parc que hi havia davant i els grans varem fertertúlia. Va ser una estona molt agradable on apart de fertertúlia i menjar, varem tenir l’oportunitat de conèixer a novagent.

Catalans@UCI

El passat 19 de Novembre, la Universitat de Califòrnia, Irvineva aprovar la sol·licitud per la creació d’una nova associaciód’estudiants i professors: l’associació “Catalans at UCI”. Totsel estudiants, post-docs, professors i visitants catalans queestiguin a UCI poden formar part d’aquesta organització.

7

Notícies

L’objectiu de l’associació “Catalans at UCI” es complementarla feina que realitzen altres agrupacions, com el Casal delsCatalans de Califòrnia, focalitzant les seves activitats dintredel marc institucional i educacional de la Universitat deCalifòrnia, Irvine.

L’associació “Catalans at UCI” pretén ser un centre de trobadaper tots els catalans de la Universitat, i un punt de referència,consulta i ajuda pels futurs catalans que vulguin visitar una deles principals Universitats dels Estats Units. A més, les activitatsde l’associació “Catalans at UCI”ajudaran a difondre la nostra cultura i tradició en l’entorn de laUniversitat. La creació d’aquesta associació sense ànim delucre, formada en la seva majoria per becaris del programaBalsells-Generalitat de Catalunya, constitueix un nou vincleentre d’universitat de Califòrnia, Irvine i el poble català.

Àngel Jiménez Arandavicepresident de l’associació

California-Catalonia Engineering InnovationProgram

Històricament, la relació entre Catalunya i Califòrnia dataalmenys de l’època de Gaspar de Portolà (ca. 1760). Uns dos-cents anys després, el president català Jordi Pujol i el llavorsgovernador de Califòrnia, Edmund G. Brown, van formalitzaraquesta relació en la forma d’un California-Catalonia SisterState Relationship (15 de Juliol del 1986). L’objectiu d’aquestaresolució és agermanar Califòrnia i Catalunya per potenciar ipromoure l’intercanvi artístic, acadèmic i cultural entre catalansi californians. El Parlament català, donada la importànciad’aquest document, el va acceptar amb unanimitat.El 1995, gràcies a una generosa donació del Sr. Pete Balsells ila seva família, junt amb la School of Engineering de la Uni-versity of California, Irvine (UCI) es va crear el Balsells Fel-lowship program. La Generalitat de Catalunya a través delDepartament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació(DURSI) s’hi van sumar amb entusiasme. Des de llavors, enels 9 anys d’existència del programa, s’han concedit un totalde 42 beques predoctorals i 6 postdoctorals.

L’any 2003, dins el marc de col·laboració entre Catalunya iCalifòrnia, es van crear dues noves iniciatives: el California-Catalonia Engineering Innovation Program i la Girona Fellow-ship.

L’objectiu principal del programa és finançar projectesconjunts entre el món acadèmic i l’industrial, amb ubicacióa Catalunya i Califòrnia. A llarg termini es pretén estimulari accelerar el procés de transformació del coneixement quees crea en un entorn acadèmic, per a convertir-lo eninnovació que possibiliti la creació de riquesa i afavoreixil’establiment de vincles entre ambdues economies. Entreels nou projectes que es van presentar pel cicle 2003-2004,tres van ser seleccionats:

1. “Embedded MEMS-based sensor net for safety andcomfort of public transportation systems” entre Mechani-cal & Aerospace Engineering (UCI), Enginyeria Mecànica(UPC) i l’Enginyeria Sener (Barcelona).2. “REVICAT: The remote virtual catwalk” entre Electri-cal Engineering and Computer Science i Information andComputer Sciences (UCI), el Departament deMatemàtiques (UPC), IGRES Ltd (California) iMel&Mató (Barcelona).3. “Fluid-structure interaction problems undergoing largedeformations” entre Mechanical & Aerospace Engineer-ing (UCI), CIMNE (UPC), Packer Engineering (Illinois)i Quantech (Barcelona).

Aquest any (2004-2005), entre un total de set propostes,els projectes que s’estan desenvolupant actualment són:

4. “Recofigurable smart antennas” entre Electrical Engi-neering and Computer Science (UCI), Enginyeria deTelecomunicacions (UPC), BROADCOM Corp (Califor-nia) i MIER Communications (Barcelona).5. “Distributed large-network microscopic modeling andapplication to emergency traffic in Barcelona” entrel’Institute of Transportation Studies (UCI), el Departamentd’Estadística i Recerca d’Operacions (UPC) i TSS(Barcelona).6. “Automatic creation of virtualized environments” en-tre Electrical Engineering and Computer Science (UCI),Enginyeria Multimèdia La Salle (Universitat Ramon Llull),EON Reality Inc. (California), Digital Legends(Barcelona) i Panoptic SL (Barcelona).

La major part d’aquest article s’ha extret del Balsells Fel-lowship Report de Novembre 2003, preparat pel Profes-sor Roger Rangel. Podeu trobar més informació sobre lescaracterístiques i particularitats d’aquest i altres programesentre Catalunya i Califòrnia a: http://balsells.eng.uci.edu/

Mari Cruz Villa Uriol

8

Notícies

Floquet de Neu si va deixar descendenciaalbina?

Ni la comunitat científica s'ho esperava ni tampoc els assitentsa l'aplec de tardor del casal del Catalans a California. Floquetde Neu que va uns mesos va deixar d'habitar la seva gàbia alzoologic de Barcelona sí va tenir descendencia albina. Laprova gràfica deixà constància. De fet el nou mascle albí vaestar participant juntament amb les nenes i nens de lesactivitats preparades per a ells en la gimcana de l'aplec. Lescarreres de sacs, afeitar globus, menjar pomes i d'altresactivitats van servir per pair el menjar. Tants nens com adultsvam passar una entretinguda estona d'esbarjo al amplisjardins del Rancho Domínguez, que amablement va tonar adeixar el lloc per a tal esdeveniment.

Al matí els nous becaris Balsells juntament amb els d'anysanteriors van estar preparant el lloc per la celebració del'aplec. Va destacar sobre tots els nou vinguts la presènciad'un speaker espontani que va fer més amena l'espera de la

paella. El seu nom per aquells que no van tenir l'ocasió detrobar-s'ho en persona es Aleix. Desde el butlletí volem tonara aplaudir la teva actuació, esperem que encara que ara alNadal tornis definitivament a Barcelona puguis venir enalguna altra ocasió. He escoltat veus que diuen que si s'ha depagar el teu vaitge es paga... les fonts però no han volgut serpublicament esmentades.

Aquest aplec no es podria fer sense dos ingredientsfonamentals, la paella i els catalans i amics que s’apropencada any a compartir aquest suculent plat. Podem dir que elnombre de persones que han assistit a aquest aplec de tardor2004 es el número exacte per acaba amb tres paelles fetesper la Pepita. Per aquesta precisió i dedicació se li va ferentrega d’un regal, moltes gràcies Pepita!!! I fins al properaplec!!!

Tomàs Moron

9

Notícies

Estada Daurada

El 18 de desembre volem l’Ingrid i jo definitivament cap aCatalunya, després d’haver passat 3 anys inoblidables aIrvine, Califòrnia. Fent un símil amb el càlid Estatnordamericà que ens ha acollit, el “Golden State”, podríemqualificar la nostra magnífica experiència a Califòrnia comuna “estada daurada”.

Quan el 3 de gener del 2002 vam posar per primera vegadaels peus a Califòrnia el nostre cor era una estranya barrejad’il.lusions i incerteses. Ara que estem a punt de marxar percomençar una nova etapa com a investigadors a Lleida ésl’hora de fer balanç d’aquesta etapa, que de ben segur hauràestat una de les més enriquidores de les nostres vides i de laqual sempre en guardarem un record molt entranyable.

No podem negar que el clima a Califòrnia ha ajudat força aqualificar aquests tres anys com de “brillants”. El Sol delsud de Califòrnia ens ha saludat, radiant, gairebé cada dia, iles pluges i dies grisos, tant propensos a la nostàlgia delsteus, han estat ben escassos. Tanmateix, el que realment hamarcat la diferència han estat les persones. Els californians iresta d’americans amb què ens hem relacionat, tant a la feinaa la universitat com al carrer, ens han sorprès gratament perla seva amabilitat i el respecte a la diversitat. Tanmateix, noha estat amb ells amb qui hem creat els vincles d’amistatmés forts, possiblement per la manca d’una cultura itradiciones comunes. Qui realment ha fet que la nostraexperiència no hagi estat només bona, sinó extraordinària,ha estat la comunitat de catalans que ens hem trobat a Irvine.Inspirats pel famós llibre de Tolkien, alguns la vam batejarcom la comunitat de l’anell (“the Fellowship of the Ring”),tot recordant les moltes passejades al llarg de l’anell del cam-pus que hem fet per anar a dinar plegats.professora de català.

Ens agradaria també fer un repàs ràpid de les 5 promocionsde becaris que hem conegut al llarg dels 3 anys. De lespromocions anteriors a la meva només vam conéixer aquellsbecaris que s’havien quedat a fer el doctorat. L’Alba, el Jordi,el Miki, i la Mari Cruz, veterans i referència per qualsevoldubte de la nova vida californiana, sempre van estar allà perdonar un cop de mà. Els becaris de la meva promoció, 2001-2002, van començar la seva aventura 4 mesos abans que jo,i van haver d’obrir un camí que jo ja em vaig trobar migaplanat a la meva arribada al gener del 2002. Amb el Chris-tian, la Laia, i el Marc vam connectar potser millor, peròtambé vam compartir bons moments amb l’Òscar, el Juan, ila Jasmina. El 2003 vaig renovar la beca postdoctoral i vaigcompartir promoció amb un grup de gent molt trempats.

L’Albert, la Sílvia i el Xavi van ser possiblement elsdinamitzadors de la comunitat de becaris catalans a Irvine,ben secundats per la resta de companys: el Raimon, l’Alfredi el Marc. La seva empenta i entusiasme va originar tota menad’activitats (partits de volley a la platja, trobades per anar alcinema, excursions per descobrir nous indrets a Califòrnia iestats veïns, festes nocturnes, partides de cartes, etc) que vanunir més el grup de catalans. Amb l’Albert i la Sílvia vamcompartir un viatge màgic a Hawai de record inesborrable.La promoció de l’any passat, amb qui hem compartit el darrerany i 4 mesos de la nostra estada, va marcar l’arribada enmassa d’estudiants gironins, tots molt bona gent. L’optimismedel Cesc, la vitalitat del Sule, la creativitat del Julius i lesdespistades del Dani han contribuït a moltes rialles i moltsbons moments plegats. La força gironina ha estat bencomplementada per la resta de personatges de promoció.L’Àngel, mestre de Linux i web master de la web del Casalde catalans, l’Oriol, company d’aventures submarines, i elJose, amb la seva acordió i el seu repertori de frasesenginyoses diàries, han completat un quadre d’actors de luxe.Malhaurament, amb els estudiants d’aquest any noméshaurem compartit 3 mesos i mig, molt intensos, això sí. LaLaura, el Jordi, el Joel, el Xevi, el Francesc, el Marc, el Genísi el Tomàs ens han donat ja pinzellades de personatges moltinteressants, que esperem retrobar i acabar de conéixer quantornin a Catalunya. La llista no quedaria completa sense altresestudiants catalans, que han vingut a UCI amb altres bequesi amb qui hem també compartit molt bones estones, com elFrancisco, l’Agustí, el Marc i l’Oriol, el Pep, l’Aleix, el Xavii el Carlos. Tampoc no hem vull oblidar d’altres amics nocatalans que s’han integrat al nostre grup i que ja gairebé esconsideren mig catalans, com el Raja, el Ravih, l’Ali, l’Enis,la Carlotta, el Gaurav, la Nesve, l’Olgu, l’Ozlem o el Riju.

Algunes de les persones que he citat a dalt ja han tornat aCatalunya, i ens fa molt il.lusió retrobar-nos-les allà. Altresencara els hi queden uns mesos o anys d’experiència aCalifòrnia, i el comiat se’ns fa feixuc perquè els trobarem afaltar. Des d’aquesta tribuna aprofitem un cop més perrecordar-los que gràcies a ells la nostra estada a Califòrniaha estat meravellosa i que tots ells ens han enriquit com apersones. Si algun cop passeu per Lleida, sàpigueu que allàsempre tindreu uns amics.

Ingrid Martorell i Marc Medrano

10

Notícia i Article

Mor la germana de la Montse Jason

La Montse Jason Franch Manuel, vocal d’activitats socials,ens comunica la mort de la seva germana Maria AngelsCarrasco Manuel a començaments del mes de novembre. LaSra. Carrasco va ser durant tota la seva vida podòloga a laciutat de Reus; era molt coneguda a Reus i comarca. Eratambé l’esposa de l’artista pintor Josep Nosàs i una granamant de la música essent sòcia per molts anys del’Associació de Concerts de Reus. La Montse li va fer costatdurant els últims dies de la seva vida a Barcelona.

La filla de la Sra. Carrasco és mestra de violoncel alconservatori de Barcelona; el nets de 5 i 10 anys vaninterpretar “El Cant dels Ocells” al funeral. Adrià Camorera,el net de 10 anys, va llegir aquest emotiu comiat:

“Avui he llegit un llibre que era molt interessant i m’haagradat molt. Aquest m’ha fet recordar que abans d’ahir vamorir una persona molt estimada per tots. Potser a algunsels sap més greu que a altres, però jo crec que aquest fet noli ha agradat a ningú.

Recordo els moments que m’ho passava be amb ella, quanper Nadal encenia la llar de foc, i quan era petit m’explicavaaquells contes tan bonics. Avui, aquesta nit passada, tot mirantel cel estrellat he vist que l’estrella més bonica em somreia.Eres tu, gairebé la persona més important de la meva vida,que em deies hola i que no te’n havies anat.

Però jo no ho vaig acabar d’entendre. “Com pot ser això”?em vaig preguntar. Però al final ho vaig entendre. Malgratque la nostra distància sigui tan llunyana, sé que tu no ten’aniries mai.

Tu formaràs part del univers estel·lar i em vigilaràs de benaprop. I sempre que tingui un problema te l’explicaré, per siem pots ajudar.”

El Rancho dels Domínguez

El 26 de setembre es celebrava l’obertura del DominguezRanch Adobe Museum. El vell museu i els jardins quel’envolten havien estat renovats i eixamplats per l’associacióde Friends of Rancho San Pedro que des d’ara endavant seranels administradors d’aquest patrimoni històric de Califòrnia.Per altra banda el Rancho és un lloc que guarda grans records

pel Casal. Es va reunir la seva primera assemblea organitzativaen aquest lloc en el 1983 i des de llavors gairebé cada any hihem celebrat els aplecs de primavera i tardor. No ha estat pasper casualitat. Fem una mica d’història.

Ens remuntarem al 1784 quan a un soldat jubilat Juan JoséDominguez se li va atorgar una extensió considerable de terresal sud-oest del naixent Pueblo de Los Angeles. S’estenia desde l’oest del riu Los Angeles fins al Pacífic, pel nord arribavafins l’actual carrer de Rosecrans i pel sud fins a la penínsulade Palos Verdes. Pel seu costat passava el camí que unia elport de San Pedro, d’on va prendre el Rancho el seu nom,amb el Pueblo. Domínguez havia estat un dels “soldados decuera” que van escoltar a Gaspar de Portolà quan la CoronaEspanyola va organitzar la seva primera expedició per terraa Califòrnia en el 1769 amb l’objecte d’establir-hi unapresència permanent. El fundador del Rancho, va iniciar eldesenvolupament de la seva hisenda conreant la terra ambpetits cultius i criant principalment ramats de vedells i vaques.Al no casar-se, a la mort de Juan José, la propietat va passara un dels seus nebots, Cristobal; i d’ell al seu fill ManuelDominguez, qui hi va construir la casa de adoba al 1826.Amb algunes transformacions, és la casa que avui podemcontemplar i que guarda el museu.

Manuel Dominguez va ser un home influent i molt actiu enla vida cívica del Pueblo en anys de grans transformacions.Ell era un dels anomenats “californios” o “dons”; amb laseva bona administració del Rancho San Pedro, era un delsgrans rics terratinents del sud de Califòrnia. Va sersuficientment hàbil i tenaç per fer valdre els seus drets davantdels tribunals mexicans i americans que van seguir la coronaespanyola en el govern estatal de Califòrnia. Durant la guerrad’anexió de Califòrnia entre americans i mexicans (1846 a

11

Articles

1848) es va lliurar una batalla davant del seu adoba que elsllibres de història anomenen la de Dominguez Ranch. No vaser una batalla gaire gran i de poques pèrdues, però te eldistintiu de ser l’única que van guanyar el califòrnios, pocavesats a fer guerres. Van aconseguir repulsar una tropa demarines que havien desembarcat a San Pedro i es dirigien alPueblo per a reprendre’l dels califòrnios. Més tard ManuelDominguez va ser un dels signataris de la primera constitucióde Califòrnia, com a delegat de Los Angeles, a la nova cambrade diputats de l’estat a Monterey. Va ser després jutge i su-pervisor de la comarca de Los Angeles.

El matrimoni Manuel Dominguez va tenir sis filles que vanheretar amb el temps el rancho. Tres de les filles es van casaramb famílies de cognom Carson, Watson i Del Amo, famososara per haver donat nom a molts dels indrets i negocisimportants de la zona. A començaments del segle 20 es vadescobrir petroli al Rancho San Pedro. Els camps i els serralsdel Rancho es van veure poblats de centenars de pous i vacréixer la seva prosperitat. En el 1910 a un dels camps delrancho es va convocar la primera trobada en el país d’aviació.Les “màquines voladores” eren el primer gran pas tecnològicdel nou segle i al Great Aviation Meet es van reunir 170 milpersones, la meitat de la població de Los Angeles, per a veureles noves innovacions. La indústria aeroespacial tan arreladaa Califòrnia es podria dir va començar aquí.

El 1922 arribem a l’època dels claretians. Les filles de ManuelDominguez, sense hereus que portessin el cognomDominguez, van donar la casa pairal i 17 acres dels voltantsa l’ordre de Missioners Claretians. Aquesta ordre va serfundada per Antoni Maria Claret, el 1848. Claret va teniruna vida molt interessant i polifacètica. Era originari deSallent, un poble vora Manresa. Home de grans capacitats iinquietuds, li va venir la vocació sacerdotal després d’haver-se fet soldat; es va ordenar sacerdot el 1835, als 28 anys. El1849 va fundar a Vic una congregació de capellans i germansdedicats a obres de propagació de la fe cristiana. La sevalabor missional va ser summament fructífera i en pocs anysel Papa el va nomenar Bisbe de Santiago de Cuba. Allí vadesenvolupar el seu treball amb gran entusiasme i valentia.Va fundar seminaris i hospitals. Va restaurar ordre i disciplinaa l’església de la seva diòcesis i, per lo vist, la defensa de lesseves causes li va crear molts enemics. Van tractard’assassinar-lo 15 vegades! La reina mateixa, Isabel II, vamanar el seu retorn a Espanya i el va nomenar el seu confes-sor personal. Al cap d’un temps però va deixar el càrrec, vaser rector de l’Escorial i es va dedicar a l’ajuda de pobres i al’ensenyament. Els seus sermons i escrits, en català, en èpocade la Renaixença Catalana van ajudar a la divulgació de la

llengua. Va ser el fundador d’una important biblioteca aBarcelona que va ajudar a divulgar la lectura distribuint milersde llibres a baix cost. L’ordre de sacerdots claretians va veniral Estats Units el 1902 i a Califòrnia es va dedicar a lesnecessitats espirituals dels hispans parlants. Es ben interessantque fins avui dia les parròquies més històriques de la comarcade Los Angeles com són la Missió de San Gabriel, i la de laMare de Deu de Los Angeles de la Placita són administradespels Claretians.

Amb la donació de les filles de Manuel Domínguez, el Ranchoes va convertir en el Claretian Dominguez Seminary on esvan educar centenars de capellans i germans claretians al llargde 50 anys. El seminari però va tancar portes el 1974 deguta la manca de vocacions. Avui dia, la capella i la part centralde l’antic seminari és una casa per a sacerdots claretiansjubilats. El museu va ser fundat per un dels claretians, elFather Pat McPolin, el 1974. Havia estat seminarista alRancho en el 1936. Father Pat, un home dinàmic i visionari,va establir els contactes i va trobar la financiació per a poderrestaurar l’antiga casa tal com a la família Dominguez la vaconèixer a finals del segle 19. Gràcies als seus esforços ellloc ha estat reconegut pel registre nacional de Llocs Històrics.

I ara arribem a la fundació del Casal. Un dels sacerdotsclaretians residents al seminari era, i és, el Pare JoanCorominas. El Pare Corominas en el 1981 va començar a ferpassos per a reunir als catalans del sud de Califòrnia. Es vatrobar amb la Rosaura Ulvestad de Montegut, i ajuntant forcesamb alguns altres catalans de la zona van programar un aplecde catalans per la tardor d’aquell any. Va ser un aplecliteralment de pa sucat amb tomàquet i pernil i un gran èxit.La gran família catalana es retrobava. Un parell d’anysdesprés el Casal dels Catalans de Califòrnia s’organitzavaformalment. El Rancho Dominguez ha estat el principalescenari des de llavors de les trobades dels catalans del sudde Califòrnia.

La festa de reobertura de museu del Rancho Dominguez vaser molt lluïda i alguns dels descendents de Juan JoséDomínguez estaven presents. Varem tenir ocasió de conèixera dos d’ells, Tom Huston i Joseph Watson. Tom Huston és eldirector de Friends of Rancho San Pedro.

Pere Garriga

12

Articles

Els Fets de Fresno: estrelles o estrellats?

“Què féu aquí?” No es una pregunta gaire elaborada (teninten compte que venia d’un periodista) però s’ha de reconèixerque tenia el seu punt tenint en compte que ens trobàvem auna ciutat com Fresno, a les 11 del matí de dijous 24 deNovembre (Thanksgiving). Cinc hores en un cotxe acabatd’estrenar i 5 barretines al cap eren tot el bagatge que enshavia deixat el que portàvem de dia però, en el meu cas, laresposta a tan evident pregunta encara no era gens clara.

Ens trobàvem al pàrking de l’hotel Radisson, justamentdavant de l’enllaç de comunicacions que TV3 i la resta demitjans, bàsicament catalans, havien instal·lat per a poderrealitzar la cobertura informativa de l’assemblea de laFederació Internacional de Patinatge (FIRS). L’Hotel va serl’únic que vam visitar a Fresno, però el cert és que elsesdeveniments que vam testimoniar allà van omplir més quesobradament el temps que hi vam passar.

El propòsit del viatge era donar suport a la Federació Catalanad’Hockey (així com a les 3 altres Federacions Catalanes depatins en línia, velocitat i artístic) en la seva complicadaratificació com a membre de ple dret, després d’haver guanyatel campionat del món “B” com a membre temporal. També(perquè no dir-ho) tafanejar i intentar deixar-nos veure perCatalunya aprofitant la presència de mitjans de comunicació.Aquestes 2 raons es repartien els motius per ser allà, ambdiferent pes segons amb quin dels 5 membres de l’expedicióparlessis.

I és que ningú dels que es trobava en aquell hotel era tanil·lús com per a perdre de vista les complicades i importantsimplicacions polítiques a nivell espanyol i català del que enaquell hotel s’havia de votar. Curiós era per tant, que un temade tanta transcendència hagués de ser tractat en un organismeesportiu integrat per delegats de prop de 50 països diferents.Una organització i unes persones que, potser en saben moltde patins, però que segurament no eren ni el lloc ni les opin-ions més competents en la matèria.

El nombrós grup de periodistes que en les properes 48 horeses dedicaria a recórrer 20 vegades els mateixos passadissosempaitant personatges vestits amb americanes ens va rebre iacollir afectuosament. Durant aquelles hores en les que totesles previsions i ordres del dia volarien pels aires vàriesvegades, la presència de 5 barretines (comportant-se amb eldegut respecte cap a tothom, com no pot ser d’altra manera)afegien la nota de surrealisme i color que hi faltava en aquellescenari, si és que en faltava alguna.

A tots plegats ens esperaven emocionants moments devotacions secretes, moviments subterranis, aliances trencadesa l’últim moment, declaracions públiques destemperades ifora de to, pressions polítiques admeses amb la boca petita,elegants i subtils moviments d’experts advocats i fins i tot elcolofó final del crits i el més complet caos que vam acabarvivint a l’assemblea de la FIRS el Divendres.

Voler entrar en detall amb tot el que vam veure i va passar al’hotel Radisson portaria escriure tota una novel·la el gènerede la qual seria encara més difícil de determinar. A qui vulguientrar en detalls el remeto als professionals de la informacióque tanta feina van tenir aquells 2 dies. Només diré que aFresno tothom va jugar fort, i tinc la impressió que no nomésun dels dos bàndols va jugar brut. Però el resultat va serclarament injust envers Catalunya en una lluita claramentdesigual. I si bé el marc legal on va tenir lloc la discussió noera l’adequat, les lleis d’aquest van ser totalment perdudesde vista. Perquè tot això? El meu punt de vista... subjectiuevidentment, és que vam testimoniar una cosa quemalauradament no ens és estranya als Catalans i a tots elsEspanyols: La manca de diàleg i voluntat d’acord; endefinitiva: comprensió. La diversitat de sentiments, identitatsi valors que emplenen aquest tant esotèric però alhora real(mai millor dit) concepte polític que anomenem Espanya devegades ens porten a situacions tan kafkianes com lesviscudes a Fresno.

Però com dic, això no és en sí cap novetat. Només cal escoltardeclaracions de personatges com Aznar, Fraga, Llamazares,Rodríguez Ibarra, Ibarreche, Carod, Maragall, Zapatero,Pujol, Gallardón, Otegui, etc... per adonar-se de que per sorto per desgràcia (si l’alternativa és el panorama bicolor Bush/Kerry, crec que per sort nostra doncs) aquesta idea d’Espanya,artificial i en algunes ocasions imposada per la força, es potdividir de 20 maneres diferents. Que sigui un projecte pràctici/o necessitat de canvi o abandonament és una pregunta quedepèn del sentiments de cadascú. Segurament està més enllàde la raó, com tots els sentiments. Però quan la raó intervé(estem obligats a això si volem ser éssers “racionals”) ensadonem de quin és el nostre estat actual, i que si el volemcanviar no anirem enlloc fent-ho a base de fets consumats,imposició o “ya veremos qué pasa”.

Hi ha qui diu que “unos nacen con estrella y otros nacenestrellados”. A Fresno ens vam estrellar ben estrellats, peròl’error ha estat no considerar que a Catalunya hi ha unamajoria que vol seleccions esportives (amb més o menyspassió, però les vol). Aquest és el nostre sentiment, la nostra“estrella”.

13

Articles

El que cal dons és fer valer això per parlar, negociar ipressionar fort on toca i amb qui toca per evitar espectaclescom els de Fresno. La imposició acabarà sempre sentcontraproduent per totes dues bandes i d’això el món està pled’exemples.

Votació desigual i incomprensiblement a mà alçada

Crec que les seleccions són un pas lògic en el procés dedescentralització que portem a Espanya ja fa anys. Els catalansque al mateix temps no volem renunciar a sentir-nos espanyolspodem patir per la incertesa que passos com aquest podenobrir pel que fa al futur de Catalunya i Espanya. Però si somcoherents amb les nostres aspiracions com a catalanistes, hemde confiar en la capacitat de trobar solucions pactades queintentin satisfer a les parts implicades.

Un cop passada la tempesta, la Generalitat està intentantrecuperar el to constructiu que mai no hauria d’haverabandonat. Sobre la taula hi ha propostes intermitjes comdemanar modificacions de la llei de l’esport per admetreseleccions nacionals en esports de marcada tradició i afició.

Cal destacar al respecte que la lliga Espanyola d’Hockey té16 equips a divisió d’honor, 12 dels quals són catalans; mentreque els 4 restants compten també amb molts jugadorsd’aquesta mateixa procedència. És per tant un cas bastantsusceptible de presentar aquest “dilema independentista”donat l’evident desequilibri que hi ha a Espanya en termesd’aquest esport.

És coherent demanar seleccions només per alguns esports enparticular? Podria pensar-se que no, però personalment crecque és una bona solució de comprimís per aquesta situació.Evidentment es corre el risc d’aconseguir que els partidarisd’una i altra postura quedin insatisfets, si aquest és el cassempre servirà com un primer punt per seure a la taula i notornar a ballar a sobre, com hem fet a Fresno.

José Joaquín Mohedano RoblesMechanical and Aerospace Engineering, UCI

Rebuig internacional de la selecció catalana

L’expulsió recent de la federació catalana de patinatge de lafederació internacional (FIRS) en què 114 països van votarcontra la ratificació d’una selecció catalana, que es va produiraquest darrer 26 de novembre, pot portar la cessió de lafederació catalana de la Lliga espanyola i, per tant, altresconseqüències respecte del futur de l’esport en si i també pelque fa al reconeixement internacional de les seleccionsesportives catalanes.

L’expresident de la FIRS, Isidro Oliveras de la Riva, deBarcelona, ha dimitit després que la seva organització esnegués a reconèixer oficialment la participació d’una selecciócatalana. “Heu d’anar amb molt de compte amb el recurspresentat per Catalunya. Si no l’accepteu hi ha el risc deproblemes legals en el futur”, va advertir Oliveras abans dedimitir. Després de la seva lamentable dimissió va dir: “Sócun home de l’esport i crec que el hoquei està en perill demort. Necessitàvem injectar alguna cosa perquè sobrevisquési crec que d’ingrés de Catalunya era una opció positiva. Nopuc continuar al capdavant d’un comitè central que no estàd’acord amb les meves idees. M’hi he implicat molt i no puccontinuar”.

La Federació Catalana demandarà la FIRS per danys iperjudicis i buscarà recompensació per les despeses produïdesper la seva participació en el Mundial B de Macau l’octubrepassat, que va guanyar. La Federació Catalana ha estatdesposseïda d’aquell triomf de forma automàtica, ja que laseva participació es va acceptar de forma provisional. Ara,Catalunya planteja deixar la Lliga espanyola i, per tant,investigarà alternatives a la divisió d’honor espanyola perals seus equips mitjançant, possiblement, la creació d’unalliga europea.

14

Articles

Més d’una desena de països han denunciat el fet d’haver estatpressionats i amenaçats per part de representants del Governespanyol. Entre les federacions d’aquests països hi ha les deColòmbia, Xile, L’argentina, Itàlia, Alemanya, l’Equador oGuatemala, algunes de les quals es queixen que se les havolgut influir en la intenció de vot. El vicepresident de laFIRS, Sabatino Aracu, va publicar l’explicació del seu vot ala web de Força Itàlia, el seu partit polític, on especificavaque havia rebut “indicacions precises de la presidència delConsell de Ministres i suggeriments i pressions de molts altresgoverns” que havien fet que s’activés “una trama demediacions internacionals” contrària al vot a favor deCatalunya.

Els resultats de la reunió caòtica han provocat també unaaltra dimissió a l’organisme. La mexicana Minu Cortés,membre del comitè internacional d’hoquei sobre patins (de-pendent de FIRS), va dimitir de tots els seus càrrecs al’organisme i a la federació del seu país en tornar de Fresno.Els delegats d’aquell país centreamericà havien demanat endues ocasions que el sufragi fos secret. També s’han queixatpúblicament delegats d’altres federacions com ara la xilena,de la qual el tresorer, Armando Quintanillo, va denunciar aCatalunya Ràdio les pressions rebudes, les quals, segons elseu testimoni, si no haguessin votat contra l’admissió deCatalunya haurien vist perillar les ajudes que rep l’esportxilè. “El Govern de Xile, a instàncies de la federacióespanyola, ens va enviar molts faxos i correus electrònicsdient-nos el que havíem de votar”. No obstant això, al fill deQuintanillo, que juga al Lloret, li van prometre una oferta del’Alcobendas que doblava el seu sou actual.

Alguns polítics, com ara Josep Lluís Carod-Rovira, hanproposat un boicot contra els possibles Jocs Olímpics aMadrid 2012. El president de la Federació Catalana dePatinatge, Ramon Basiana, es va unir a les paraulespronunciades abans per Josep-Lluís Carod-Rovira i vaassegurar que els madrilenys “no mereixen organitzar els Jocsdel 2012”, als quals són candidats. La Ministra d’educacióde l’estat espanyol, Maria Jesús San Segundo, en resposta auna pregunta del senador de CiU, Pere Macias, va assegurarpoc després en el ple del Senat que “La postura del GovernEspanyol ha estat constant i coherent”. Va assegurar tambéque s’havia defensat “la legalitat vigent” i “el suport a lafederació espanyola”, sense arribar a detallar les actuacionsconcretes. Nogensmenys, la mateixa ministra va admetreindirectament la intervenció de l’”equip de gestió de políticaesportiva” en tot el procés tot i que hi va treure importànciapel que fa al resultat de l’assemblea de Fresno.

Malgrat la derrota de la posterior decisió contra l’esportcatalà, el Campionat Mundial de Patinatge també va donarun nou un èxit esportiu. El Club Patinatge Artístic d’Olot,entrenat per Ricard Planiol, va guanyar l’or a Fresno amb laseva actuació “Llibertat”, un programa en què s’escenificauna enorme porta humana que s’obre i que simbolitza el fetd’alliberar-se i deixar enrere l’esclavitud.

Un club format per 23 patinadores, hi va participar amb 8altres clubs; un dels quals també era català, el Reus Deportiu,el qual va quedar en setè lloc. “Ens hauria agradat representarCatalunya, però la Federació ens va demanar que hi anéssimamb Espanya per evitar problemes a pocs dies de la votaciópel reconeixement internacional”, va explicar Esther Fàbrega,capitana de l’equip. Va afegir que “Durant la competicióvarem ser políticament correctes, però fora d’aquesta anàvemamb senyeres i estelades”.

Les patinadores van ser rebudes per més de 600 persones enuna passejada des del Pavelló esportiu d’Olot fins al’ajuntament on l’equip va rebre els honors per part del’alcalde, Lluís Sacrest, els regidors de l’Ajuntament d’Olot,el delegat d’Esports de la Generalitat a Girona, Josep Saguer,el diputat d’Esports, Robert Fauria, i representants de laFederació de Patinatge. La gent de les botigues es van oblidarde les vendes i van sortir al carrer per saludar les campionesdel món. Tanmateix, tal com el Barça a la plaça Sant Jaume,hi va haver una celebració col·lectiva, que va comptar ambfocs d’artifici, banderes amb els colors del club i la ciutat,estelades, etcètera.

Tony Loera

La delegació espanyola anunciant el resultat de la primeravotacio a favor d'Espanya

15

Articles

EPÍTOM DE LA GUERRA CIVILD’ESPANYA

XVII. ALS 70 ANYS DEL “6 D’OCTUBRE”: ENVERSUN NOU ENTENIMENT?

El 4 de febrer del 2000 la Unió Europea, en la crisi políticainterna més gran soferta fins llavors per la UE des de laseva creació, imposà sancions contra el seu soci comunitariÀustria per haver format un govern de coalició entremembres del partit conservador i els dits “ultra-dretans”de Jörg Haider .

Què té això que veure amb els fets del 6 d’octubre del 1934a Catalunya? Llegiu, si vos plau, i ho veureu.

GIR ELECTORAL: En primer lloc, cada dia més el “6d’octubre” es considera un veritable prolegòmen del que 21mesos després fou la Guerra Civil d’Espanya. En leseleccions legislatives a Espanya del 19 de novembre del 1933,quan per primera vegada votaren les dones [un signe de quantavantguardista era la República considerant que a França lesdones no votaren fins el 1945 per primera vegada], hi haguéun tomb electoral cap a la dreta, degut (i) al debut d’un partitde ideologia catòlica i conservadora, la CEDA[Confederación Española de Derechas Autónomas]encapçalat per Gil Robles i (ii) la manca d’aliances dels “re-publicans” d’esquerra amb els socialistes del PSOE [PartidoSocialista Obrero Español]. Això capgirà l’import de forcesparlamentàries de la següent manera: els socialistes passarende 114 a 58 diputats, els republicans d’esquerra de 141 a 35,el dit Partido Republicano Radical de Lerroux (1) [de centre-dreta i de caire anticatalanista malgrat que havia votatl’Estatut de 1932] passà de 89 a 102 i la CEDA esdevinguéla capdaventera minoria parlamentària amb 115 diputats.La super-extrema dreta també entrà en el Parlament, lesmàximes representacions essent José Calvo Sotelo,monàrquic, i José Antonio Primo de Rivera —fill del quehavia estat dictador del 1923 al 1930—, fundador de laFalange Española, versió espanyola del feixisme.

A Catalunya les esquerres també sofriren un retrocés, peròno catastròfic com a Espanya. L’Esquerra Republicana deCatalunya [ERC] aliada amb la Unió Socialista de Catalunyaperdé per escàs marge a la ciutat de Barcelona i a lesprovíncies de Lleida i Tarragona, si bé aconseguí la majoriaa les províncies de Barcelona i Girona.

TRUCULÈNCIA A LA CAMPANYA ELECTORAL:Tant a Catalunya com a la Península la campanya de les

esquerres era demagògica. Per exemple, en un míting aMontjuïc el 22 d’abril del 1933, on els escamots de Dencàsanomenats Joventuts d’Esquerra-Estat Català, desfilaren ambllurs camises verdes per primera vegada, el President Maciàdigué que si guanyaven les eleccions les dretes “nosaltresdefensarem aquí la República, que en aquell moment seràcatalana” i seguí “aleshores els catalans lluitarem perretornar les llibertats al altres pobles hispànics fins a construirla República federal i assegurar-nos que mai més ningú nopodrà prendre les llibertats de Catalunya”.

Àdhuc excusant els excessos verbals corrents en campanyeselectorals [recordeu les diatribes Bush-Kerry a les prop-passades eleccion als EUA] els analistes i historiadors hancomentat amb cert astorament “que un partit de governamenacés amb una revolta si perdia les eleccions, cosa queequivalia a declarar que l’autonomia de Catalunya,aconseguida un any abans, depenia de la permanència de lesesquerres republicanes espanyoles al govern central”(2).Curiosament, part del problema per a ERC i l’autonomiacatalana residia en el discord de la dreta republicana. El PartitRadical de Lerroux havia votat l’Estatut, però els dirigentsde l’ara CEDA no l’havien votat quan eren diputats a les Cortesi això presentava una gran dosi d’incertitud.S’ha dit que si Macià hagués viscut no hi hauria hagut “6d’octubre” a Catalunya perquè tenia dots d’estadista, peròmorí el dia de Nadal del 1933 i el Parlament de Catalunyaelegí Lluís Companys com a successor, quan alguns críticscontemporaris deien que el silló “li estava gran”.

PRECARIS GOVERNS: La CEDA malgrat ésser laprimera minoria parlamentària no entraria en el nou Gov-ern, com li corresponia segons el protocol parlamentari,que el President de la República Niceto Alcalá Zamoraencarregà a Alejandro Lerroux cap del Partit Radical.Era un govern en minoria la supervivència del qualdepenia dels vots de la CEDA. Durà fins l’abril del 1934quan un altre govern minoritari encapçalat per un altreradical, moderat, Ricardo Samper assumí el govern.L’estratègia de la CEDA era “donar suport condicional aun govern radical primer, després entrar al govern sensepresidir-lo i, per últim, assolir-ne la direcció i el predomini”(2). En realitat, això és el que Adolf Hitler havia fet al’Alemanya finalment esdevinguent Canceller. A Espanyael PSOE amenaçà amb una vaga general revolucionàriasi la CEDA participava en el govern perquè laconsideraven feixiste d’amagat. Les esquerresrepublicanes s’adheriren a aquesta posició del PSOE. LaCEDA obeia l’autoritat republicana però amb certaambiguïtat envers la democràcia.

16

Articles

Al mateix temps la depressió mundial, si bé no tant marcadacom a Alemanya i els EUA, fou sentida també a la Península.A Catalunya la minva d’exportacions de vi produí una baixade preus que afectà les relacions entre arrendataris ipropietaris, a més hi havia un 12 percent general d’aturatsque pujava a un 50 percent al grup de la construcció [paletes,etc] i a un 33 percent al grup metal.lúrgic. Hi havia tambéuna recruada de violència lligada a la lluita de classes on elspatrons no volien augmentar els jornals degut a la caigudadel consum.Mentrestant a Catalunya hi hagué eleccions municipals el 14de gener del 1934 on les esquerres aconseguiren la majoria a580 municipis i la Lliga Catalana [teòricament un partit decentre però tirant molt a la dreta] a 442. El vot popular fou50.4 percent per a les esquerres i 41.3 per a la Lliga. Però el16 de gener la Lliga Catalana es retirà del Parlament deCatalunya al.legant que “s’havien comès actes de coacció iviolència durant les eleccions municipals, que no havienestat reprimits per la Generalitat tot i que ara ja era responsablede l’ordre públic —competència traspassada de feia poc—, igual que de l’administració local i, per tant, de les garantiesamb què s’havien de realitzar unes eleccions municipals” (2).La República Espanyola sofria d’una inestabilitatgovernativa. El sistema electoral promovia la presència deforces extremistes i incoordinades dels partits petits queforçarien aliances amb els partits més grans i moderats,causant desequilibris governatius. La mitjana durada de cadagovern fou 101 dies, molt més baixa que la de la TerceraRepública Francesa de 165 dies i de la República Alemanyade Weimar de 258 dies. A més la República Espanyola eraunicameral, no hi havia cambra alta o Senat que poguésreflexionar, passar pel sedàs i suavitzar els canvis sobtats, imoltes vegades esvalotats, d’opinió a la cambra baixa. Acíhi ha analogies amb els esdeveniments a l’Alemanya, de laque s’ha dit que una de les causes de la caiguda de laRepública de Weimar i l’ascent d’Hitler al poder fou la mancade Senat.

LA “LLEI DE CONREUS”: L’ERC havia repetitnombroses vegades que per a millorar la situació dels quetreballaven la terra s’havia de passar una llei sobre elscontractes de conreu com a part d’una reforma agrària.L’Institut Agrícola Català de Sant Isidre(3) anuncià laoposició completa a la Llei amb el suport de les dretesespanyoles. Era una reforma agrària moderada sensecap significació de col.lectivització i, conseqüentment,denigrada pels anarcosindicalistes. La Lliga Catalana,acatant els propietaris, pressionà el govern de RicardoSamper per a recòrrer al Tribunal de GarantiasConstitucionales de Madrid, el qual anul.là la llei i declarà

el Parlament Català incompetent en matèria social agrícola.En realitat es tractava d’una matèria de dret civil catalàen el que la Generalitat tenia competència absoluta. Elrebuig a l’autonomia catalana que representava lasentència enardí nombrosos grups catalanistes tebis, finsllavors no gaire enterats de les dificultats en el traspàs deles competències o receptius al problema agrícola català.Aleshores “la reforma social apareixia lligada a la defensade l’autonomia catalana i la reacció social i política, alcentralisme renaixent”(2). Hi havia també altres conflictesentre la Generalitat i el Govern espanyol per quëstionsde acords no complerts pel darrer.

LA PROCLAMACIÓ DEL PRESIDENT COMPANYS:Durant l’estiu de 1934 Companys i Samper cercaren unasituació de compromís que també fos acceptable a la LligaCatalana. Quan ja semblava que s’havia trobat unasortida amb el govern central i la Lliga havia tornat alParlament de Catalunya, una moció de censura a lesCortes d’Espanya introduïda per Gil Robles determinàla caiguda del govern Samper a causa de la políticaconciliatòria d’aquest cap a Catalunya.Alejandro Lerroux fou designat com cap de govern for-mat en majoria per membres del Partido Radical peròamb la inclusió de tres ministres de la CEDA. Els socialistesdeclararen la vaga general revolucionària que tenienanunciada si la CEDA entrava al govern de la República.El 5 d’octubre la vaga paralitzava Barcelona. La tensióera insuportable i al capvespre del 6 d’octubre el Presi-dent Companys es declarà en desacord amb el governLerroux-CEDA i proclamà l’Estat Català dins unaRepública Federal Espanyola i oferia Barcelona com a seutemporària d’un govern republicà democràtic ensubstitució al que s’acabava de formar a Madrid i que ellconsiderava que havia claudicat als feixistes. Per a aclarirque no era una revolta separatista, Companys ordenà quela bandera estelada —símbol de la independènciacatalana— no onegés a cap edifici oficial, simplementles quatre barres tradicionals.En realitat, encara hi havia més factors contribuïnt a la tensaatmosfera governativa. Per a començar, el PSOE estavadividit en dues ales: una de marcada tendència revolucionària,demagògica, agressiva dirigida per Francisco Largo Cabal-lero [si be durant la Dictadura de Primo de Rivera haviacol.laborat amb el seu govern], l’altra moderada, raonable,encapçalada per Indalecio Prieto.Tant els socialistes revolucionaris com els anarcosindicalistes[CNT-FAI] parlaven del “asalto al poder”. Es rumoreixavaque esclataria una revolució del proletariat. Aquesta tinguélloc a Asturias [sufocada amb molta sang pel General Franco

17

Articles

llavors al servei de la República amb forces de la Legión delMarroc] però no a la resta de la Península. Except a Asturias,la vaga general socialista, sense els elements armats dels quehavien rumbejat ells mateixos, fou insuficient per aenderrocar, o obligar a negociar, el govern Lerroux-CEDA.A Catalunya potser hi hauria hagut una revolució proletàriasi en Companys no s’hagués anticipat amb la declaració del’Estat Català.Degut a que el President de la Generalitat, Companys,procedia de l’ala republicana del catalanisme, no de l’anticgrup d’Estat Català de Macià, hi havia un grau dedesconfiança sobre la seva actuació pro-Catalunya entre elselements més exaltats del catalanisme capitanejats per Dencàsi Badia. Alguns historiadors han opinat que això fou un altredeterminant secondari per a’n Companys a la proclamaciódel 6 d’octubre per a demostrar la seva “catalanitat” i avançar-se al rumorejat aixecament socialiste.Després del 18 de juliol del 1936 la CEDA desaparegué, moltsdels membres que estaven en la zona republicana forenperseguits o assassinats pels incontrolats, i els que estaven ala zona nacional foren menyspreats i molts cop perseguitspels franquistes perquè no havien sabut “salvar la Patria”. El“Jefe”, com li deien, Gil Robles emigrà a Portugal i no s’ajuntàamb Franco, demostrant així una certa lleialtat a la Repúblicademocràtica.

TENIA JUSTIFICACIO COMPANYS? : De seguida esdigué a Madrid que era una revolta separatista. Des d’elprincipi, i fins el 18 de juliol del 1936, la campanya delgovern i òrgans propagandístiques centralistes fou lad’etiquetar els fets del 6 d’octubre com un cop d’estatseparatista, de secessió, quan en realitat no ho fou. Fouun acte anticonstitucional contra la República, sí, peròno de separatisme. Ni cal dir que la positura separatistafou centuplicada pel franquisme amb una amplitudmassiva al mateix temps que processaven els que feienolor de catalanisme i distribuien a dojo penes de mort icadenes perpètues. Mentrestant tant als estudiosos coma la població en general s’els enganyava sobre el veritablesignificat del 6 d’octubre a Catalunya: un intent —nique fos escabellat— a salvar l’autonomia de Catalunyaen front de les maniobres percebudes com una amenaçadel govern Lerroux-CEDA.Malgrat totes les agregades circumstàncies no hi capdubte que el fet determinant del 6 d’octubre a Catalunyafou l’entrada de 3 ministres de la CEDA a un govern japrou ben dretà. Per moltíssims anys això ha estatconsiderat pels crítics i historiadors centralistes, àdhuctocant-lo teòricament, com una causa insuficient per adesencadenar la insurrecció del 6 d’octubre a Espanya.

CONCLUSIÓ: De forma inesperada, 66 anys després unasemblant situació es registra en un altre país on per GilRobles cal simplement llegir Jörg Haider. La situaciócausa que 11 nacions europees s’espantin i declarin sancionssobre Àustria, que duraren set mesos, perquè el Presidentde la República austríaca permeté la inclusió al govern de3 ministres d’un grup ultra-dretà. No us ho sembla que lesdecisions dels estadistes d’onze nacions europees tinguinmés pes que les opinions i condemnes del centralistesespanyols?. Naturalment el 1934 no hi havia UnióEuropea ni tant sols les nacions europees s’interessavenpels afers a Espanya. Així el President de la Generalitatde Catalunya intentà resoldre el problema de la formaen què podia i sense assolir cap succés.Aquest paral.lel històric, ben inusitat, no ha estat gaire difóspels comentaristes.

Josep G LLauradó

NOTES I REFERÈNCIA:

[1] Aquest partit fundat el 1918 per A. Lerroux a Catalunyaunia la demagògia esquerrana amb l’anticatalanisme i ambun verbalisme revolucionari; fou poderós entre els immigratsa Catalunya de tal forma que Lerroux rebé el renom de“Emperador del Paralelo”. El partit controlà per molts anysl’Ajuntament de Barcelona mitjançant Joan Pich i Pon finsl’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera el 1923.Gradualment el partit perdé suport a Catalunya peròs’estengué a Espanya evolucionant cap al centre-dreta. ElPartido Radical s’enfonsà el setembre del 1935 a l’esclatarl’escàndol de l’estraperlo. Això consistí en la compra perpart dels jueus Strauss i Perl d’autoritzacions per a instal.lara Espanya jocs de ruleta trucada. Altes personalitats delPartido Radical hi eren involucrades i això causà la rupturade la coalició amb la CEDA. Aquesta confusió a les dretesafavorí el triomf del Front Popular [esquerres unides] a leseleccions de febrer del 1936. És curiós com de la contraccióde Strauss i Perl en sortí “estraperlo” per a indicar en castellàel que en la majoria de llengües es diu mercat negre, comàdhuc en català s’hauria de dir.

[2] La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939), vol 1: Alçamentmilitar i primers mesos de guerra. Edicions 62, Barcelona2004.[3] És una institució fundada a Barcelona el 1851 per a ladefensa dels interessos dels grans propietaris del camp catalài per al foment de l’estudi de les tècniques agrícoles. Amb eltemps evolucionà de conservadora a reaccionària.

18

Articles

A Miró-Calder reunion

A longtime devotee offers an appreciation as the works oftwo old friends are brought together for a show

For almost a half-century, the American sculptor AlexanderCalder and the Spanish painter Joan Miró looked on eachother as good friends. When apart, as they often were, theysometimes exchanged a letter or postcard of greeting. "A goodsmack on the butt for you," wrote Calder in French in 1934."A hug, kisses, and see you soon, you big stud," wrote Miróin Spanish in 1945. They liked to embellish the postcards.Miró, for example, added underarm hair to the portrait of aSpanish dancer. But one thing they never did. Their corre-spondence has no discussion of theories or techniques ormovements of art.

CALDER: "Twenty Leaves and an Apple" is made fromsheet metal, piano wire and paint.

This lack of serious art talk makes sense. There are strongsimilarities in the work of Calder and Miró. Both artists havean impish quality, a sense of play, a love of adventure and apenchant for creating colorful spheres and biomorphs. Butthey did not try to imitate each other. Nor did they try tocompete. They were simply at ease, like good buddies, andtheir art somehow fit together. There was no need for pro-nouncements.

This interplay of Calder and Miró is displayed in an unusualexhibition — brimming with some of their finest mobilesand paintings — that opened Oct. 9 at the Phillips Collectionin Washington, D.C. Titled simply "Calder Miró," the exhi-bition, which has already been shown at the Fondation Beyelernear Basel, Switzerland, closes in Washington on Jan. 23 andgoes nowhere else in the United States.

MIRÓ: "Ciphers and Constellations in Love with aWoman" is gouache and watercolor with graphite traces on

ivory white paper.

Miró shows always attract me. One of the great privileges ofmy career as a foreign correspondent for the Los AngelesTimes was the chance to interview Miró on his 85th birthdayat his home and studio in Palma de Mallorca. Another cor-respondent and I spent several hours with him that day in1978, and it was easy to be impressed by his energy, goodfeelings and shy smile. Yet, though I have seen many Miróshows over the years, this was the first time I had seen himsharing an exhibition with Calder.

Elizabeth Hutton Turner of the Phillips, the curator who con-ceived the show, believes the floating mobiles of Calder andthe fanciful paintings of Miró complement each other. "Caldercalled himself a painter, not a sculptor," she says. "He saidhe was drawing in space." Calder was challenging the defi-nition of a painting as something limited by the borders of acanvas. Miró, Turner adds, tried to do the same by paintingfigures as if they could float away from a canvas.

The artists met in Paris in 1928 when the 30-year-old Caldercalled on the 35-year-old Miró at his studio in Montmartre.Miró, born in Barcelona, had worked in Paris on and off foreight years and had already attracted attention with some of

19

Articles

his finest work. His "Carnival of Harlequin," in which hetried "to capture the hallucinations caused by my hunger,"was exhibited alongside the works of Pablo Picasso, MaxErnst and Giorgio de Chirico in the first exhibition of Surre-alist paintings in 1925.

Although impoverished in those early days, Miró had a bour-geois sense of dress that made him stand out. When he walkedon the streets of Paris, he would wear a bowler hat, bow tie,spats and a monocle. That sense never left him. Although heusually worked in coveralls, he put on a suit and a proper tieto receive us for our interview in 1978.

Calder, born in Lawton, Pa., was the son of a sculptor and apainter but turned his back on art and studied mechanicalengineering at college. Engineering soon bored him, how-ever, and Calder returned to the family trade by enrolling atthe Art Students League in New York. He worked as an illus-trator for the National Police Gazette, the most sensationaltabloid of its day, and then joined the flock of American ex-patriates who rushed to Paris in the 1920s in hopes of mak-ing a name in art and literature. He earned his upkeep inParis by making toys, producing shows of a miniature cir-cus, and creating wire sculptures of celebrities and friends,including Miró.

Calder and Miró, two young bachelors, became close friends,meeting other expatriate artists at La Coupole, the large bras-serie in Montparnasse. Miró, who sometimes boxed withErnest Hemingway at the American Club, taught Calder howto box. Calder taught Miró how to dance.

In 1930, Calder visited the studio of the Dutch abstract painterPiet Mondrian. The studio was decorated like a Mondrianpainting — brilliant white walls adorned with rectangularstrips of red, blue, yellow, black and white. The abstract col-ors impressed Calder. But he told Mondrian the impact wouldbe greater if the rectangles could be made to move. Mondrianwas annoyed at the suggestion. "No, it is not necessary," hesaid. "My painting is already very fast." But Calder mulledhis own suggestion and eventually created assemblies of ab-stract, colorful pieces of sheet metal that moved in the air.The French sculptor Jean Arp dubbed the works "mobiles,"and Calder was en route to his special place in modern art.

Unlike Picasso with his string of mistresses and wives, Calderand Miró were family men who married young and remainedwith their wives for a lifetime. In 1929, Miró married PilarJuncosa; they had one child, María Dolores. In 1931, Caldermarried Louisa James; they had two children, Sandra and

Mary. Many of the letters between Calder and Miró includepostscripts from their wives and daughters. During the inter-view with Miró, Pilar joined us in the living room as her hus-band was discussing his depictions of women. She interruptedand asked if we had ever noticed that, although his portraitsof women were ugly, his self-portraits were quite handsome.Miró laughed and changed the subject.

By placing Calder's mobiles and Miró's paintings near eachother in the exhibition, Turner reveals aspects that are some-times unnoticed. I realized, for example, that the sphere inMiró's "Man with Pipe" (1925), which I had seen before inMadrid, seems to hurtle through space. But Miró, of course,was not copying Calder. He finished the painting three yearsbefore they met.

In fact, some critics have implied that Calder often had Miróon his mind. In 1936, after Calder exhibited at the PierreMatisse Gallery in New York, a critic in the New York World-Telegram wrote that Calder's mobiles were "very much likeMiró abstractions come to life." Yet, though the current Phillipsexhibition makes it clear that the artists shared a mood thatmakes their work compatible, the Calder mobiles are so grace-ful and unique that I never felt for a moment they were sculp-tured transformations of Miró paintings.

World War II kept the artists apart. Now married with chil-dren, both spent almost all the war years in their home coun-tries — the U.S. and Spain. During the war, Miró created hisseries of 21 paintings in gouache and oil on paper known asthe "Constellations." He painted a colorful whirl of stars,moons, birds, eyes, whiskers, spirals, dots, squares and tri-angles rushing through space in eerie balance. CarolynLanchner, curator of the Miró retrospective at the Museum ofModern Art in New York in 1993, called them one of the"miracles that art occasionally bestows." Six are displayed inthe Phillips show.

After the war, neither settled in Paris. Miró lived and workedin Barcelona and Palma de Mallorca, and Calder in Roxbury,Conn., but they visited each other from time to time and metin New York, Paris and elsewhere. In 1947, the artists werecommissioned to provide pieces for the new Terrace PlazaHotel in Cincinnati. Miró painted a 30-foot-long untitled muralon canvas for the wall of the rooftop restaurant; it is a joyful,color-drenched work, chock-full of playful monsters. Calder'smobile, "Twenty Leaves and an Apple," hung in the hotellobby; it is one of his most intricate, balanced and beautifulworks. The pieces, now owned by the Cincinnati Art Mu-seum, dominate the final room of the Washington exhibition.

20

Articles

A voice of Spain

When I was based in Spain in the 1970s, Miró became a kindof poet laureate of the country's transformation from the dic-tatorship of Gen. Francisco Franco to a democracy. Govern-ment institutions and private companies wanted Miró paint-ings, murals, mosaics and posters. A bank adopted a batch ofcolorful symbols from a mural as its logo. Miró seemedpleased to provide a poster for any cause that interested him,including the Barcelona soccer team. Spain became demo-cratic awash in Miró colors and design.

In the 1970s, Calder and Miró were commissioned again toprovide works for the same site — the new east wing of theNational Gallery of Art in Washington. Calder designed a920-pound mobile to hang in the building's atrium while Mirócrafted (with fellow Spanish artist Josep Royo) an enormoustapestry for the opposite wall. But Calder died in 1976 at age78, a year before the mobile was mounted. "Sandy, Sandy,"Miró wrote in a farewell poem, "your ashes caress the rain-bow flowers that tickle the blue of the sky." Miró, workingwithout stop until the end, died in 1983 at 90.

During the press preview of the Phillips exhibition, I foundmyself drawn somewhat more to Miró's paintings thanCalder's mobiles. But that was natural, reflecting more aboutmy enthusiasm for Miró than about the exhibition. Yet I didnot let my feeling for Miró blot out all the Calders at thePhillips exhibition. They are both wonderful artists. Puttingthe works of these old friends together is an inspired pairingthat makes for a delightful show.

Calder and Miró

LA Times Nov 21, 2004Stanley Meisler

Amposta (Montsià) elegida Capital de laCultura Catalana 2006

La ciutat d’Amposta (Montsià) ha estat elegida avui com aCapital de la Cultura Catalana 2006, d’entre set candidaturesque hi aspiraven, per un jurat format per rectors d’universitatd’arreu del domini lingüístic català, segons que ha informataquest dijous, dia 20 d’octubre, el president de l’OrganitzacióCapital de la Cultura Catalana, Xavier Tudela, en una rodade premsa celebrada al Centre Internacional de Premsa deBarcelona. Amposta serà la tercera Capital de la CulturaCatalana de la història, després de Banyoles (Pla de l’Estany),que ho és enguany, i Esparreguera (Baix Llobregat Nord)que ho serà l’any vinent.

A més d’Amposta, aspiraven a la designació de Capital de laCultura Catalana 2006 els municipis de Calella (Maresme),Manlleu (Osona), Mollerussa (Pla d’Urgell), Montblanc(Conca de Barberà), Sant Joan de les Abadesses (Ripollès) iTorroella de Montgrí (Baix Empordà). Xavier Tudela ha agraïti reconegut la qualitat de totes les candidatures presentades.Alhora, ha valorat com a molt important el fet que un total de645 entitats dels diferents indrets del país hagin donat suporta les diferents candidatures.

Amposta, pont de la cultura catalana és el lema de lacandidatura guanyadora, proposta que té un doble vessant.D’un costat el valor de la cultura com a factor d’identitat i,d’altra banda, el pont com símbol i element que uneix, articulai que l’any 2006 haurà de ser el punt de trobada de la culturacatalana a un costat i l’altre dels rius Ebre i Sénia.

Durant la presentació de la candidatura d’Amposta, el passat8 d’octubre, el seu alcalde, Joan M. Roig Grau, va manifestarque “nosaltres aportem l’element del territori, perquè som elcentre geogràfic dels Països Catalans i, a més, tenim una claravoluntat d’unir, d’aglutinar a tota la gent del nord i del sudamb qui compartim llengua i cultura comunes”. D’altra banda,durant el 2006, es clouran una sèrie d’iniciatives patrimonialsa la futura Capital de la Cultura Catalana, com ara laremodelació del museu del Montsià i el centre d’arts visuals,entre d’altres.

El jurat que ha elegit la Capital de la Cultura Catalana 2006ha estat constituït per Avel.lí Blasco, rector de la Universitatde les Illes Balears, Josep Laporte, president de l’Institutd’Estudis Catalans, David Serrat, rector de la Universitat deVic, Francisco Toledo, rector de la Universitat Jaume I deCastelló, i Xavier Tudela, president de l’Organització Capi-

21

Articles

tal de la Cultura Catalana.En les properes setmanes, l’alcalde d’Amposta, Joan M. RoigGrau, i el President de l’Organització Capital de la CulturaCatalana, Xavier Tudela, signaran l’acord de nominaciód’Amposta com a Capital de la Cultura Catalana 2006.

La ciutat d’Amposta té una població de 17.000 habitants iuna extensió de 136 Km2. Les primeres notícies històriqueses remunten a l’any 1097. Capital de la comarca del Montsià,està situada a la riba dreta de l’Ebre, just en el punt de contacteentre el delta, i les planes interiors. Té un sector de costa al’interior del port dels Alfacs, separat de la resta del territoriper les llacunes de l’Encanyissada i de la Tancada. El sectoroest és accidentat pels contraforts septentrionals de la serrade Montsià, pel pic de Mata-redona i pel Montsianell. Quanta les activitats destaca l’agricultura, majoritàriament l’arròs,conegut mundialment, però també hi ha oliveres, garrofers ihortalisses. També hi té importància la ramaderia. L’activitatindustrial es basa en el sector alimentari.

Barcelona, 20 d’octubre de 2004

El temps segons Pep

Quantes vegades hem dit o sentit la típica frase “sembla quefarà bon temps”? Segur que moltes. De fet, precisament aixòés el que em vaig dir jo abans de venir aquest setembre aCalifòrnia, i la mateixa convicció fou el criteri per decidir eltipus de roba que vaig posar a la maleta. Samarretes de mànigacurta, pantalons d’estiu, i algun jersei per quan hagi de sortirde nit. Durant les setmanes següents l’arribada a terresamericanes el temps es va anar aguantant. Al principi, amesura que vaig anar coneguent gent, fent ús del meu anglèsde supervivència vaig descobrí que el temps a UCI és bastantagradable durant tot l’any. Fins i tot algú es va atrevir a dirque l’any passat només va ploure un dia -“quin agosarat!”.Potser pel fet que quan preguntes això és sovint per trencarel gel, o perquè la mateixa resposta no em sorprengué, no hivaig donar més importància de la necessària en aquells mo-ments. Aleshores, al vespre d’un dia aparentment normal vaarribar la primera gota. “Quina gràcia - vaig pensar -, plouun dia a l’any i ho has vist”. Fins i tot alguna persona l’endemàva destacar aquest fet pel “messenger”. Evidentment, si ésuna cosa tan singular valia la pena que la gent s’adonés queja havia plogut, i que per tant ja podia guardar el paraigüesfins l’any vinent. Aleshores uns dies més tard em vaig llevari anant cap a la universitat vaig veure el housing ben emboirat.Recordant els meus orígens vaig pensar “mira que maco, com

la Plana de Vic” i vaig continuar el camí cap a la universitatdesprés de fer la foto de rigor al paisatge.A partir d’aquests dies el temps es va portar una micamalament; feia molt vent, les temperatures no eren gaire altes,i les fosques tardes dominicals de Califòrnia eren massa fredesper passar-les jugant a voleibol a Newport Beach. Llavors lareacció lògica és pensar “caram, he estat de mala sort, unsmesos que passo aquí i em farà un temps impropi de la regió”.Però en aquestes dates l’anglès ja ha millorat prou com perfer preguntes amb més d’un monosíl·lab i demanar el perquèd’aquest temps a diverses persones. Les opinions encara erenben diverses, però ja n’hi havia algunes que col·locaven ellímit inferior al temps d’aquells dies, dient que seguramenttot l’hivern faria un temps similar. Doncs bé, fent cas a lagent que es coneix la regió assenteixes i endavant.

Fa uns dies, un català que estava a UCI va tornar a casa. Alvespre del dia abans que marxés ens reunírem tots els catalansde la zona al University Center. D’aquesta manera estàvemuna estona amb ell abans que marxés cap a Catalunya. El casés que després de dir-nos adéu tocava agafar les bicis i enfilarel camí cap a casa. I en aquest punt varem tornar a notar lacruesa del temps de Califòrnia. “Quin fred que feia!”Realment tenies ganes de pedalar més i més de pressa perarribar abans i alhora agafar una mica de calor.

Doncs bé, després d’aquestes i d’altres sorpreses és quan undecideix no fiar-se de l’aparent millora del seu anglès i buscara altres fonts el temps habitual de UCI. Vivint a la societat dela informació, això no és una tasca gaire dura, i fàcilment espoden trobar moltes pàgines web on, després de fer la perti-nent conversió Farenheit-Celsius o inches-cm es pot fer úsde les dades. En quant a la temperatura he trobat que (perSanta Ana-John Wayne Airport) al novembre és habitual unamínima de 11 graus Celsius, essent la mitjana de les mínimesanuals de 13ºC. Això sí, els mesos amb les menors mínimessón precisament aquests dos que venen amb 8 i 9ºCrespectivament. Vist així en números un diu: “ui, no n’hi haper tant!” En qualsevol cas, si les temperatures són les quetoquen l’experiència diu que encara baixaran més. Per tant,ja ho sabeu, a abrigar-vos bé durant les nits i aprofitar fins al’últim moment els raig del sol del matí!

I acabem com hem començat, només que havent desmitificatuna mica el temps a californià i alhora fent bona la dita quediu que havent-hi temps sempre hi haurà tema de conversa.

Pep Salvans

22

Entrevista

Josep Maria Murià

President del Colegio de Jalisco aGuadalajara

“Catalunya està més a prop de la independència del que hoha estat en 40 anys”

Josep Maria Murià (1942) és mexicà per naixement, peròcatalà per herència i convicció. El seu pare, Josep Maria Muriài Romaní, havia estat un dels milers de catalans a qui el gov-ern exicà obrí les portes de bat a bat desprès de la victòriafranquista a la Guerra Civil. Murià pare era escriptor iempresari industrial. Políticament, era un independentista queva mantenir fins la mort la seva radicalitat i la va transmetreal seu fill Josep Maria, historiador i president del Colegio deJalisco a Guadalajara. Gran part de la vida professional iprivada d'aquest ha estat dedicada a divulgar l'obra i exaltarla memòria dels protagonistes de l'èxode català. Dosesdeveniments acaben de culminar la llarga trajectòria deMurià envers Catalunya i els catalans de Mèxic. Un ha estatla presència de Catalunya com a convidada d'honor a la FiraInternacional del Llibre. L'altre, l'homenatge a l'exili per partdel Govern català. En tots dos projectes la iniciativa i l'esforçde Murià han estat essencials.

D'on va sortir la iniciativa de la FIL?Va ser el resultat d'un procés acumulatiu, d'anys departicipació d'editors a la fira, de relacions entre la Universitatde Guadalajara i les universitats catalanes, d'intercanvis, caltenir en compte que les autoritats acadèmiques formem partde la junta de la FIL. Es va anar coneixent aquí la potènciaeditorial que és Barcelona i l'interès per tot lloc català vacréixer a partir dels Jocs Olímpics. Això coincidí amb lacreació per part del Govern de Catalunya de l'Institut RamonLlull. Allà es van mostrar disposats que Catalunya fos laconvidada d'honor i es fes càrrec del pavelló, del'entreteniment, dels programes externs addicionals. Enspreocupava aquí el possible canvi de govern a Catalunya,però els editors van assumir el compromís que es respondria.L'any 2002 se'ns va creuar la consellera de Culturad'Andalusia, quan va anunciar que la comunitat andalusa seriala convidada. Però l'ensurt principal va venir desprès de leseleccions, amb l'anunci de Maragall que Catalunya espresentaria sota el pavelló espanyol. Ells van ficar els peus ala galleda, però penso que a la llarga ha estat positiu, perquèva haver-hi una reacció de rectificació per part del governque ha donat encara més relleu a tot el que s'ha fet.

Vostè no baixa mai la guàrdia. Forma part de la sevaherència estar amatent a qualsevol intent de diluir lacatalanitat?Jo compleixo amb la meva obligació ancestral de catalanitati hi ha sempre intents en contra. En un acte al Colegio deJalisco, on va firmar-se el conveni per la creació del Centred'Estudis i Difusió de Cultura Catalana a Guadalajara, elsrepresentants del govern espanyol volien imposar que hi fospresent també la bandera espanyola, tal com van fer a l'acted'inauguració de la FIL. M'hi vaig negar en rodó, les úniquessenyeres presents han estat les de Mèxic i Catalunya.He pogut aturar algunes coses, és veritat, com el doctorat"honoris causa" que se li volia concedir a Fraga Iribarne,durant una visita a la Universitat de Guadalajara. Vaig dir-lia Raúl Padilla, president de la FIL, llavors rector de la UG,"sobre mi cadáver, Raúl". Vaig tenir un fort enfrontamentamb en Fraga, la sort per a mi és que érem a Mèxic, no al'Estat espanyol.

En l'homenatge als exiliats catalans, s'ha lloat l'esforç demolts d'ells per a mantenir la catalanitat. Vostè n'és ungran exemple: els seus dos fills també parlen català. Haestat difícil, aquesta fidelitat?La llàstima és que aquest homenatge hagi arribat amb 25anys de retard, quan malauradament la majoria d'exiliats hamort, i no es reivindiqués abans a les magnifiques personesque eren aquells 'rojos'. Pel que fa a la nostra fidelitat aCatalunya, no és mèrit meu, és la conseqüència d'haver tingutper pare un català, perquè generava una confiança en el futurde Catalunya que pocs tenien, generava la convicció, moltimportant, que el ser català té un valor, que és una noció quemolts van perdre. La voluntat de ser a la família vam tenir-lasempre, malgrat tot el que ens deien pels anys seixanta, queaixò del nacionalisme català ja era decadent. Contra aquestaexpressió, el meu pare sempre deia: 'Encara que tan sols n'hihagués un de nacionalista català al món, jo ho seguiria sent".Encara recordo que hi havia molts que justificaven que elsseus fills no parlessin català perquè la mare era mexicana.Punyeta! els meus fills tenen una mare mexicana, pitjorencara, espanyola, i cal veure'ls. Però és que tenien un avitossut i del morro fort, capaç de qualsevol trapelleria perquèels seus nets parlessin en català.

Creu que el seu pare hagués estat d'acord amb la políticad'en Maragall?Al meu pare la política d'en Maragall l'hi hagués semblatmolt poc radical, ell no hi estava d'acord amb el federalisme,perquè era un independentista. El meu pare havia militat aEstat Català. Era un home que no s'empassava les paraules.No ho va fer quan Jordi Pujol va visitar el Colegio de Jalisco.

23

Entrevista

En aquella ocasió, Pujol va tenir un discurs molt nacionalista,que ens va impressionar molt, però el meu pare li va recriminarel no ser prou radical i el president li va respondre que a elltambé li "agradaria poder-ho ser". Al meu pare tampoc lihagués agradat la paraula globalització, tan present en eldiscurs del President Maragall, com tampoc m'agrada a mi.És el mateix que abans es deia sota altres noms, quan esparlava de l'universalisme o de ser ciutadans del món, peròaixò no és res més és un pretext per l'imperialisme, que en elcas d'Espanya vol dir imperialisme espanyol.Maragall juga molt amb la idea de l'Espanya plural, però enaquesta trobada jo no he parlat amb ell del que ens separa. Nijo l'hagués convençut, ni ell em convenceria, no és una qüestióde raonament, sinó de sentiment. Penso que és important queell hagi estat aquí i que s'hagi compromès amb el que s'hafet. Hi han hagut acords importants per a Catalunya, i esperoque tot això prosperi en el futur. Per això en acomiadar-nosvaig dir-li: "President, ara comencem, oi?".

Al programa de les jornades catalanes que s'hadesenvolupat paral·lel a la Fira, el component polític haestat important. Pensa que hi ha hagut una clarificacióde posicions?Dimarts vaig presentar de nou l'expresident Pujol que va veniral Colegio i després va donar una conferència magistral a laFIL. Va fer una anàlisi molt clara de la situació a Catalunya iva deixar entreveure que convindria que ells tornessin…. Crecque Pujol es debat ara entre el paper d'expresident i el demotor del que serà el futur. Ara bé, el discurs més contundentva ser el d'en Josep Lluís Carod-Rovira a la taula rodonasobre les expectatives històriques, en el qual també vaigparticipar-hi. Carod va explicar que els socialistes i ERCtenien la mateixa política d'esquerres i que s'ha intentat educarals espanyols en la pluralitat, però que ja s'ha vist que no potser i per això s'estan separant.

La seva ponència es titulava "visión foránea". Desd'aquesta, veu la independència de Catalunya possible?Crec que els catalans tenim el dret de ser-ho. Jo personalment,vaig declarar-me en aquella sala partidari de la independència.Llavors les sis-centes persones que eren allà, entre les qualshi havia potser, 30 o 40 catalans, van aplaudir. Crec queCatalunya està més a prop de la independència del que ho haestat en 40 anys. En les últimes eleccions els dos partitsnacionalistes, ERC i Convergència i Unió, van treure majoriaabsoluta i per tant es va manifestar més que mai la voluntatnacionalista. Va haver-hi un moment en què Convergènciano va saber tirar endavant i Esquerra creu que ells sí que ensabran. Carod pensa que les pròximes eleccions les guanyaranells. Jo ja tinc 62 anys i la veritat, em corre pressa que hi hagi

a Catalunya un govern que posi els fonaments per laindependència.

Josefina VidalServei d’Informació Digital Tribuna Catalana de Barcelona

Barça 2005

Després de quatre anys sense títols i resultats que no hanestat a la alçada del nom del club, el Futbol Club Barcelonatorna de nou a ser un dels grans conjunts europeus en el móndel futbol. Aquest canvi que va començar l’any passat ambl´el.lecció del nou president del club, el senyor Joan Laporta,i la incorporació de nous jugadors a la plantilla on destaca unen especial, el brasiler Ronaldo de Assis,“Ronaldinho”, quiha aconseguit recuperat la il·lusió del soci i que ara tornacom mai cada cap de setmana a omplir les graderies del CampNou. L´objectiu principal del nou president fa ser que la gentde Barcelona tornés a sentir-se identificada amb l’equip defutbol que porta el nom de la seva ciutat i que anessin alcamp a animar al seu equip. Volia que la gent que anés al’estadi anés per a passar-s’ho bé, així que començà per posarparades de menjar a l’estadi on s’hi podia trobar menjar típicde la regió de l’equip que s’enfrontava al Futbol ClubBarcelona, i alhora va decidir que cel.lebritats del món de lacançó acudissin al camp per a cantar l’himne. Aquesta ambi-ent de festa i la manera innovadora de fer les coses en el clubva anar creant uns aires de confiança envers el nou presi-dent, fent que la gent tornés a ocupar els seients que en elsdarrers anys s’havien anat quedat buits, però tan sols faltavaque , el bon ambient creat al voltant del partit es veiés reflexattambé en el terreny de joc amb un bon futbol i uns resultats.L´encarregat de fer-ho possible va ser en Ronaldinho, queamb la seva personalitat alegre i lluitadora s’ha anat guanyatel cor dels seguidors barcelonistes, sobretot el dels mésmenuts, i també el dels companys de vestuari amb qui a partirde la segona volta de campionat va aconseguir tirar-se l´equipa les espatlles i guiar-lo cap a la victoria amb jugadesmàgiques i gols espectaculars.

Tot i no haver aconseguit guanyar cap títol la temporadapassada, l´equip ha demostrat que ha anat adquirint un estilde joc molt atractiu per al públic i cada cop més efectiu, quea més a més amb les incorporacions d´aquest any de nousjugadors d´alt nivell com són en Deco, Samuel Eto’o oLarsson, l´equip es troba actualment primer en la lliga i estàconsiderat com l´equip més en forma per a fer-se amb la Copad´Europa d´aquest any. Visca el Barça!!

Marc Esplugas

24

El Butlletí:

Pere Garriga, editor en cap i redactor.butlleti@casalcalifornia.orgLes opinions expressades al Butlletí són les dels autors dels articles.

Aquest número ha comptat amb les col.laboracions de:Carme Roig, Tony Loera, José Joaquín Mohedano Robles,Josep G Llauradó, Pete Balsells, Angel Jimenez, QuimVallve, Tomàs Moron, Ingrid Martorell, Marc Medrano, PepSalvans, Josefina Vidal, Mari Cruz Villa Uriol i MarcEsplugas

Les despeses de publicació dels butlletins del 2004 han sigut en part subvencionades en col.laboracióamb la Secretaria de Cooperació Exterior de la Generalitat de Catalunya i el Ministerio de Trabajoy Asuntos Sociales.

Bones Festes

PINTA ELS REIS

Obtingut de http://www.bcn.es/nadal01/pinta.htm