Història de la truita comuna i altres espècies de peixos als estanys del parc nacional...

La investigació al Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici. VI Jornades sobre recerca. Octubre de 2003

1

HISTÒRIA DE LA TRUITA COMUNA I ALTRES ESPÈCIES DE PEIXOS ALS ESTANYS DEL PARC NACIONAL

D'AIGÜESTORTES I ESTANY DE SANT MAURICI: ORÍGENS, APROFITAMENT I DISTRIBUCIÓ

Alexandre Miró1* i Marc Ventura1,2† 1Centre de Recerca d’Alta Muntanya, Apt. 21, 25530-Vielha (Lleida). 2Centre d’Estudis Avançats de Blanes, C/ Accés a la Cala Sant Francesc, 14; 17300-Blanes (Girona). * [email protected]; † [email protected] ABSTRACT Through an extensive bibliographic search in historical archives and personal interviews to local elderly people, we have attempted to describe the origin, the historical utilisation and the actual potential distribution of the fish species in the lakes of the Aiguestortes and Estany de Sant Maurici National Park. The first documented records in these lakes have been dated to the end of the sixteenth century. Traditional use of the species was related with alimentary requirements, but also it was used as an alternative economic resource. Traditional utilisation is significantly changed during the second half of the last century (s. XX), when important introductions related with leisure fishing activities are recorded, not only with allochtonous stocks of Brown trout but also with other exotic salmonids such as rainbow trout, brook trout and the cyprinid European minnow. As a result, only a 28% of the lakes have remained fish-less. Key words: Salmo trutta, Francisco de Zamora, Pascual Madoz, Butlletí CEC, bibliographic sources, historic reconstruction, dispersion, colonisation, introduction, exotic species RESUM Mitjançant la consulta de fonts documentals històriques i d'entrevistes amb persones grans de la zona, hem realitzat un estudi sobre l'origen, utilització i distribució històriques de les espècies de peixos als estanys del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. A partir de la colonització natural i de la introducció tradicional amb individus autòctons hem constatat la presència de truita comuna, en alguns llacs, ja a finals del s. XVI. Des del


2

s. XVII fins a mitjans del XX, observem un paper important de la pesca als estanys, associat a l'alimentació i al suport econòmic de la població local. Aquesta dinàmica es modifica en la segona meitat del s. XX, quan es porten a terme nombroses introduccions i repoblacions relacionades amb la gestió de la pesca esportiva. A més d'estocs al·lòctons de truita comuna, s'han utilitzat altres salmònids exòtics com la truita de rierol i la truita irisada, i el ciprínid barb roig. El resultat d’aquestes introduccions és que al Parc hi queden només el 28% d’estanys sense peixos. Paraules clau: Salmo trutta, Francisco de Zamora, Pascual Madoz, Butlletí CEC, fonts documentals, història, aprofitament, dispersió, colonització, introducció, repoblació. INTRODUCCIÓ En gran part, la conformació actual del nostre patrimoni natural i paisatgístic es deu a la interacció intensa que s'ha donat, des del neolític, entre l'home i el medi que l'envolta. Tot i l'interès que té aquesta visió, no abunden gaire els treballs de recerca sobre material històric relacionat amb estudis de ciències naturals (Marugan, 2000). La presència i distribució de la truita comuna (Salmo trutta) als estanys d'alta muntanya dels Pirineus, també és un fet vinculat principalment a l'aprofitament antròpic com a recurs alimentari, sobre el qual tampoc existeixen estudis històrics. De fet, en l'àmbit faunístic i a nivell peninsular, en podem trobar molt pocs. Un exemple en pot ser el treball de Torrente (1999), que recull informació sobre l'ós bru (Ursus arctos) i altres espècies d'Astúries a partir de documents judicials, municipals i diferents notícies, d'entre 1700 i 1860. Són rars els

estudis documentalístics sobre peixos en general, i encara més els que tracten de la ictiologia dels llacs d'alta muntanya. Igualment sobre l'àrea d'Astúries, podem trobar una descripció del procés d'introducció de diferents salmònids als estanys glaciars d'Enol i Somiedo, que va tenir lloc entre 1880 i 1907 (Terrero, 1951). Centrant-nos a la zona d'influència del Parc Nacional, tenim gairebé com a únic referent el treball de Maluquer (1992), basat sobretot en les respostes als qüestionaris de Francisco de Zamora (1788-1790) i que descriu la presència de diferents vertebrats als Pirineus de Lleida i altres zones del principat. També en aquest cas les citacions de peixos hi són escassíssimes i tan sols referint-se al "Corregiment" de Lleida, esmenta: "pesca d'anguiles, barbs, madrilles i alguna truita al Segre i a la Noguera Pallaresa". Una característica relativament desconeguda dels estanys d’alta muntanya és la seva mancança


3

natural de peixos. Els efectes de la seva introducció en aquests ecosistemes poc productius no han estat estudiats en la serralada pirinenca, ni tan sols es coneix quin ha estat l’abast d’aquestes introduccions a escala geogràfica. L’objectiu d’aquest estudi ha estat cercar i recollir informació antiga sobre els orígens, utilització i presència històriques de les espècies de peixos als estanys del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Així, l'obtenció d'un escenari històric pot permetre l'entesa de les causes de la distribució actual, oferir criteris per a la gestió i servir de base per a possibles estudis posteriors. Les citacions més antigues que hem trobat, datades en l'edat mitjana, són escasses i disperses, i tan sols ens proporcionen una visió superficial de la situació en aquella època. Cap als s. XVIII i XIX ja existeix certa documentació, tant inèdita com publicada, que ens permet esbossar un panorama més complet pel que fa a la presència i a l'aprofitament de la truita. Durant el s. XX, a més de les dades bibliogràfiques, les entrevistes que hem fet amb persones grans i bones coneixedores del tema i del territori, han estat bàsiques per tenir-ne una visió fiable. A la part final es discuteix la situació esdevinguda durant les últimes dècades, vinculada a la incorporació de les modernes polítiques de repoblació i a

l'entrada, tant de la truita comuna al·lòctona, com d'altres espècies exòtiques. METODOLOGIA Les dades històriques les hem obtingut de diferents arxius i biblioteques: Arxiu Comarcal de Sort, Generau d'Aran, Nacional de Catalunya, Biblioteca de Catalunya, del Centre de Lectura de Reus, del Centre Excursionista de Lleida i del Centre Excursionista de Catalunya. Ens han estat especialment útils alguns estudis fets per historiadors sobre fonts documentals de l'edat mitjana (Abadal, 1955; Valls i Taberner, 1988; Puig i Farreté, 1991; Bringué et al., 2001) i d'èpoques posteriors (Bringué, 1995; Garolera & Wittlin, 2002). Pel que fa a obres modernes i contemporànies, cal destacar la informació que hem pogut extraure de les respostes dels Qüestionaris de Zamora (1788-1790), del Diccionario geográfico –estadístico–histórico de España y sus posesiones de Ultramar (Madoz, 1845-1850) i de les publicacions del Centre Excursionista de Catalunya i de les entitats que el van precedir. Una realitat amb què ens hem trobat és que, en la documentació consultada, les referències als estanys pirinencs hi apareixen de forma molt reduïda i dispersa, per sota del que esperaríem trobar pel seu nombre i importància a la


4

regió. Tanmateix, els esments de truites hi són encara més escassos. Per al s. XX, hem pogut assolir una reconstrucció força consistent i detallada en base, sobretot, a la informació facilitada per persones grans que han estat destacats pescadors i/o guardes de la zona. Les persones amb qui hem conversat són: Joan Gil de Boí, Rosendo Vila de Boí, Enric Larrui d'Aubèrt, Lluís Rufaste de Salardú, Isidro Daunes de Tredòs, Francisco Sastrada de Sorpe, Julio Ramonell d'Espot, Josep Sobirà de Capdella i Julio Sanmartí de Central Capdella. Així mateix, per complementar la visió sobre els anys 1960-90, ens ha estat útil la consulta d'algunes llibretes de treball de la piscifactoria de la Central de Capdella, a la Vall Fosca. Per a fer el treball hem considerat els estanys del Parc més grans de 0,5 ha, que inclosos els de Besiberri, són un total de 190. El període estudiat va des de l'edat mitjana, època en què apareixen els primers documents escrits, fins a l'actualitat. La recollida de dades l'hem fet entre l'octubre de l'any 2001 i el setembre del 2003. RESULTATS I DISCUSSIÓ Orígens

Hem identificat tres possibilitats ben diferenciades d'arribada de la truita comuna (i darrerament

d'altres espècies de peixos), fins als estanys d'alta muntanya: la dispersió natural, la introducció antiga o tradicional, i per últim les introduccions i repoblacions intensives modernes. La darrera glaciació que es va produir als Pirineus (Würm) va durar uns 100.000 anys i va acabar ara fa entre uns 15.000 i 10.000 anys (Bordonau, 1992). Durant aquest període glacial, la truita comuna, únic salmònid propi de les nostres aigües fredes, es desplaçà als trams mitjos i baixos de les conques. Posteriorment, amb la millora del clima, va recolonitzar les capçaleres a partir dels diferents refugis glacials (García Marín et al., 1999). Tanmateix, la dispersió no es va poder completar en molts rius alpins i en la gran majoria d'estanys originats pels processos glacials recents. Per un costat existeix la incapacitat dels peixos de tolerar la dessecació i dispersar-se per fora l'aigua. D'altra banda, els nombrosos trams de riu soterrats per tarteres i els grans salts d'aigua, representen obstacles insalvables que han impedit l'arribada dels salmònids per ells mateixos des de la xarxa hidrogràfica. De fet, s’accepta, des de fa anys, que en gairebé tots els estanys pirinencs, de forma natural, hi mancarien els peixos (Faura, 1916; Margalef, 1949) i que la seva presència actual s'explicaria principalment per introduccions degudes a la mà de l’home (Dendaletche, 1982; Aparicio, 1997 i 2001; Almodóvar


5

& Elvira, 2000). En el cas del Parc, només els llacs situats a baixa altitud i amb perfils d'accés més franc, s'haurien colonitzat de forma natural. Probablement, es tractaria dels estanys de Sant Maurici, Major de Colomers, Cavallers, Llebreta i potser algun altre, que en total representen al voltant d’un 2% de la totalitat dels estanys de l'espai. Les introduccions antigues en estanys s'haurien portat a terme per part dels propis habitants de la zona, utilitzant individus autòctons de truita comuna capturats en rierols propers. De fet, aquesta pràctica s'ha realitzat encara en algunes ocasions durant la primera meitat del s. XX (J. Gil, R. Vila, com. personal). Tot i que els testimonis documentals més antics que hem trobat són de finals de l'edat mitjana, les primeres introduccions podrien ser força anteriors si es consideren l'activitat econòmica i l'ús social que existien a l'alta muntanya des de molt antic i que es posen de manifest en diferents registres paleolimnològics extrets d'estanys propers: els primers rastres inequívocs d'agricultura detectats al sediment de l'estany Redó d'Aigüestortes, es remunten a 4.900 anys abans d'ara (Catalan, 2002). Els primers indicis d'aprofitament ramader a la conca de l'estany Redon de Conangles, a la Val d'Aran, daten de començaments de l'edat mitjana (Catalan & Pla, 1999). Finalment, els senyals de pasturatge i deforestació intensius

de l'estatge alpí es generalitzen a partir dels anys 700 a 1000, coincidint amb l'òptim climàtic medieval (Montserrat Martí, 1992; Pla, 1999). D'aquesta mateixa època, també s'han trobat importants senyals d'aprofitament miner a la zona (Camarero et al., 1998; Camarero, 2004). Pel que fa a les introduccions i repoblacions intensives modernes, al vessant sud dels Pirineus, s'han donat a partir dels anys 1960, lligades a la gestió de la pesca esportiva i relacionades amb l'obertura dels centres de piscicultura de Capdella i del Pont de Suert. Aquests centres van ser engegats per les empreses hidroelèctriques instal·lades a les valls pirinenques per compensar, en part, els perjudicis que les rescloses i derivacions estaven causant sobre el patrimoni piscícola. El tret diferencial amb l'aprofitament tradicional consisteix en l'ús de varietats de truita comuna al·lòctones, del centre i nord d'Europa (Sanz, 1998) i de salmònids exòtics originaris d'Amèrica del Nord, com el salvelí de font o truita de rierol (Salvelinus fontinalis) i la truita irisada (Oncorhynchus mykiss) (Sostoa & Lobón Cerviá, 1989; Casado & Montes, 1995; Almodóvar & Elvira, 2000). La causa de la marginació de la truita comuna autòctona cal buscar-la en la dificultat que comporta la seva cria, que fins ara ha impedit produir-ne grans quantitats en captivitat. En referència a això, cal saber que les piscifactories que


6

resten obertes actualment són l'esmentada del Pont de Suert i la de Bagà, a la conca del Llobregat. La seva gestió està a càrrec de les administracions públiques i tot i que s'hi ha abandonat la reproducció d'espècies exòtiques, s'hi continuen criant poblacions foranes de truita comuna. Part dels alevins s'alliberen encara als estanys de la zona perifèrica del Parc, sobretot als de la Val d'Aran. L'origen de l'únic ciprínid que trobem als estanys, el barb roig (Phoxinus phoxinus), és encara més modern i cal buscar-lo també en l'esport de la pesca, en aquest cas per a la utilització com a esquer de peix viu (Sostoa et al., 1990; Aparicio 1997; Ventura, 1999), modalitat prohibida actualment, però tolerada anys enrere i, de fet, molt popular i practicada al vessant nord de la serralada. La pesca a l'edat mitjana

Les referències medievals sobre la pesca en rius i estanys de l'àrea d'influència del Parc, tot i ser minses, ens permeten intuir la presència de l'espècie i la importància alimentària de l'activitat. En documents del monestir de Gerri dels anys 966, 1164 i 1312, es reconeix la possessió sobre l'estany de Montcortès1 i l'ús 1 També anomenat de l'Àguila en la documentació antiga.

privatiu de la pesca que hi té el monestir (Puig i Farreté, 1991). Així mateix, en el document del 1164, hi figura el dret exclusiu del monestir per pescar al vedat d'Arboló2. Les truites constituïen una part important dels àpats dels monjos, sobretot en dies d'abstinència, però també dels treballadors de fora la comunitat. En un quart document de l'any 1303 hi consta que l'abat havia d'alimentar els homes de Gerri que treballessin per a ell amb carn o peix per sopar (Puig i Farreté, 1991). Més cap a la baixa edat mitjana, al 1465, el comte Hug Roger III, va establir un vedat exclusiu de caça i pesca vora la població d'Esterri d'Àneu3 (Bringué, 1995). A la relació que Juan Francisco de Gracia fa sobre la Val d'Aran al rei de Castella i Aragó, esmenta abundants truites en gairebé tots els rius (Gracia, 1613). Al 1628, en la descripció que Onofre Timbau fa del Marquesat de Pallars i Vescomtat de Vilamur, cita abundància de truites als rius de la Vall de Cardós, de les quals

2 El vedat agafava 8 quilòmetres de la Noguera Pallaresa, des d'Arboló fins a Morreres.

3 Ordinacions restrictives fetes a la Vall d'Àneu per Hug Roger III, 31-X-1465: "...Item que dende la puente de la villa de Sterri hasta la puente de Ferrosa fuesse devesa del conde de tal manera que nadie fuesse atrevido a caçar ni pescar dentro de dichos límites..."


7

en poden gaudir els veïns de la Vall4 (Bringué et al., 2001). Un altre aspecte rellevant que es va iniciar a l'edat mitjana és el desenvolupament de les primeres normatives per regular la pesca. Als Països Catalans, les disposicions més antigues, daten de la segona meitat del s. XVI i estableixen les prohibicions de pescar en època de fresa i amb substàncies verinoses5. Uns anys després es concreta l'època que agafa el període de fresa i es prohibeix l'ús de xarxes excessivament espesses6 (Generalitat de Catalunya, 1995).

Citacions antigues en estanys

A Europa, tant als Alps com als Pirineus, les primeres

4 Quartel de la villa de Ribera i valle de Cardós: "...y después de aver banyado los amenos prados de dicha valle y dado abundancia de famosas truxas a los naturales della..."

5 1564, PHILIP en la Cort de Barcelona: "… que no sie licit, ni permes a persona alguna de qualsevol stament, ó conditio sie, que goze, ni atrevesca al temps dels fresos pescar las truytas de riberas, ni torrents, per ninguna via directa, ni indirecta,... E mes sie prohibit en tot temps de l'any, sots las ditas penas arbitrarias, que ningu goze posar cals, ni turpa, ni altras cosas que matan las ditas truytas, y peixos en ditas riberas, y torrents."

6 1585, PHILIP en la Cort de Monso: "… que lo dit temps dels fresos en dit Capitol mentionat, se entenga del primer die de Dezembre fins lo die de Carnestoltas, y que ningún temps nos puga pescar ab tremal, o filat cosser, y que pescantse ab filat sie tal que no puga detenir truyta de menor pes de tres onças,…"

constatacions escrites que trobem sobre la presència de salmònids als estanys d'alta muntanya vénen del s. XV. En el cas dels Alps, sabem que a la zona del Tirol s'hi introduïa truites i s'hi pescava tant per a l'alimentació com per a l'entreteniment de la noblesa, a l'època de l'emperador Maximilià I (Pechlaner, 1984). Als Pirineus, l'esment més antic és del 1423 i es tracta d'una resolució judicial sobre els drets de pesca a l'estany d'Évol, al Conflent (Valls i Taberner, 1988). Ja a l'entorn del Parc Nacional, la dada més antiga que hem trobat és del 1581 i ubica la pràctica de la pesca als estanys de Saboredo, a la Val d'Aran (Bringué, 1995). També en aquest cas es tracta d'una sentència arbitral, que defineix els límits i els drets a la vall de Ruda, entre els pobles veïns de l'alta Vall d'Àneu i de l'Aran. Per la redacció del text, es dedueix que la pesca ja era en aquell moment, un costum ben arrelat7. Sembla que els estanys concrets a què es refereix són els Lacs Naut i Major de Saboredo, ja que els altres de la vall no havien tingut mai truites, tot i que s'hi han introduït en èpoques recents (I. Daunes, com. personal).

7 Sentència arbitral sobre les costes de Ruda i Saboredo entre els pobles d'Esterri, València, Son i Sorpe d'una part, i Salardú i Tredòs de l'altra (01-IX-1581): "Item sentensiam, arbitram y declaram que en los stanys puguen pescar los uns pobles y altres sens periudici de ninguna de les pars..."


8

Posteriorment, a finals del s. XVII, trobem que al poble d'Espot s'arrendaven els estanys a tercers per poder-hi pescar (J.M. Bringué, Com. personal8). Els anys 1674, 1677 i 1679 es van llogar els llacs de les conques de l'Escrita i del Peguera. Els preus anaven en augment cada any, i al 1677 hi consta textualment que l'arrendament es fa per pescar-hi9. Tot i que no parla de noms concrets, al terme d'Espot es coneix la presència de truites des d'antic als estanys de Sant Maurici, Ratera i Amitges a la conca del riu Escrita i als de Trescuro, Negre i Tort-Trullo al Peguera (J. Ramonell, com. personal). En el context del material trobat, aquesta informació és força excepcional i indica clarament que, almenys durant un cert període de temps, va ser rendible llogar els estanys per pescar-hi i comercialitzar després les truites. Cent anys més tard, a les respostes dels Qüestionaris de Zamora (1788-1790), localitzem diverses citacions de truites als estanys, tant genèriques referint-se a valls o pobles, com concretes en determinats llacs. Les 8 Font documental: Arxiu Diocesà de la Seu d'Urgell, arxius parroquials, manuals notarials eclesiàstics 1673-1696, Espot.

9 1674: arrendament dels estanys d'Escrita i Peguera, per 5 lliures i 11 sous, sense especificar per quan temps. 1677: arrendament dels estanys d'Escrita i Peguera, per pescar, durant 1 any, per 7 lliures. 1679: arrendament dels estanys d'Espot, durant 4 anys, per 10 lliures anuals.

genèriques esmenten truites als estanys, del "Corregiment" de Talarn (Boixareu, 1989); del poble i de la Vall de Boí10 (Zamora, 1788-1790); dels pobles d'Espui i Capdella (Boneta, 1991); i de la Val d'Aran (Sanllehy, en premsa). Les concretes parlen de presència de truites als estanys de Besiberri11, Cavallers i Llebreta i d'absència a l'estany Negre de la Ribera de Caldes12 (Zamora, 1788-1790). Tot i que està situat fora del parc, adjacent a la zona perifèrica, és interessant la citació de truites al lac Redon de Conangles, a la Val d'Aran, per ser un dels més estudiats dels Pirineus13 (Sanllehy, en premsa). Cap a mitjans del s. XIX, Madoz (1845-50) cita, de forma genèrica, truites als estanys dels Pirineus 10 Vall de Boí: "...En las montañas que he citado se hallan muchisimas fuentes y las hai con abundancia en los ibones mui crecidos que existen en ellas de modo que para pescar las muchas y mui excelentes truchas que alli se crian..."

11 Senet: "Ay un estanque de agua que llaman vesia (Besiberri) se crian anades y truchas muy finas y muy buenas."

12 Boí: "Las lagunas o estanques de agua, que hasta ahora se han descubierto son llebreta, que mira a solsaliente y parte al norte, el de toro, el de caballe, y mas arriba el estanco negre, que este no tiene pescados, dos a la parte norte, y tremuntana, otro fondetoro, que mira a medio dia, y parte a tremuntana ...muchisimas truxas y muy buenas."

13 "Hai muchas lagunas perpetuas... que tienen grande extensión y abundancia de aguas se crían muchas truchas y de bastante peso y en especial en una llamada Estany Redó, sita al cabo del puerto de Viella."


9

de Lleida, les Valls d'Àneu i poble d'Espui. També esmenta concretament l'existència de truites i altres peixos a l'estany de Llebreta14. Jacint Verdaguer, durant els viatges pels Pirineus de l'estiu de 1883, comprova la presència de truites als estanys de Cavallers, Llebreta i Gento; i n’esmenta la manca al llac de Saburó, a Capdella (Garolera & Wittlin, 2002). En els articles i llibres de muntanyencs del CEC, que van des de finals del s. XIX fins a començaments del XX, hi trobem un bon nombre de remarques de truites en estanys: el de Besiberri (Soler i Santaló, 1906a); els de Ribanegra, Francí, Eixerola, Mariolo, Castieso, Cubieso, Frescau, Morto, Vidal, Colomina, Tort i Mar de Capdella (Rocafort, 1907); el de Sant Maurici (Oliveras, 1912; Danés, 1931); el Major de Saboredo i els Major, Long, Redon, Obago i Clòto de Baish de Colomèrs (Soler i Santaló, 1906b). També es refereixen a alguns casos sense peix, com el Glaçat de Saboredo i els Montcasau, Mar, Tort i Rius de Valarties (Soler i Santaló, 1906b).

14 Boí: "...el bosque llamado de San Nicolás, con una capilla dedicada a dicho santo, junto á la cual hay un grande estanque, alimentado con las aguas de la lluvia y el deshielo de las nieves: en él que se crian truchas y otros peces, y muchas aves acuáticas."

Introduccions documentades

Com s'ha citat abans, a la serralada dels Alps va quedar documentada la introducció de salmònids des del s. XV com a mínim (Pechlaner, 1984). Als Pirineus, la primera anotació que hem trobat és molt més tardana i explica la que es portà a terme l'any 1860 al Lac Roumassot, a la zona d'Ayous, als Pirineus Orientals francesos (Bouchet, 1990). Més propera i excepcional, és la introducció de truita irisada que es fa el 1916 a l'estany Gran de la Renclusa, a la Vall de Benasc (Faura, 1916). A l'Àrea del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, com ja hem esmentat anteriorment, tot i que no n'existeix constància escrita, sabem que tradicionalment es feien alliberaments amb exemplars autòctons capturats en rierols propers. Les truites es pujaven amb algun recipient per la vora del rierol per poder canviar-los l'aigua sovint i mantenir-les ben oxigenades. D'aquesta forma, durant la primera meitat del s. XX i fins als anys 1970, també es van poblar per primera vegada alguns estanys de la Vall de Boí, com els Colietos, la Llosa, Rois, Perdut i Coma d'Amitges, entre altres (J. Gil i R. Vila, com. personal). Igualment, en aquesta època es van repoblar per primer cop alguns llacs del circ de Colomers, a la Val d'Aran, a partir dels alevins que es treien en pescar amb xarxes als llacs on ja n'hi


10

havia (L. Rufaste, com. personal). En la majoria d'aquests casos, l'espècie utilitzada havia de ser amb tota probabilitat la truita comuna autòctona, ja que fins llavors les introduccions a l'àrea encara no s'havien donat o bé no eren tan generalitzades com posteriorment. Així mateix, hem recollit algunes dades aïllades sobre introduccions i repoblacions en alguna de les llibretes de treball de la piscifactoria de Central Capdella que encara es conserven. Al 1968 es va alliberar una quantitat indeterminada d'alevins de truita irisada a l'estany de Sant Maurici. Al 1969 es van deixar anar 10.000 alevins de salvelí de font als estanys de Morera i Gento, a la Vall Fosca i 12.500 als llacs d'Espot. Al 1973 es van tirar 2.500 anyals de salvelí de font als estanys de Mar i Obago, de la Val d'Aran. Al 1980 es va repoblar un altre cop l'estany de Sant Maurici amb 30.000 anyals de 12 centímetres de truita irisada. Els repoblaments van afectar, en algun cas, estanys que no havien tingut mai peixos, com el de Subenuix, en què només hi trobem salvelí de font. Si tenim en compte el període que el centre de piscicultura va romandre obert, entre els anys 1964 i 1993, i que només hem pogut accedir al registre d'alguns mesos, ens podem fer a la idea de la quantitat d'alliberaments que es devien portar a terme. L’altra piscifactoria de l’època, la del Pont de Suert, tot i que no ha

estat possible localitzar els arxius, sembla que va proporcionar exemplars per a la repoblació d'estanys sobretot de l'Alta Ribagorça. D'aquesta manera es va introduir la truita irisada i la truita comuna al·lòctona en estanys que no havien tingut peixos anteriorment, com el Mangades i Monges, a la Ribera de Caldes i el de la Collada, Xic i Major de la vall de Morrano (J. Gil i R. Vila, com. personal).

Estris de pesca

Els estris que tradicionalment s'han fet anar per pescar als estanys no són tan variats com els utilitzats en els rius. La manca de corrent i la major grandària de mides i volums condicionen les eines que es poden fer servir. El mètode que més s'ha utilitzat ha estat la pesca amb filat o xarxa. Aquesta modalitat és coneguda des del neolític a tot el vell continent (Doadrio, 2001). Als llacs dels Pirineus s'ha practicat durant els últims segles amb xarxes d'uns 30 o 40 metres de llargària per 2 d'amplada, que quedaven suspeses a l'aigua, sostingudes per troncs o suros a la part superior i pedres o ploms a la part inferior (Violant i Simorra, 1935; Krüger, 1997). En estanys petits o raconades estretes es feia servir des de les vores, mentre que en els més grans, els pescaires s'ajudaven d'una barca de troncs per entrar a l'aigua (Violant i Simorra, 1949; Krüger, 1997). Una altra forma d'utilització


11

solia ser deixar-ne unes quantes disposades en sèrie durant tota la nit, per recollir-les l'endemà de bon matí amb tota la pesca (Violant i Simorra, 1949; L. Rufaste, com. personal). Tot i que en moltes valls la xarxa s'anomena indiferentment filat o ròssec, en d'altres, aquest últim mot s'atribueix a una varietat plomada en excés per la part inferior, que es fa servir arrossegant-la pel fons del llac (Krüger, 1997). En la documentació dels segles XVIII, XIX i XX, hem trobat abundants testimonis de la pesca amb xarxa. En les respostes de la Vall de Boí i de Senet al Qüestionari de Zamora (1788-1790), s'hi explica el seu ús15. En els seus viatges de l'estiu de 1883, Jacint Verdaguer, en passar per l'estany de Llebreta, es trobà un pescador amb una barca de troncs i traient un filat de l'aigua (Garolera & Wittlin, 2002). El 1899, 1900 i 1907, Ceferí Rocafort i diferents companys del CEC, veuen com als llacs de Capdella s'hi pesca amb xarxes i barques de troncs; en una de les ocasions, fins i tot acompanyen un pescador a fer un tomb per l'estany Tort (Rocafort, 1900, 1901 i 1907). El 1910, Mossèn Jaume Oliveras, també amb 15 Vall de Boí: "...se valen del artificio de juntar algunos maderos que puestos los pescadores encima de ellos como si fueran unos pequeños varcos van siguiendo el ivon y tendiendo las telas para cogerlas."; Senet: "El modo de pesca del estanque es con rosech..."

amics del CEC, després de fer els Encantats, ajuden a un pescador a l'estany de Sant Maurici, que treia abundant quantitat de truites amb una xarxa i ajudant-se d'una barca feta de troncs de bedoll (Oliveras, 1912). Així mateix, el 1930, Joan Danés observa gent al mateix estany de Sant Maurici, "barquejant i pescant" (Danés, 1931). La canya de pescar sembla que es va originar a principis de la nostra era, a Macedònia; l'ham metàl·lic amb aleta, molt semblant a com el coneixem avui en dia, és encara més antic i se'n té notícia des de l'edat del bronze (Doadrio, 2001). Aquest estil de pesca, l'únic de tots els descrits que es considera legal actualment, és de llarg el que menys s'havia utilitzat temps enrere (Violant i Simorra, 1935). Això no és estrany, car aleshores no s'anava a pescar per entreteniment, sinó principalment per procurar la vianda o el jornal. Avançat el s. XX, ja es considera el sistema més estès i popular de la regió (Violant i Simorra, 1949; Krüger 1997). Una novetat important va ser l'arribada de l'ham en forma de cullereta, que a les nostres comarques va tenir lloc cap als anys 1945-50, i que sobretot a les primeres èpoques es va mostrar molt efectiu (R. Vila, com. personal). La línia o rodet és un altre art utilitzat modernament i també il·legal a hores d'ara. Es tractava d'un fil de pescar de niló, que podia tenir fins a 200 metres de


12

longitud i del qual penjaven mosques artificials cada 1,5 o 2 metres. S'instal·lava de costat a costat d'estany, amb l'ajut d'un altre rodet de fil sense hams i es deixava parat durant unes hores, preferentment de nit i encara millor sense lluna. Per acabar, cal esmentar el canastrell, motxilla típica de fusta i vímets que servia per transportar les truites pescades als estanys d'alta muntanya (Violant i Simorra, 1935; Krüger 1997).

Pesca tradicional i professional: comerç interior i exterior

En gran part, les truites pescades es consumien a les mateixes llars dels pobles, sovint fresques16, o conservades per a l'hivern17. Al mateix temps, es donava un cert comerç local18 (Zamora, 1788-1790; Boneta, 1991; Padilla, 1997; Sanllehy, en premsa).

16 Capdella: "...pescan las truchas para el abasto corto del país."; Canejan: "...se consumen frescas en el pueblo."; Unarre: "Se consume en lo lugar."

17 Alòs d'Isil: "Se sala alguno, sacándole la tripa, poniéndole en su lugar la sal correspondiente y así se pone a secar a la sombra en donde el ayre pueda tocarla"; Borén: "...de éstas se salan más de dos quintales al año."; Gessa: "Desde agosto en adelante algunos las salan y poniéndolas a secar al sol o en los bordes de la ximeneas las reservan..."

18 Sorpe: "…y se venden en la villa de Esterri…"; Senet: "…y se venden a tramitantes."; Arties: "Se cojen pocas para comerciar con ellas."

Una qüestió destacable és la pesca gairebé professional que sabem que es va dur a terme com a mínim des de finals del s. XVIII i fins a mitjans del XX. De molts llacs del Parc Nacional sortien truites per abastar establiments termals i turístics, tant locals com del vessant francès dels Pirineus. Aquesta activitat econòmica, que a vegades era la principal, o bé més aviat de suport, es practicava durant l'estiu en força cases dels nostres pobles. La informació més antiga que hem trobat sobre aquesta qüestió fa referència al Balneari de Caldes de Boí i pertany a les respostes del Qüestionari de Zamora (1788-1790). En aquella època, quan a la Vall Fosca, Valls d'Àneu i Val d'Aran, només se citava pesca de truites per al consum propi dels pobles, a la vila de Boí, es contestava que les truites dels estanys es venien als clients del Balneari19 (Zamora, 1788-1790). Tanmateix, sabem que cap a mitjans del s. XX, encara hi havia diferents colles a la Vall de Boí que es dedicaven a la pesca professional o semiprofessional per al Balneari de Caldes. Cap al 1950 el centre termal pagava el Kg de truites a unes 9 pessetes20. Al voltant del 19 Boí: "…se venden a la gente que ban al Santuario, que a vezes no abastan por ser mucho el consumo."

20 Cal tenir present que en aquella època, el sou per exemple d'un peó de FECSA, era d'unes 15 pessetes per dia treballat.


13

1970, últimes dates en què es va donar l'activitat, es pagava cap a les 130 pessetes. Els llacs més recorreguts eren el de Caldes o Cavallers, el Serrader i el Llebreta; d'aquest últim se'n podien arribar a treure uns 1.000 Kg cada temporada (R. Vila, com. personal). A l'altra banda del Portarró, no hem pogut trobar dades d'aquest tipus fins a principis del s. XX, quan és conegut que hi havia diferents persones que pescaven amb xarxes als estanys d'Espot i venien les truites als hotels i restaurants de la vila. El més visitat era el de Sant Maurici, del qual, un sol pescador en podia traure entre 15 i 25 Kg en un dia, que es baixaven a carregador d'animals fins al poble (J. Ramonell, com. personal). Tot i que no s'hagin trobat notícies anteriors, el fet que a finals del s. XVII ja s'arrendessin els estanys per pescar-hi, com hem vist abans, indica un cert volum de comerç antic, encara que possiblement no fos tan local com darrerament. El moviment econòmic més important que s'ha donat a l'àrea, durant els últims cent cinquanta anys com a mínim, ha estat en relació a la vila termal de Bagnères de Luchon. Pel volum de citacions que hem trobat, sembla que els estanys de Capdella han estat la zona del Parc que més intercanvi ha tingut amb el centre francès. La primera notícia és de Madoz (1845-1850),

que esmenta, al poble d'Espui, pesca abundant als llacs i exportació de truites. Cinquanta anys després, quan els primers excursionistes catalans recorren l'Alt Pirineu de Lleida, trobem més detalls sobre el tema (Rocafort, 1900, 1901 i 1907; Soler i Santaló, 1906b): a finals del s. XIX i inicis del XX, a la Vall Fosca hi havia diferents colles que treballaven tot l'estiu pescant als estanys. Per poder fer l'agafada de primera hora, hi tenien cabanes adequades per dormir. Una de les més anomenades es trobava al costat de l'estany Tort. Vora seu hi tenien també una bassa on acumulaven les truites que anaven pescant. Quan n'hi havia bona quantitat, les carregaven als canastrells i les duien, en 8 hores de camí per la muntanya, fins a la població d'Arties. La ruta sortia dels llacs, pujava a la collada dels Gavatxos i, passant pel Portarró d'Espot, anava a buscar el Portell de Colomers; després descendia per Aiguamòg fins a Tredòs, Salardú i finalment Arties. En aquesta població, segurament durant el s. XIX, hi havia hagut un centre de tractament del peix, on les truites es classificaven i s'arreglaven per a la venda; després es portaven a carregador d'animals fins a Luchon, passant pel Portilhon de Bossòst (Soler i Santaló, 1906b; Violant i Simorra, 1949). A part dels llacs de la Vall Fosca, també des de la Vall de Boí, el Pallars Sobirà i la Val d'Aran, es duien


14

truites, sobretot dels estanys21, fins al balneari francès (Morelló, 1904; Soler i Santaló, 1906b). Al centre d'Arties hi arribaven unes 90 lliures diàries (36 Kg) de peix, que es pagaven a 1,25 pessetes la lliura i un cop a Bagnères pujaven a 3,50 francs de mitjana (Soler i Santaló, 1906b). La pesca als llacs de Capdella es va practicar fins als anys 1940-60, quan les últimes colles de diferents cases d'Espui i Torre de Capdella van fer el camí dels pescadors per darrer cop (J. Sanmartí i J. Sobirà, com. personal). A la comarca de la Val d'Aran, fins als anys 1960, els germans Rufaste de Salardú van estar pescant amb xarxes als estanys de Colomèrs, Saboredo i Bacivèr, a la Val d'Aran i al Pallars Sobirà (L. Rufaste, com. personal). Acostumaven a deixar entre 10 i 20 filats muntats en sèrie durant tota la nit, i recollien l'endemà fins a 200 Kg de truites. Pel pas de malla que tenien les xarxes, només s'agafaven les grans i si en capturaven algunes de petites, les tornaven a l'estany o les alliberaven en altres llacs que sabien sense peixos. També duien les truites a Bagnères de Luchon, on les venien a diferents hotels per preus que anaven sobre les 5 pessetes el Kg. Feien servir el pas del Portilhon de

21 Soler i Santaló, 1906b: "llur major quantitat procedeix dels estanys, perquè en els rius de la Vall la pesca està limitada an algun pescaire que treballa pel seu compte."

Bossòst per sortejar la duana. Per al transport utilitzaven igualment animals, però en aquest cas es feia directament sense tractar les truites i tant sols embolicant-les amb ortigues per conservar-les. SÍNTESI I PROBABLE SITUACIÓ ACTUAL El resultat final del procés històric descrit fins ara, ha desencadenat molt probablement una sèrie de canvis en els ecosistemes de molts d’aquests estanys. Fins a quin punt aquests canvis encara es donen avui en dia queda al marge d’aquest treball, ja que caldria mostrejar-los d’una manera sistemàtica i poder descriure així si totes les espècies que han estat introduïdes encara sobreviuen en l’actualitat i quin impacte causen. Així doncs, els resultats de la distribució de les espècies que resulten d’aquest treball s’ha d’entendre com una probable distribució actual, que en alguns casos s’ha confirmat visualment, però que no es pot considerar com a definitiva. El que presentem en aquest apartat és, per tant, un resum de les introduccions successives que han sofert els estanys. La figura 1 mostra les freqüències del nombre d'espècies de peixos presents als estanys del Parc Nacional als anys 1980-90, quan va deixar-se de gestionar la pesca a l'àrea de parc estricte. Destaca l'elevat nombre d'estanys amb 2 i


15

3 espècies, que gairebé sempre són un o dos salmònids, acompanyats del barb roig. A la figura 2 hi podem veure les freqüències de presència de les diferents espècies en el mateix període. En totes les comarques s'observa certa incidència de les espècies exòtiques i una presència total força important de truita comuna al·lòctona. Creuant les dades històriques amb les introduccions modernes, es pot estimar que en un 25% dels estanys les truites són exclusivament al·lòctones. Es desconeix en quants llacs on ja hi havia truita del país s'hi ha alliberat la forana, tot i que hom pensa que pràcticament en tots. Amb totes les dades antigues hem creat el mapa de la figura 3, en el qual es pot veure quina era la presència històrica de les truites al Parc. A principis del s. XX ja hi havia al voltant del 35% dels estanys de Parc Nacional amb salmònids. L’altre 35% d’estanys amb peixos, van ser introduïts a la segona meitat del s. XX utilitzant la truita comuna al·lòctona, el salvelí de font i la truita irisada. Aquestes dades són força semblants a les dels Pirineus francesos. Cap al 1936, abans d'iniciar les introduccions intensives amb l'obertura de la piscifactoria pública de Cauterets, el 75% dels estanys del vessant nord estaven lliures de salmònids (Dendaletche, 1982). A la figura 4, podem veure l'evolució de les introduccions de

salmònids a tot el Parc al llarg d’aquest darrer segle. Aquesta figura mostra un canvi dràstic en la dinàmica cap als anys 1960, associat a l'època d'obertura dels centres de piscicultura. Si desglossem les dades per comarques veiem que l'evolució varia molt segons els casos (figura 5 ). Així com les gràfiques de l'Alta Ribagorça i del Pallars Sobirà s'assemblen a les del conjunt, les altres dues són relativament diferents. La del Pallars Jussà mostra una presència molt alta de la truita comuna des de principis del s. XX, que es pot relacionar amb l'intens comerç que la zona havia mantingut amb els establiments termals i turístics veïns. El cas de la Val d'Aran també és peculiar. Aquesta comarca cap als anys 1950-60, encara disposava de grans estanys sense salmònids, fet que també s'ha invertit a partir d'aquell moment. Comparant el mapa de principis de segle amb el resultant de les dades modernes (figura 6), es pot comprovar l’augment indiscriminat d’introduccions fetes durant les darreres dècades. La conseqüència de tot el que hem vist fins ara és que al Parc hi queden només al voltant del 28 % d'estanys sense peixos (figura 4). La majoria d'aquests són de poca superfície (el 77% no arriben a 1,5 ha –figura 7–), per la qual cosa, entre tots, només representen un 11% de l'àrea lacustre total del Parc. Les figures 1 i 5 ens mostren que es troben


16

principalment a l'Alta Ribagorça i al Pallars Sobirà. Al Pallars Jussà n'hi ha en menys mesura i a la Val d'Aran gairebé no en queden. L’impacte que té en els ecosistemes lacustres la introducció de truites és molt important. Va sobretot lligat al fet que els salmònids ocupen l’esglaó més alt de la cadena alimentària. Malgrat que aquest aspecte no hagi estat estudiat als Pirineus, en estanys de diverses serralades de la península ibèrica, s’ha pogut comprovar que sobretot els amfibis, els macroinvertebrats i algunes espècies de zooplàncton pateixen impactes de més o menys magnitud amb l'arribada dels peixos, cosa que provoca la supressió d’algunes espècies i la disminució d’altres (Braña et al., 1996; Granados et al., 2000; Granados & Toro, 2001). Les mateixes conclusions s’han observat en altres estanys d’alta muntanya canadencs (Knapp et al., 2001) o europeus (Brancelj, 1999), on s’ha vist, a més a més, que la desaparició d’aquestes espècies no és un fet irreversible, sinó que en eliminar els peixos, la major part d’elles tornen a colonitzar els estanys en un període relativament curt de temps. Això és possible només si resten encara estanys propers no pertorbats, que puguin esdevenir àrea de refugi i, posteriorment, nucli de dispersió. Així doncs, és important per a la preservació del patrimoni natural i

la biodiversitat del Parc, que el major nombre d’estanys romanguin en el seu estat original, sense cap pertorbació, inclosa la introducció de peixos. D’entre tots els estanys cal destacar especialment els de superfície més gran, ja que gairebé no en queden d'inalterats. Al Parc hi ha 18 llacs de més de 10 ha, i en tots s’hi ha introduït alguna espècie de salmònid, mentre que dels 95 més grans de 2 ha, només 8 resten sense peixos (figura 7). Aquests estanys (vegeu la taula 1) són probablement els únics d’aquesta mida realment “prístins” de tot el Parc, i dels pocs de tots els Pirineus. AGRAÏMENTS Volem fer arribar el nostre sincer agraïment a totes les persones que ens han facilitat informació sobre el tema i que ens han permès enriquir el treball. També a Josep Maria Bringué, Maria Àngels Sanllehy, Maria Pau Gómez i Josep Antoni Luque, per la seva ajuda i valuoses aportacions. A Teresa Buchaca, Pau Salla, Agustí Esteban, Sergi Pla i Frederic Bartumeus, per revisar una versió anterior del manuscrit. A Núria Tost per la correcció ortogràfica, i per últim, a Carme Maria Marugan, directora de l'Arxiu Comarcal de Sort, pel seu suport constant i les seves aportacions a l'estudi.


17

BIBLIOGRAFIA ABADAL, R. D’. 1955. Catalunya Carolíngia. Volum III: “Els Comtats de Pallars i Ribagorça”. Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, XIV. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. 554 pàgines. ALMODÓVAR, A. I ELVIRA, B. 2000. “Clasificación y conservación de los lagos de alta montaña de España según su ictiofauna", en Granados, I. & Toro, M. (eds), Conservación de los lagos y humedales de alta montaña de la península ibérica (UAM): 201-206. APARICIO, E. 1997. “Pirineos, la cordillera de los mil lagos”. Feder Pesca, 3: 4-10. APARICIO, E. 2001. “Salmónidos en lagos pirenaicos”. Feder Pesca, 60: 20-26. BOIXAREU, R. (ed.) 1989. Resposta del Corregiment de Talarn al Qüestionari de Francisco de Zamora (1789). Virgili & Pagès. Lleida. 77 pàgines. BONETA, M. (ed.) 1991. Respostes de la Vall de Capdella al Qüestionari de Francisco de Zamora (1790). Pagès editors. Lleida. 156 pàgines. BORDONAU, J. 1992. Els complexos glacio-lacustres relacionats amb el darrer cicle glacial als Pirineus. Geoforma Ediciones. Logroño. 251 pàgines. BRANCELJ, A. 1999. "The extinction of Arctodiaptomus alpinus (Copepoda) following the introduction of charr into a small lake Dvojno Jezero (NW Slovenia)". Aquatic Ecology, 33: 355-361. BRAÑA, F., FRECHILLA, L. I ORIZAOLA, G. 1996. “Effect of introduced fish on amphibian assemblages in mountain lakes of northern Spain”. Herpetological Journal, 6: 145-148. BRINGUÉ, J.M. 1995. Comunitats i bens comunals al Pallars Sobirà, Segles XV-XVIII. Tesi doctoral inèdita. Universitat Pompeu Fabra. Barcelona. 3 volums. BRINGUÉ, J.M., CASES, M.L., MARUGAN, C.M. i RABASSA, M.I. 2001. Descripció del marquesat de Pallars i del vescomtat de Vilamur per Onofre Timbau (1628). Pagès editors. Lleida. 201 pàgines. BUCHET, J.C. 1990. Histoire de la chasse dans les Pyrénées françaises. XVI-XX siècles (Ours, loups, lynx, bouquetins, rapaces,... saumons). Marrimpouey. Pau. 251 pàgines. CAMARERO, L., MASQUÉ, P., DEVOS, W., ANI-RAGOLTA, I., CATALAN, J., MOOR, H.C., PLA, S. i SANCHEZ-CABEZA, J.A. 1998. "Historical variations in lead fluxes in the pyrenees (northeast Spain) from a dated lake sediment core". Water, air and soil pollution, 105: 439-449. CAMARERO, L. 2004. "Metalls pesants en els sediments dels llacs del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici". La Investigació al Parc Nacional d'Aigüestortes i estany de Sant Maurici. VI jornades sobre recerca, Espot, 8, 9 i 10 d'octubre de 2003, Departament de Medi Ambient, Generalitat de Catalunya.


18

CASADO, S. i MONTES, C. 1995. Guía de los lagos y humedales de España. J.M. Reyero Editor. Madrid. 255 pàgines. CATALAN, J. 2002. "Limnología", dins García Canseco, V. (ed.), Parque Nacional de Aigüestortes y Estany de Sant Maurici. Conseco Editores. Talavera de la Reina. Pàgines 76-102. CATALAN, J. i PLA, S. 1999. "10 000 anys d'història ambiental al parc". El Portarró, 5: 4-7. DANÉS, J. 1931. Les Valls del Flamisell i Noguera de Tor. Instal·lació elèctrica de Capdella. Santuari i Balneari de Caldes de Bohí. Centre Excursionista de Catalunya (separata). Barcelona. Publicat per Garsineu Edicions, Tremp, 1995, 133 pàgines. DENDALETCHE, C. 1982. Guía de los Pirineos. Omega. Barcelona. 790 pàgines. DOADRIO, I. (ED.). 2001. Atlas y libro rojo de los peces continentales de España. Ministerio de Medio Ambiente. CSIC. Madrid. 364 pàgines. ELVIRA, B. 1997. “Impacto y control de los peces exóticos introducidos en España”, dins, Granado-Lorencio, C. (ed.), Conservación, recuperación y gestión de la ictiofauna continental Ibérica. Publicaciones de la Estación de Ecología acuática. Sevilla. Pàgines 139-151. FAURA i SANS, M. 1916. “Població piscícola a l’estany de la Renclusa”. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 261: 267-270. GARCÍA-MARÍN, J.L., UTTER, F.M. i PLA, C. 1999. "Postglacial colonization of brown trout in Europe based on distribution of allozyme variants". Heredity, 82 (1): 46-56. GAROLERA, N. i WITTLIN, C. 2002. Jacint Verdaguer, del Canigó a l’Aneto. Edició comentada i il·lustrada de les llibretes d’excursió de 1882 i 1883. Pagès Editors. Lleida. GENERALITAT DE CATALUNYA. 1995. Constitutions i altres drets de Catalunya. Textos Jurídics Catalans, IV, Recopilacions. Departament de Justícia. Barcelona. GRACIA DE, J.F. 1613. Relacion al Rey don Felipe IIIº nuestro señor, del nombre, sitio, planta, fertilidad, poblaciones, castillos, Iglesias y personas del valle de Aran, de los reyes que le han poseído, sus conquistas, costumbres, leyes y gobierno. Nova edició del 1793. Madrid. 140 pàgines. GRANADOS, I., TORO, M. i NAVALÓN, L. 2000. “Control de impactos ambientales y restauración del medio en la laguna de Peñalara i su cuenca (Sierra de Guadarrama, Madrid)”. en Granados, I. & Toro, M. (eds), Conservación de los lagos y humedales de alta montaña de la península ibérica (UAM): 235-246. GRANADOS, I. i TORO, M. 2001. “Limnología en el Parque Natural de Peñalra: nuevas aportaciones y perspectivas de futuro”. Segundas Jornadas Científicas del Parque Natural de Peñalara y del Valle de El Paular: 55-72 JOLIS, A. (Coord.). 1996. Centre Excursionista de Catalunya. 120 anys d’història. Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona. 448 pàgines.


19

KNAPP, R.A., MATTHEWS, K.R., i SARNELLE, O. 2001. "Resistance and resilience of alpine lake fauna to fish introductions". Ecological Monographs 71: 401-421. KRÜGER, F. 1997. Los Altos Pirineos. Volumen IV: manufacturas caseras, indumentaria, industrias. Gobierno de Aragon. Diputación de Huesca i Garsineu Edicions. MADOZ, P. 1845-1850. Diccionario Geogràfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar. Madrid. Edició facsímil sobre el Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d’Aragó, amb els articles novament ordenats i foliats, Curial, Barcelona, 1985, 2 volums. Arxiu Comarcal de Sort. MALUQUER, J. 1992. "Notícia de la fauna de Catalunya i d'Andorra al final del S. XVIII". Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural, 60: 5-21. MARGALEF, R. 1949. “La vida en los lagos de alta montaña de los Pirineos”. Pirineos, 11-12: 5-30. MARUGAN, C.M. 2000. “Les fonts documentals per a l’estudi del medi natural al Pallars Sobirà”. La Investigació al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Cinquenes jornades d’investigació, Barruera (Vall de Boí), 18,19 i 20 d'octubre de 2000, Departament de Medi Ambient, Generalitat de Catalunya: 421-432. MONTSERRAT MARTÍ, J. 1992. Evolución glaciar y postglaciar del clima y la vegetación en las vertientes sur del Pirineo: Estudio palinológico. Monografías del Instituto Pirenaico de Ecología, CSIC, 6. 147 pàgines. MORELLÓ, J. 1904. “La Vall d’Àneu”. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 113:165-185 i 114:197-216. Publicat en facsímil per Garsineu Edicions, Tremp, 1997. OLIVERAS, J. 1912. “Dugues ascensions als Encantats”. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 210: 193-209 i 211: 225-244. PADILLA, J.I. (ed.). 1997. Respostes de la Vall d'Àneu als Qüestionaris de Francisco de Zamora (1790). Garsineu Edicions. Tremp. 261 pàgines. PECHLANER, R. 1984. "Historical evidence fort he introduction of Arctic charr into high-mountain lakes of the Alps by man". In Johnson, L. and Burns B.L. (eds.), Biology of the Arctic charr, Proceedings of the International Symposium on Arctic Charr, Winnipeg, Monitoba, may 1981. University Monitoba Press. Winnipeg. Pàgines 549-557. PLA, S. 1999. The Chrysophycean cysts from the Pyrenees and their applicability as paleoenvironmental indicators. Tesi Doctoral inèdita. Universitat de Barcelona. PUIG i FARRETÉ, I.M. 1991. El Monestir de Santa Maria de Gerri. (Segles XI-XV). Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, XLII. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. Volum I, Estudi Històric, 583 pàgines i Volum II, Col·lecció Diplomàtica, 517 pàgines. ROCAFORT, C. 1900. “Excursió als estanys de la Vall de Capdella (Conca del Flamissell)”. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 66: 169-180.


20

ROCAFORT, C. 1901. “Excursions als Pirineus de Lleida, Alt Pallars, Vall d’Aran, Maladeta i Caldes de Bohí”. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 81: 249-268. ROCAFORT, C. 1907. “La Vall de Capdella”. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 146: 65-80. SANLLEHY, M.A. (ed.). En premsa. Respostes de la Val d'Aran als Qüestionaris de Francisco de Zamora. Garsineu Edicions. Tremp. SANZ, N. 1998. "Anàlisi genètica de la truita comuna, Salmo trutta L., a la conca alta de la Noguera Ribagorçana". Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural, 66: 17-34. SOLER I SANTALÓ, J. 1906a. “Excursions per l’Alt Ribagorçana”. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 132: 10-25 i 133: 33-51. SOLER I SANTALÓ, J. 1906b. La Vall d’Aran. Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona. Publicat en facsímil per Garsineu Edicions, Tremp, 1998, 370 pàgines. SOSTOA, A. i LOBÓN-CERVIÁ, J. 1989. “Fish and fisheries of the River Ebro: actual state and recent history”, dins, Petts, G.E., Möller, H. I Roux, A.L. (eds.), Historical Change of large alluvial rivers: Western Europe. John Wiley & Sons. Chinchester. Pàgines 233-247. SOSTOA, A., CASALS, F. i VIÑOLAS, D. 1990. “Cartografiat de la fauna ictiològica del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici”. La Investigació al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, Primeres jornades sobre recerca, 3, 4 i 5 d’octubre de 1988, Boí (Alta Ribagorça), DARP, Generalitat de Catalunya: 141-150. TERRERO, D. 1951. "Historia local de piscicultura". Montes, 39: 165-171. TORRENTE, J.P. 1999. Osos y otras fieras en el pasado de Asturias (1700-1860). Fundación Oso de Asturias. Proaza. 535 pàgines. VALLS i TABERNER, F. 1988. Privilegis i ordinacions de les valls Pirinenques: Vall d’Àneu, Vallferrera i Vall de Querol. Promociones Publicaciones Universitarias. Barcelona. 375 pàgines. VENTURA, M. 1999. “L’aigua: l’element singular”, dins Carrillo, E. i Afonso, I. (coord.), Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, guia de visita. Pàgines 49-64. Organismo Autónomo de Parques Nacionales. Madrid. VIOLANT i SIMORRA, R. 1935. “La pesca al Pallars”. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 484: 353-361. VIOLANT i SIMORRA, R. 1949. El Pirineo Español. Vida, usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria que desaparece. Editorial Plus-Ultra. Madrid. 675 pàgines. Tercera edició, Editorial Alta Fulla, Barcelona, 1997. ZAMORA, F. 1788-1790. Respuestas al cuestionario de Francisco de Zamora (1788-1790). Biblioteca del Palacio Real de Madrid. S’han consultat les còpies dels manuscrits que existeixen a l’Arxiu Comarcal de Sort (Pallars Sobirà) i a l’Arxiu Nacional de Catalunya (Sant Cugat del Vallès).


21

Figura 1. Freqüències del nombre d'espècies de peixos presents als estanys del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici als anys 1980-90, quan va deixar-se de gestionar la pesca a l'àrea de parc estricte.

Presència de les diferents espècies (anys 1980-90)

0102030405060708090

100

S. trutta O. mykiss S. fontinalis P. phoxinus Sense peixos

% e

stan

ys

Alta Ribagorça

Pallars Jussà

Pallars Sobirà

Val d'Aran

PNAESM

Figura 2. Distribució en % de les diferents espècies de peixos introduïdes als estanys del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici als anys 1980-90, quan va deixar-se de gestionar la pesca a l'àrea de parc estricte, en relació a la totalitat d’estanys majors de 0.5 ha del Parc.

Presència de nombre d'espècies (anys 1980-90)

0

10

20

30

40

50

60

Alta Ribagorça Pallars Jussà Pallars Sobirà Val d'Aran

nom

bre

de ll

acs 4 espècies

3 espècies

2 espècies

1 espècie

Sense peixos


22

!!!

!

!

!

!

!

!

!

!

!

!

! !

!

!

! !!!!!

!

!

!

!

!

!

!

!

!

!

!!

!

!

!

!

!

!

!

!

!

!! !

!! !

!

!

!

!!

!!

!

!

!

!

!!

!

!

!

!!!!!

!

1:133,571

Figura 3. Distribució de la truita comuna a principis del s. XX. Amb blau, estanys naturals, sense peixos i amb vermell estanys amb peixos. La línia verda correspon al límit del Parc Nacional.

Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

38% 40%

50%

61% 63%

71% 72%

38% 38% 38% 38%

62% 60%

50%

39% 37%29% 28%

62% 62% 62% 62%

0

20

40

60

80

100

120

140

160

1900 1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1980 1990 2000

nom

bre

d'es

tany

s

Estanys amb truites Estanys sense truites

Figura 4. Evolució dels estanys amb presència i absència de salmònids del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Els valors en percentatge del gràfic corresponen al nombre d’estanys amb o sense peixos respecte al total d’estanys majors de 0.5ha del Parc.

N


23

Figura 5. Evolució dels estanys amb presència i absència de salmònids de les diferents comarques del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Dades en nombre d'estanys.

PNAESM - Pallars Jussà

0

5

10

15

20

25

30

1900 1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1980 1990 2000

nre

. d'e

stan

ys


PNAESM - Pallars Sobirà

0

5

10

15

20

25

30

35

40

1900 1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1980 1990 2000

nre.

d'e

stan

ys


PNAESM - Val d'Aran

0

10

20

30

40

50

1900 1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1980 1990 2000nr

e. d

'est

anys


PNAESM - Alta Ribagorça

0

5

10

15

20

25

30

3540

45

1900 1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1980 1990 2000

nre

. d'e

stan

ys



24

1:133,571

Figura 6. Estanys als quals s’hi ha introduït truites al llarg de la història fins a finals del s. XX. Amb blau, estanys naturals, sense peixos, i amb vermell estanys amb peixos.

Figura 7. Freqüències, per classes de superfície, d'estanys amb presència i absència de salmònids del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

27

9 14 1723

2918

26

150

2

154

0

20

40

60

0,5-1 1-1,5 1,5-2 2,0-3 3,0-5 5,0-10 >10

Superfície (ha)

nom

bre

d'es

tany

s



25

ESTANY LATITUD

(N) LONGITUD

(E) COMARCA ESPAI ALTITUD

(m) ÀREA (ha)

Gelat Inferior 42o 35.3’ 0 o 49.0’ Alta Ribagorça PN 2510 1.7 Gelat Superior 42 o 35.5’ 0 o 49.0’ Alta Ribagorça PN 2578 2.8

Gelat del Mig 42 o 35.3’ 0 o 49.2’ Alta Ribagorça PN 2521 1.4 Port de Caldes 42 o 37.5’ 0 o 53.4’ Alta Ribagorça PN 2413 2.1

Blau de Colieto 42 o 35.4’ 0 o 53.9’ Alta Ribagorça PN 2483 1.9

Contraix 42 o 35.3’ 0 o 55.1’ Alta Ribagorça PN 2572 9.3 Bergús 42 o 35.4’ 0 o 57.4’ Pallars Sobirà PN 2449 6.2

Gelat de Bergús 42 o 35.5’ 0 o 57.8’ Pallars Sobirà PN 2493 1.4

Cap del Port de Ratera 42 o 36.1’ 0 o 57.9’ Pallars Sobirà PN 2472 1.5 Gavatxos Superior 42 o 33.4’ 0 o 58.3’ Alta Ribagorça PN 2561 1.4

Gavatxos Inferior 42 o 33.5’ 0 o 58.4’ Pallars Sobirà PN 2548 1.4

Negre de Dalt (Gerber) 42 o 37.1’ 0 o 59.4’ Pallars Sobirà ZP 2439 0.9 Illa (Gerber) 42 o 37.1’ 0 o 59.6’ Pallars Sobirà ZP 2452 2.1

Gelat de Cabanes 42 o 37.1’ 1 o 0.4’ Pallars Sobirà ZP 2607 2.3

Blau de Cabanes 42 o 36.8’ 1 o 0.7’ Pallars Sobirà ZP 2473 3.1 Bou (Cabanes) 42 o 36.6’ 1 o 1.0’ Pallars Sobirà ZP 2393 2.2

Xemeneia (Cabanes) 42 o 36.9’ 1 o 1.1’ Pallars Sobirà ZP 2430 0.7

Gran de Peguera 42 o 32.7’ 1 o 1.4’ Pallars Sobirà PN 2575 1.9

Taula 1. Estanys més grans i profunds del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici sense alteracions directes, inclosa la introducció de peixos. PN: àrea de parc estricte, la pesca hi està prohibida. ZP: zona perifèrica de protecció, actualment encara s’hi pot pescar i per tant hi ha gestió de la pesca.

Date post:	21-Apr-2023
Category:	Documents
Upload:	independent
View:	0 times
Download:	0 times

Història de la truita comuna i altres espècies de peixos als estanys del parc nacional...

Documents