Foto

grafi

a S

alva

dor S

abat

er

LA REVISTA DE SANTA CRISTINANúmero 12 / TArDor 2014

exemplAr grATuïTpvp 3,50 €

CARLOS BASSÓARQUITECTE: Premi Ciutat de Barcelona 1988 i 1997Una visió optimista de Sta. CristinaPer Josep Vives Rego pag.4

VITor puIguN CAmpIÓ D’eSpANYA De moToCrÓSPer Alexandra Anguera pag.8

“lA moNSTe SAleTA” Per Olga Sala pag.12

LLUM

EDITA: EMPRENEDORS PER SANTA CRISTINA NIF G-54101547

Editor: Julio Rico Directora: Malu Gil Directora d’Art: Carolina Amell Il·lustracions: Olga Sala Fotografia: Salvador Sabater, Mikel GomisCorrecció: Jèssica Martí

Redactors:Carlos BassóOlga SalaJose Vives-RegoJaume RamotFelisa MolinaMalu GilEstefania SantaCreu-VasutCristina CalladoAlexandra Anguera

Redacció i Administració:Bell-Lloc 4, 17246 Sta. Cristina d’Aro Tel. 972 83 52 12administracio@revistallum.org

Publicitat:Bell-Lloc 4, 17246 Sta. Cristina d’Aro Tel. 972 83 52 12administracio@revistallum.org

Impressió:Balmes Print SA CIF A-61480059

Data publicació: Octubre 2014

Propera publicació: Gener 2015

Dipòsit legal: B-2137-2012

Avui com gairebé cada mati, m’he aixecat aviat, dels primers diria jo, i he anat a comprar el pa a Can Pijuan i el diari a Ca la Montse.

M’ha sorprès que a la Casa de la Vila, on fa temps s’hi feia po-lítica, just a sota de les banderes i a sobre d’una pancarta pu-blicitària amb el groc lluent de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium, destacava una frase esperançadora que afirmava: “QUIERO: UN PAIS CON UNA SANIDAD SIN LISTAS DE ES-PERA” i acabava dient “SI o SI”, en això no hi ha dubtes ni mati-sos. Francament té raó, qui no desitjaria un país amb una sanitat sense llistes d’espera.

M’ha vingut al cap si seria realment possible fer desaparèixer les maleïdes llistes als hospitals i quines persones tindrien la capacitat, el coratge i la credibilitat suficient per aconseguir-ho.

He pensat que els mateixos que varen gestionar la sanitat publi-ca catalana entre el 2007 i el 2011 incrementant en 8.000 milions d’euros l’endeutament i reduint progressivament la partida pres-supostària de salut en 1.000 milions, no podrien ser. Els que no ens consideren país, tampoc.

I doncs? Quins representants escollits democràticament a Cata-lunya ens queden per aconseguir aquesta noble i difícil causa? Per ‘descarte’ CAP..., he pensat.

A Santa Cristina, fa poc menys de quatre anys, va succeir que tots els representants polítics varen prometre que farien una es-cola nova, però ningú va saber explicar com ho faria. Avui, amb nens escolaritzant-se encara en barracons i sense escola nova, la il·lusió i esperança del moment s’ha convertit en decepció i frustració. Potser si algú ens hagués explicat el ‘com fer-ho’, ens ho haguéssim cregut més o menys i la decepció hagués estat més o menys justificada.

Sense un ‘COM’ ben explicat no es poden fer afirmacions amb risc de decebre a una societat ja decebuda de per si.

Dita catalana: “Els sants i els minyons no els prometis si no els dons”.

Julio Rico Editor

eDITorIAl

pàg. 4 PROTAGONISTA LLUM

proTAgoNISTA

Carlos Bassó, nascut a Barcelona al 1947, viu a Santa Cristina des del 1996, és a dir fa 18 anys que està amb nosaltres. En els darrers anys s’ha incorporat a la vida social i política cristinenca. Ac-tualment és president de la plataforma ciutadana Emprenedors Per Santa Cristina i número 2 per la llista d’aquesta plataforma a les properes eleccions municipals. Carles Bassó fou guardonat amb el Premi d’Arquitectura Ciutat de Barcelona l’any 1988 per la rehabilitació de l’edifici Vapor Llull del Poble Nou de Barcelona i al 1997 per la restauració de la casa Lleó Morera (de Lluis Domè-nech i Muntaner).

TVR: Carlos, la paraula sostenibilitat està cada dia més present en tot el que fem. Què és això de l’arquitectura sostenible?CB: No m’entusiasma l’expressió ‘arquitectura sostenible’. M’agrada més parlar d’arquitectura sana i útil. El principal, crec, és que l’arquitectura faci la vida més fàcil i agradable als usuaris. M’agradaria retornar a unes certes tradicions arquitectòniques

del segle XVII i XVIII. Si ens preguntessin si aquells edificis eren sostenibles, crec que hauríem de dir que sí. S’edificava amb els materials disponibles a l’entorn, de la mateixa manera que l’energia i els aliments que utilitzaven els seus usuaris eren de proximitat. No crec que sigui sostenible, per exemple, utilitzar materials que venen de milers de quilòmetres lluny.

TVR: Com veus l’arquitectura a Girona, a l’Empordà i a Santa Cristina d’Aro?CB: No hi veig grans diferències. L’arquitectura del últims 40 anys ha estat comandada pels interessos econòmics dels pro-motors. El més destacable que tenim prové dels segles passats. L’arquitectura moderna no aporta carrers com el carrer Ciuta-dans de Girona, el casc antic de Castell d’Aro o les cases de pes-cadors de Cadaqués i per parlar de Santa Cristina, del barri de Salom, o Romanyà de la Selva. Voldria destacar que el barri de Salom és, de fet, l’essència i l’origen de Santa Cristina, ja que al no tenir un casc urbà propi es va desenvolupar bàsicament a partir

CARLOS BASSÓ

Una visió optimista de l’avui i del demà de Santa Cristina d’Aro

Arquitecte de professió i guardonat amb el premi d’Arquitectura Ciutat de Barcelona al 1988 i al 1997

FOTOGRAFÍA: SALVADOR SABATER

Foto

grafi

a S

alva

dor S

abat

er

Carlos Bassó

pàg. 6 LLUMproTAgoNISTA

d’un conjunt de masies molt ben articulades i productives que encara avui dia es mostrem tal i com eren fa dos segles. Cal fer arquitectura discreta i correcta, mantenir i protegir el que tenim de característic i propi. Pel que fa als mo-numents o edificis singulars: nomes s’han de fer els necessaris, no més. En el creixe-ment urbanístic cal anar a poc a poc.

TVR: A Santa Cristina d’Aro, el turisme és un element molt important. Què ens pots dir de les relacions entre turisme i arquitectura?CB: A Santa Cristina vam començar fa 50 anys amb l’eclosió del turisme. Però aquí no s’han fet grans bestieses com a d’altres mu-nicipis. N’hem de ser conscients d’aquest fet que ens diferencia positivament.

TVR: Què diferencia Santa Cristina d’altres pobles des del punt de vista arquitectònic?CB: Santa Cristina no té punts forts des del punt de vista arquitectònic però, com he dit abans, no tenim grans desastres. El nucli urbà de Santa Cristina hauria de millorar. Un factor diferenciador de Santa Cristina és que té 11 urbanitzacions d’extensió considerable i en el seu conjunt no hi ha grans aglomeracions com veiem en els pobles costaners del voltant.

TVR: Donat que ets el número 2 d’Emprenedors per les prope-res eleccions municipals, com diries que són les teves relacions amb els cristinecs?CB: Jo crec que jo també sóc cristinec. Abans nomes venia els caps de setmana, però ara hi passem una bona part de l’any i tant jo com la meva dona i la meva filla gaudim de la vida quotidiana del poble, te-nim molts amics, ens coneixen pel nom al bar, al restaurant, a la botiga... ens sentim a casa.

TVR: Com definiries la personalitat i l’estètica de l’espai públic a Santa Cristina?CB: Jo crec que l’espai públic de Santa Cristina està desaprofi-tat si considerem que és un espai que pot contribuir com ho fa l’escola, a la convivència, l’educació i la cohesió social sobretot del jovent. En general és un espai públic tranquil i amable. A mi m’agradaria que les nostres places i carrers tinguessin més activitat, més vida com crec que passa ara amb el bon temps a la plaça Bellapedra . Però per això cal que tots pensem què fer i com fer-ho a l’hora de dotar els nostres carrers i places d’una mica més d’activitat.

TVR: A què pot aspirar Santa Cristina des del punt de vista de l’espai públic, arquitectura, urbanisme?CB: Santa Cristina és un dels municipis més grans de Girona i té

de tot: sòl agrícola, industrial, boscos, platja (poc coneguda pels nostres visitants) i bastants nuclis habitats com és el cas de les 11 o 12 urbanitzacions. A banda té una situació geogràfica cen-

tral: està a 60 minuts de Barcelona, 20 mi-nuts de Girona, i 15 de l’aeroport que ens uneix amb el món. És la porta d’entrada de la Costa Brava centre. Crec que hauríem d’aspirar a treure partit d’aquesta posició

geogràfica privilegiada, hauríem de ser un referent al Baix Em-pordà en quan a la qualitat de vida. Des de fa més de 40 anys aquesta centralitat i aquesta qualitat de vida és el que va atreure als Trueta, Mercè Rodoreda, els Espinàs, els Passola, els Grebler, els Lara i tants d’altres. Si van escollir Santa Cristina, va ser per alguna cosa que tenim, que no s’ha perdut i hem de mantenir. També caldria revitalitzar el teixit urbà.

TVR: Com veus el futur de Santa Cristina?CB: Jo crec que el futur ens l’hem de guan-yar. Tenim molts punts forts i amb la vo-luntat de tots podem guanyar un futur millor i fer de Santa Cristina un poble refe-rent en qualitat de vida. És per això, que cal que ens plantegem seriosament el nostre

desenvolupament urbanístic. No hem de pretendre triplicar la població. Des de la cova d’en Daina fins als anys quaranta no vam superar els mil habitants. Del 1940 al present, hem arribat a 5.600 empadronats més els turistes i els que tenen a Santa Cristina com a segona residència. El creixement s’ha de generar poc a poc i harmònicament. Hem de pensar quina Santa Cristina volem. En qualsevol cas, estem a temps i depèn de nosaltres el portar per bon camí el desenvolupament urbà del poble en els propers anys.

TVR: Què els diries avui als cristinecs?CB: Penso que hem d’estar orgullosos de ser cristinecs per tot el que hem dit. Crec que no és un mèrit néixer a Santa Cristi-na, el mèrit és decidir ser cristinecs i fer-ne bandera dels valors de fraternitat i qualitat

de vida que ens caracteritza, perquè això sí que ho hem creat entre tots.

TVR. Carlos, què faries si finalment la gent de Santa Cristina t’atorgués la seva confiança i t’escollís per formar part del pro-per grup de govern de Santa Cristina? CB : Actuar amb lògica i sentit comú posant a disposició de la

institució els meus coneixements i expe-riència en el món de l’arquitectura, treba-llar amb correcció, discreció i honestedat.

Doncs desitgem a Carlos Bassó molta sort i encert tant en la seva trajectòria professio-

nal com en la seva aspiració de participar activament en la vida social i política de Santa Cristina.

Josep Vives Rego

proTAgoNISTA

pàg. 7LLUM NoTeS D’eCoNomIA

NoTeS D’eCoNomIA

rats com indirectes a través de les percepcions dels individus i de les creences que aquests escàndols generen en la soci-etat. Segons el Global Corrupcion Barometer, de les dotze institucions més representatives de la societat, com són la policia, les institucions judicials, els mitjans de comunica-ció, els partits polítics, etc. a Espanya la institució que és per-cebuda com a més corrupte són els partits polítics. Aquesta desafecció no només es reflecteix en els nivells d’abstenció en eleccions locals, estatals i europees sinó també en un sentiment d’impotència. La meitat dels enquestats de l’estat espanyol es consideren impotents en la lluita contra la cor-rupció.

Independentment del nivell i de la gravetat de la corrupció política, la percepció dels ciutadans d’una corrupció crei-xent en l’àmbit polític té dues conseqüències greus per al futur de la nostra societat. Primer, causa una redefinició del que entenem com fer política o ser un home o dona polític. Aquesta redefinició condiciona la voluntat de les noves ge-neracions de ‘’llençar-se’ en política. Segon, influeix en la in-versió individual en educació, no només en la joventut sinó al llarg de la vida.

En una societat on la riquesa és percebuda com el resultat de connexions personals, el talent que es desenvolupa no és la creativitat o la innovació, sinó la negociació. Com diu una publicitat americana per seminaris de negociació, ‘’Malau-radament, no rebem el que mereixem, rebem el que negoci-em”. I aquí és on la corrupció ens corromp a tots plegats: la nostra confiança en la possibilitat de ser recompensats per als nostres esforços es deteriora. I aquesta confiança, tot i ser la base de l’economia de mercat on els preus reflecteixen usos alternatius per finalitats escasses, no té preu.

Thomas Thévenoud, Secretari d’Estat al comerç exterior a França, va dimitir el mes passat per frau fiscal. Tot i ser des-coneguda a Catalunya, aquesta notícia ens sorprèn poc. La corrupció política és arreu, també en països amb llarga tra-dició democràtica i nivells de riquesa elevats.

A Catalunya i a l’estat espanyol, els escàndols polítics es mul-tipliquen contribuint a la desafecció política, i tal com indi-quen les enquestes augmentant la percepció de corrupció en el darrer any. Aquest augment és documentat pel Global Corrupcion Barometer (2013), que és l’agència internacio-nal que oficia de termòmetre mundial de la corrupció mit-jançant una enquesta de més de 114.000 individus de 107 països.

La corrupció política es defineix com l’aprofitament de l’estatus polític per benefici propi en detriment de l’interès general. Des del punt de vista econòmic cal remarcar que la corrupció no només és una qüestió ètica o particular a determinats individus i accions aïllades, sinó que té conse-qüències econòmiques a llarg termini.

L’impacte directe de la corrupció política per al creixement econòmic resulta, duna banda, de la disminució de recur-sos totals per a fins productius, i d’altra banda, de la mala assignació dels recursos productius. Per exemple, atorgant permisos de construcció a empreses sense tenir en comp-te criteris de qualitat, sinó per raons d’interès particular. Aquestes decisions tenen conseqüències per al nivell d’in-versió de les empreses, la recaptació d’impostos, els nivells de despesa publica, etc.

Però la corrupció pot tenir impactes a llarg termini conside-

PER ESTEFANIA SANTACREU-VASUTDoctor (PhD) en Economia Universidad de CaliforniaBerkeley Professor Economia de ESSEC Business School i THEMA, París.

el preu De lA CorrupCIÓ

El Victor

pàg. 9LLUM mou-Te

En aquesta edició de la Revis-ta Llum entrevisto en Víctor Puig, un jove cristinenc que amb només 8 anys, ja s’ha pro-clamat campió d’Espanya de Motocròs en la categoria de 50cc, de 6 a 9 anys.

Víctor, quan comença la teva aventura amb les motos? Quan tenia tres anys i el meu pare em va regalar una moto de trial elèctrica. Vaig apren-dre a anar amb moto abans que amb bici. M’agraden les motos des de sempre, el meu pare feia curses de moto i sem-pre l’anàvem a veure.

“Vaig aprendre a anar amb moto

abans que amb bici.”

Quan vas començar a po-sar-t’hi en serio i a competir?Vaig començar a competir als 6 anys i des de llavors ja no he parat, ni jo ni els meus pares! Vaig començar per la lliga ca-talana i a partir d’aquí, anar pujant. Vaig ser campió Social d’Accema, de la Lliga catalana, del Segre i del triangular Sant Celoni als 7 anys i ara he gua-nyat el campionat d’Espanya. Aquest any anava primer del català però vaig abandonar perquè vaig descobrir la KTM 65cc de marxes i la 50cc em va quedar petita, volia més.

Qui t’ha regalat la moto que portes? On és el teu circuit preferit pe fer-la servir?La moto que porto ara, la 65cc,

la vaig guanyar jo en el cam-pionat Motoclub Segre, però la que conduïa fins ara, la 50cc me la va regalar el meu pare.El meu circuit preferit d’aquí Catalunya és el Rufea (Lleida) i de França, el Masterkids.

Com t’ho combines amb l’es-cola? Ets bon estudiant? La moto em motiva per estu-diar, doncs si no hi ha bones notes, no hi ha moto. Aquest lema em fa estar centrat, atent a classe i pendent d’aprendre, fer els deures i estudiar. Combino els entrenaments de moto amb les classes de l’es-cola, concretament amb les d’Educació Física.

“Si no hi ha bones notes, no hi ha

moto.”

Què hi diuen els teus amics?Els meus amics venen a veu-re’m sovint, sobretot si com-peteixo a prop. Em segueixen i sempre em pregunten com ha anat, què he fet, com m’ho he passat...

Qui és el teu entrenador? On i quantes vegades entrenes?El meu pare. M’agrada perquè em coneix i sap els meus límits, però alhora també és el més exigent i perfeccionista amb mi, m’ho fa donar tot. M’entre-na en els circuits i també treba-llem el físic.

Els circuits on acostumo a en-trenar són el de Santa Coloma

i el de Barcelona. El físic l’en-treno anant amb bici, corrent... Entreno uns 4 cops per setma-na, perquè gairebé cada cap de setmana hi ha competició.

Quan t’agrada més entrenar? A l’hivern, és millor per la temperatura, no fa tanta calor. També m’agrada més perquè com que plou més, hi ha més fang, bassals i és més divertit. El fang del meu peto demostra que m’ho he passat bé!

Aquesta és una pregunta per la teva mare, com veieu vosal-tres, els pares, aquesta afició a les motos?Com a pares patim, però vo-lem que es diverteixi i s’ho passi bé, a més no deixa de ser un esport que alhora ensenya disciplina, a saber guanyar i a perdre (aquest valor és el que costa més de treballar), a co-nèixer-se més a ell mateix, a superar-se, ... Tot i que és un esport que mo-tiva el valor de la competitivi-tat, aquest ens permet treballar el respecte.

Has tingut moltes caigudes? T’has trencat algun os? Coincideix amb la vegada que t’has espantat més?Caigudes en tinc moltíssimes però vaig molt protegit, sem-blo Robocob. Em vaig trencar dos cops el radi (se’n riu). La vegada que em vaig espantar més no vaig trencar-me res, va ser mentre competia, em va passar una moto per sobre de

la mà i vaig quedar paralitzat.

Quan estàs competint i et tro-bes amb dificultats d’on treus forces per seguir endavant?Penso i em repeteixo que ho puc fer, i si és necessari crido, la qüestió és millorar i fer el possible per guanyar. En qual-sevol cas, he d’estar molt atent als moviments que faig, neces-sito estar molt concentrat so-bre la moto.

Tens alguna frase que recor-dis sempre, que t’acompayi?Sí, em quedo molt amb les fra-ses que em diu la gent, però la més important per mi, me la va dir la meva mare i des de lla-vors s’ha convertit en la meva frase: res és impossible i tot és possible. Me la dic a mi mateix quan la necessito, però també a la gent que m’envolta i que crec que no la tenen prou present.

“Res és impossible i tot és possible. Me la dic a mi mateix quan

la necessito.”

Des de la Revista Llum i par-lant en nom del poble, et desit-gem molts èxits en el futur.

VÍCTor puIgCAMPIÓ D’ESPANYA DE MOTOCRÒS EN LA CATEGORIA DE 50CC

mou-Te

PER ESTEFANIA ALEXANDRA ANGUERAFotografia cedida per la Familia

pàg. 10 LLUM

BloggerS

BloggerS

NeCeSIDAD De uNA CATArSIS ColeCTIVA IN EXTREMIS

mAlu gIl

http://maluproductions.blogspot.com.es

A mí cada día me admira más la moderación de la sociedad, la capacidad de aguante de los ciudadanos y lo poco que recurri-mos a actitudes de insumisión.

Que hay de ese refrán que dice, ‘de ilusión también se vive’. Pues hay que reilusionar al ser humano, volver a hacerle creer que él tiene arte y parte en su propia vida, en su trabajo, en su entorno. Y porque es así, porque lo tiene. Basta ya de ser títeres, con o sin cabeza. Rediseñemos nuestro entorno, recuperemos nuestra dignidad, redescubramos nuestro verdadero lugar en la vida.

El quid de la cuestión sería ‘cómo hacerlo’. Quizás replanteándo-nos el ‘todo’, partiendo de cero para construir un camino nuevo. Coger como punto de partida, un punto de inflexión entre lo viejo y lo nuevo, como por ejemplo ‘ahora’. Es decir, tratar de hacer un proceso de catarsis integral para renacer de nuestras ce-nizas. Pasar cuentas entre lo establecido y lo que está por venir y conseguir que se tambaleen los patrones de antaño. Hemos de decidir cómo queremos vivir, evaluar las necesidades actuales, pues el entorno va cambiando mientras que nosotros seguimos anclados en el pasado.

En las caras, en los gestos, en las actitudes de la gente se intuye el inconformismo que habita en ellos. Están hartos de la mani-pulación a la que han sido sometidos, están hartos de no poder intervenir, de tener que asentir. De que les vacilen a la cara sin mostrar un átomo de vergüenza. Ya nadie cree en nada, ya nadie cree en nadie. Lo que quieren, incluso sin saberlo, es hablar, que-jarse, exclamar, gritar a los cuatro vientos: “yo quiero decidir”, “yo quiero estar”.

Por qué no nos planteamos ‘cómo’ queremos vivir, cómo quere-mos que sea nuestro entorno, cómo queremos ser recordados? Esa visión de futuro imprescindible para recuperar el prestigio y la reputación que nos precedió. Y este cómo, prudente pero valiente a la vez, es importante para superar esta crisis de valores y de confianza sin precedentes.

CrISTINACAllADo

cristinacallado28@gmail.com

A finals d’estiu del 2013 l’equip de govern va decidir, per tal d’es-talviar i garantir el servei sense presència de personal municipal, treure a concurs un bar que alhora realitzés la funció d’oficina de turisme.

En un inici es va pactar amb l’adjudicatari que hauria de cobrir les despeses ocasionades per l’adaptació del local a bar. Però, finalment, sabem que l’adaptació també va ocasionar despeses municipals als cristinencs i cristinenques.

Tot i aquesta adaptació i les despeses originades, finalment va ser necessari contractar entre juny i setembre una persona titulada en la matèria, per atendre les consultes de visitants i usuaris de la via verda. La sorpresa ha estat quan en ple mes d’agost, aquest servei de consultes de l’oficina, ha estat tancat els dilluns i di-marts.

Ara, passada la temporada, toca fer balanç del funcionament del servei i de decidir el futur i la continuació d’aquest.

D’altra banda, Santa Cristina conjuntament amb la urbanitza-ció de Sant Miquel d’Aro ha sortit a la premsa pel tancament de la piscina de la urbanització. L’alcalde va justificar el tanca-ment com a conseqüència de les irregularitats que presentava la instal·lació. Els veïns, però, van acreditar que la piscina reunia les condicions necessàries i que la clausura era injustificada. Final-ment, després de una manifestació d’una cinquantena de veïns davant del consistori i de diversos dies d’espera, l’alcalde es va reunir amb representats de la urbanització per tal d’arribar a una solució.

Un altre fet que ha marcat l’estiu és la negació per part de l’equip de govern a la parada de gelats que l’Associació Juvenil de Jo-ves Emprenedors de Santa Cristina d’Aro volia posar amb fins benèfics per la festa major. Després de la negativa, representats de l’Associació van demanar els arguments de la decisió al ple i l’equip de govern després de donar-li moltes voltes va arribar a la conclusió que s’havia produït un error, que esperen tant ells com els membres de l’Associació que no es torni a produir.

En conclusió, Santa Cristina i els cristinencs ens mereixem uns bons representats que defensin el que la població sol·licita i els seus interessos. Però és feina de tots exigir i valorar que les seves decisions siguin les adequades.

VACANCeS D’eSTIu

pàg. 11LLUM

CoNSISTorI

llum De CArBuro

PER: OLGA SALA

CoNSISTorI

Estiu calent pel que fa a la mobilització de cristinencs de-sencantats amb les actuacions de l’equip de govern (CiU i PP) liderat per l’alcalde Llensa. Veïns de Sant Miquel d’Aro, de la urbanització Les Teules, membres de l’Associació Ju-venil de Santa Cristina i representants de la plataforma Sal-vem Solius irrompen als plens d’agost i septembre.

DeCISIoNS pleNÀrIeS:

Ple de juliol:Després de ser revisada la proposta inicial de la TUC pre-sentada per l’equip de govern, l’oposició va donar recolza-ment a la delimitació de la trama urbana consolidada de Santa Cristina que permetrà la implantació de superfíci-es comercials dintre la TUC de fins a 2.500 m2, evitant d’aquesta forma el monopoli actual del supermercat ES-CLAT.

No es va trobar el mateix consens amb l’ordenança de ter-rasses que per segon cop va quedar sobre de la taula.

Ple d’agost:Veïns de Sant Miquel d’Aro, de la urbanització Les Teules i membres de l’Associació Juvenil de Santa Cristina es perso-nen al ple posant l’equip de govern entre l’espasa i la paret. Els primers per protestar pel decret d’alcaldia que clausura la piscina de l’entitat en ple agost, els segons per defensar un conveni de col·laboració amb l’Ajuntament que no es va

poder aprovar el mes anterior i que finalment amb el vot decisiu d’EMPRENEDORS va poder tirar endavant. Els jo-ves per protestar per la negativa de la junta de govern de permetre’ls obrir una parada de gelats per la Festa Major.

El ple de la corporació va aprovar amb el suport d’ERC una tercera modificació del pressupost per import de 90.000 euros que va deixar perplexes als representants del PSC i EMP.

Ple de setembre:A la tercera va la vençuda i per fi es va aprovar la polèmi-ca ordenança de terrasses amb el suport de tots els grups a excepció d’EMPRENEDORS que va argumentar la seva decisió perquè no s’havia tingut en compte l’opinió del usuaris de la via publica (els ciutadans/veïns), ni la resta de comerciants a excepció dels restauradors.

Representants de la Plataforma Salvem Solius, en peu de guerra, varen omplir el consistori per demanar una rectifi-cació estratègica de l’equip de govern per evitar la implan-tació d’una granja d’engreix de 82.000 pollastres a Solius. El batlle va insistir en que aquesta decisió s’escapava de les seves competències i que ho deixava en mans d’Urbanisme i de Medi Ambient, sense donar la sensació que estava gai-re amoïnat pel procediment d’explotació aviar al paratge natural de Solius.

Equip de Redacció

Col·leCTIuS CrISTINeNCS eS moBIlITZeN De FormA reIVINDICATIVA AlS pleNS

De l’eSTIu CoNTrA l’ACCIÓ Del goVerN CIu - pp

CrISTINeNCS

“La Montse Saleta”FOTOGRAFÍA: MIKEL GOMIS

Tothom sap qui és la “Montse Saleta”. O millor dit, creu saber qui és. Com ella mateixa reconeix, “els que no em coneixen de veritat deuen pensar que sóc una tia dura i amb mala llet”. Si és així, de ben segur es sorprendrien. Mentre parlem recolzades al tau-lell de la ferreteria la Montse es va mostrant tal com és: autèntica. Com el seu negoci. Un establiment fa-

miliar centenari que és part de la història de Santa Cristina. Assumeix que, des que està al capdavant, s’ha hagut de retirar de la vida social del poble per manca de temps. I és que ha arribat el seu torn gene-racional. Un relleu natural que accepta amb orgull. “M’agrada molt i no n’estic avorrida. Porto la sang Saleta a les venes!”, sentencia amb un somriure.

moNTSerrAT SAlA I AlBerTÍ

Montserrat Sala i Albertí

pàg. 13LLUM CrISTINeNCS

CrISTINeNCS

O.S. Tota la vida a Can Saleta.M.S. Tota la vida! La primera foto que tinc estic a sobre d’un taulell, exactament a sobre aquell d’allà! Era una “nana” de dies. Ja era el meu “sino”, quedar-me aquí al taulell! (riu)

O.S. Quantes generacions hi ha hagut?M.S. Jo sóc la 4ª, o segons es vegi la 5ª. Ho va comprar el pare del meu besavi pel seu fill, en Geroni, quan aquest es va casar al 1870 més o menys.

O.S. Han canviat molt les coses de quan eres petita a ara?M.S. Abans era més divertit. Venien els veïns, es feien moltes tertúlies amb el meu pare, el meu avi... Era més distret, més entranyable. Coneixies a quasi tot-hom. Ara és tot molt impersonal. No és que Sta. Cristina hagi canviat, és que és un altre poble.

NO ÉS QUE STA. CRISTINA HAGI CANVIAT, ÉS QUE ÉS UN ALTRE POBLE.

O.S. Tot era més familiar.M.S. El negoci, a més d’una botiga, era casi un centre social. La “sala” de dalt era com el casino del poble. Casino d’esquer-res, perquè hi havia també “Cala Manela” que era més de dretes. També quan arri-bava el mes de setembre la gent venia a premsar el vi. Tot feia una pudor de vi!

EL NEGOCI, A MÉS D’UNA BOTIGA, ERA CASI

UN CENTRE SOCIAL.

O.S. I un negoci centenari sempre té història.M.S. Al poc de casar-se els meus pares va arribar un matrimoni alemany amb un cotxàs i va demanar “butter, butter!” Quan el meu pare es va adonar que voli-en mantega els hi va ensenyar una barra del Cadí que casualment teníem, perquè abans d’això ningú en menjava. L’alemany se la va quedar tota i encara en volia més! L’endemà el meu avi cap a Girona a bus-car mantega amb els cotxes de línia. Al cap de cinc dies ja hi havia sis cotxes d’alemanys buscant “butter”! Va ser l’inici del turisme aquí.

O.S. També abans era més sacrificat.M.S. Els meus pares no van fer mai va-cances. Vivíem a sobre i quan tancaves la porta et quedaves a dins amb el negoci. Anàvem al menjador a mirar la tele i per anar a dormir teníem que passar per la botiga. Sempre estaves a la botiga!

O.S. Els temps canvien.M.S. Una altra cosa és que ara et ve un estranger amb un mòbil i t’ensenya el que

vol, però abans et feien dibuixos. És una de les coses que em sap greu no haver guardat. N’hi havia d’espectaculars!

O.S. Es diu que si no ho trobes a Can Saleta no ho trobes enlloc. Tot i així, hi ha alguna cosa que t’han demanat i no tinguessis?M.S. Just fa tres dies! Varen demanar un menjador d’oques. Una espècie d’embut amb una maneta. Això no ho tinc!

O.S. Això és notícia.M.S. I fa deu dies ve una holandesa i demana “una caja con tapa”. Li vaig en-senyar “tuppers”, caixes fortes petites,...I em diu “mira, como este bote de merme-lada pero en opaco! Es que se murió mi esposo hace dos días y es para las cenizas, para llevármelas a Holanda”. Es veu que la urna de la funerària la trobava massa cara. No va trobar res, però va estar a punt d’endur-se el pot de melmelada!

O.S. I alguna cosa que algú es pensés que no tenies però tu sí que tenies?M.S. Això moltes vegades! I gaudeixo traient-ho! (riu). És el que més m’agrada. M’ho agafo com un joc.

GAUDEIXO TRAIENT COSES QUE ES PENSEN

QUE NO TINC! M’HO AGAFO COM UN JOC.

O.S. A més tens l’olfacte del comerciant!M.S. No sé, ho intento. Pot semblar una tonteria però estic orgullosa d’algunes coses. Per exemple farà 15 o 20 anys, era finals d’agost i vaig veure que a França co-mençava una vaga de gasolineres de dos o tres dies. Vaig pensar que com s’ho fari-en tots els holandesos, alemanys, etc. que havien de travessar França! Vaig comprar totes les marranxes als meus proveïdors i vaig fer una gran parada aquí fora. No saps les quantitats bestials que vaig vendre!

O.S. I fent-te costat la Nuri, la teva germana.M.S. És un suport molt important per mi, tant en el negoci com a nivell personal. Crec que també està orgullosa de ser de Can Saleta! A més hi ha la meva neboda, l’Anna, que va portar il·lusió a la família.

O.S. Algun client que recordis?M.S. El doctor Trueta mai deixava de ve-nir per Setmana Santa a menjar bunyols, que tenien fama de molt bons. Per cert, segueixo fent la mateixa recepta! I una al-tra de les persones que he conegut, però em sap molt greu no recordar-ho perquè jo era molt petita, era la Carmen Amaya.

O.S. Apart del negoci, què més et fa sen-tir orgullosa?M.S. Ser com sóc. No tinc cap inconve-nient ni he tingut mai cap problema. Et tens que sentir orgullosa de ser com ets.

A més, viure a Santa Cristina i ser com sóc mai m’ha portat cap problema, i és d’agrair.

O.S. Un punt a favor pel poble, doncs.M.S. És increïble, quan vaig anar a viure al meu pis amb la Rosa tots els veïns em va-ren fer regals com si em casés! T’ho juro!

VIURE A SANTA CRISTINA I SER COM SÓC MAI M’HA PORTAT CAP PROBLEMA.

O.S. També vas anar a l’escola del poble.M.S. Hi ha una cosa que no estic gens d’acord amb la meva gran amiga Romy, i és que per mi la Catalina va ser una gran mestra! Tenia un caràcter especial, però a mi m’anava bé!

O.S. Com et definiries?M.S. Tinc el meu caràcter, que el tinc és clar perquè sóc una Saleta! (riu). Però en el fons som gent noble i de bona fe. Odio la hipocresia.

O.S. Has fet de tot al poble. Carnestol-tes, jutgessa de pau, has organitzat tot tipus de festes i històries...M.S. El que més il·lusió m’ha fet ha estat fer de rei! De veritat, és al·lucinant! A la cavalcada he fet de tot, però no he sigut capgròs! Crec que un dia demanaré si em deixen ser encara que sigui 200 metres capgròs! (riu).

O.S. La vida t’ha ensenyat...M.S. A estar més tranquil·la i pensar més les coses. És el meu problema, que a vega-des no ho faig!

Ja és hora d’obrir però la Montse té temps per mostrar-nos el recull de factures i alba-rans de finals del s.XIX, de quan en Geroni Sala iniciava el negoci amb espardenyes, licors i espelmes com a productes estrella. En l’actualitat, l’instint de la seva besnéta l’ha portat a especialitzar-se en productes clàssics de tota la vida i difícils de trobar. “Mira, aquesta màquina de fer botifarres i aquestes graelles de peix han arribat fa poc”, ens comenta. Abans de sortir ens diu:“Saps de què me’n recordo? Del primer cop que se’ns va ocórrer vendre bolets. L’avi Saleta ens va dir: Qui en vol se’ls va a bus-car! Esteu llampats!”.

Olga Sala

pàg. 14 LLUMNoTeS D’eCologIA

NoTeS D’eCologIA

PER JAUME RAMOTPresident del Grup de Natura Sterna

elS TreSorS AmAgATS De lA FlorA

Del rIDAurA

El tram alt del Ridaura, malgrat que toponímicament tam-bé es coneix com la riera de Sant Baldiri, guarda gelosa-ment amagats tresors vivents que corren el risc de perdre’s per sempre. Joies botàniques úniques a Catalunya que ens han acompanyat, algunes d’elles, des de l’era post glacial fins als nostres dies. La capçalera del Ridaura és de les po-ques rieres litorals de Gavarres i Ardenya que manté aigua durant tot l’any. Els motius són estrictament geològics. Les primeres capes del sól són d’un sauló permeable que pro-voca un lent filtratge de l’aigua de pluja. Aquesta aigua ini-cia un camí laberíntic, que pot durar mesos, fins a trobar una segona capa més profunda de roca granítica que l’abo-ca cap a la llera del riu. Amb aquest procés s’aconsegeix una constant aportació d’aigua que manté part del tram alt i les gorgues de Ridaura plenes, fins i tot, en els períodes de sequera estivals.

Pot semblar un fet sense massa importància però, en rea-litat, aquest és el motiu que fa únic el nostre tram alt del Ridaura. Una humitat constant, uns períodes d’insolació adequats i unes molèsties inexistents han permès la super-

vivència d’un grup de plantes que en d’altres indrets dels països catalans han anat desapareixent. L’herba de la gota o dròseres, Drosera rotundifolia, és una d’elles. El fet de ser una planta insectívora li permet captar aliment atrapant petits insectes amb les fulles de manera que no li cal rebre tots els nutrients per les arrels, i així poblar la roca nua evitant la competència amb altres plantes. L´herba de la gota és una planta estrictament protegida. És sabut que les darreres poblacions del Montseny han anat minvant fins a desaparèixer. A la Vall d’Aro, la població es manté en un parell de punts molt ben delimitats i calculem que en un nombre no superior a la trentena d’exemplars.

Un altre cas encara més preocupant és l’espiga d’aigua, Po-tamogeton polygonifolius; una planta aquàtica que encatifa les gorgues dels racons més feréstecs del nostre riu. Tris-tament, i fins que no es demostri el contrari, el Ridaura en guarda gelosament les darreres poblacions catalanes. La població fluctua amb els anys possiblement per les avin-gudes torrencials d’aigua que afecten la seva distribució. També tenim constància de la presència d’un tipus de mol-

pàg. 15LLUM NoTeS D’eCologIA

sa extremadament rara, l’Sphagnum sub-nitens. Amb un únic exemplar catalogat és, com dèiem al principi, un testi-moni silent dels canvis climàtics dels darrers deu mil anys. Ja com a marc per tancar aquest retrat del tram alt del Ri-daura, hi podríem afegir plantes tan interessants com els marcòlics, Lilium martagon, el lletimó, Dictamnus albus, o les orquídies, Spirantes aestivalis, diamants botànics que confereixen al nostre Ridaura el títol de guardià d’una bio-diversitat incomparable.

Amb tot, aquesta extraordinària flora corre el risc de de-sapareixer, o el seu hàbitat pot ser alterat de forma irrepa-rable. El motiu és ben trist i incongruent. Des de fa uns anys la gent ens hem apropat a la natura en forma d’esports d’aventura o senzillament com a participants espontanis de proves esportives. La recerca de nous itineraris o trams per part dels organitzadors d’aquests esdeveniments, que sovint no són conscients de la presència d’aquestes plantes, els porta a obrir camins i corriols en els llocs més inhòs-pits. En un cap de setmana han arribat a passar vuit-cents corredors pel territori de les petites dròseres, dels marcò-

lics i de totes i cadascuna de les plantes que us hem citat. Posteriorment, i gràcies a les dades aportades per les noves tecnologies GPS, aquestes noves rutes són aprofitades pels usuaris de les bicicletes de muntanya i més tard, trista-ment, pels amants de les motos.

És molt important saber que el més mínim canvi ambien-tal pot esdevenir fatal. El fet de desbrossar una part de bosc de ribera pot canviar la humitat ambiental, la insolació o les condicions d’un espai. Aquests canvis generen uns pro-cessos en cadena que poden variar de forma irreparable les condicions bàsiques que requereixen aquestes plantes, entre d’altres organismes vius, que tants i tants anys porten entre nosaltres.

Al capdavall, són reflexions que cal fer si volem deixar una Vall d’Aro viable ecològicament a les futures generacions.

Marcòlic (Lilium martagon)

Foto

grafi

a R

osa

Mat

esan

z

LLUMpàg. 16

FeTS I geNT

El passat 15 d’agost i per tercer any consecutiu es va celebrar el III Aniver-sari de la Revista LLUM a les terrasses del Santa Cristina Horse Club.

El públic assistent, que va superar les 500 persones, no va faltar a aquesta cita malgrat l’amenaça de pluja. Finalment, es va poder gaudir fins a altes hores de la matinada d’un ambient alegre i distès.

Es feia difícil per la gran majoria del públic assistent, no saludar a amics i coneguts al llarg de tota la nit. La fes-ta d’aniversari fou un punt de trobada d’una nodridíssima representació del perfil social, cultural, esportiu i polí-tic de Santa Cristina d’Aro i la Costa Brava, amb cares ben conegudes per tothom.

Va ser una nit màgica, en la qual es va voler destacar, de forma pública i no-tòria, l’agraïment a la gran labor que de forma desinteressada exerceixen els redactors i col·laboradors del rotatiu

local, sent la regidora de Cultura Eva Claret l’encarregada de fer el lliura-ment d’un diploma com a reconeixe-ment de la seva feina. Com no podia ser d’altre manera, Malu Gil, direc-tora de la revista va emfatitzar amb agraïments a totes les persones, amics, col·laboradors i lectors que d’una ma-nera o una altra subministren a aquest convoy de nom LLUM el combustible necessari per seguir el seu camí any rere any.

Propera parada.... 15 d’agost del 2015.

CeNTeNArS De CrISTINeNCS I molTeS

CAreS CoNeguDeS Al III ANIVerSArI De

lA reVISTA llum

EQUIP DE REDACCIÓ

FeTS I geNT

FOTOGRAFÍA: JOSE FELIX R. SANTOS

pàg. 17LLUM FeTS I geNT

Assistents al III aniversari de Revista LLUM

pàg. 18 LLUMAmB guST A ...

Ingredientes:6 mangos maduros500ml de nata líquidaGelatina neutra 4 sobres (30grs)250ml de leche entera50ml de leche condensada

PreparaciónPelamos los mangos y cortamos en trozos pequeños. El truco de la tarta es justamente la calidad de su ingrediente principal: el mango. No deben estar verdes o la tarta no sa-brá a nada. Trituramos con la batidora hasta que nos quede un puré de fruta, pasándolo por un colador a fin de que quede una textura muy fina.Ponemos a calentar la leche a fuego lento, incorporando la gelatina neutra y vamos removiendo poco a poco.En una cazuela mezclamos todos los ingredientes: el puré de fruta, la nata liquida, la leche condensada y la leche con la gelatina, y ya estará preparado para poner en un molde. Dejar enfriar en la nevera durante 4 o 5 horas. Una vez frío, se decora con unos trozos laminados de mango.

El resultado es una tarta grandota, para unas 8-10 raciones. ¿Os animáis?

AmB guST A ...

PASTEL DE MANGO FRIO

POR FELISA MOLINACHEF SHIRLEY RESTREPO

Uno de los grandes placeres que tiene la cocina son los postres. Shirley, esta amiga colombiana que aterrizó en Santa Cristina hace ya 10 años, ha querido hacerme este pastel que tiene el gusto suave y dulce de la fruta tropical. Sé que os va a encantar a todos.

EMPRENEDORS Plataforma Ciutadana

www.emp.cat

Per tú... per Santa Cristina