MSHA

XCI

Jaum

e I

. C

om

mem

ora

ció d

el vııı ce

nte

nari

del naix

em

ent

de J

aum

e I

(1) INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

mEmòrIES DE LA SECCIó HISTòrICo-ArqUEoLògICA, XCI

Jaume ICommemoració del vııı centenari

del naixement de Jaume I

Volum I

BArCELoNA2011

Per Cobertes grans.indd 1 28/11/11 08:12:27

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANSmEmòrIES DE LA SECCIó HISTòrICo-ArqUEoLògICA, XCI

Jaume ICommemoració del vııı centenari

del naixement de Jaume I

Volum I

BArCELoNA2011

Per Cobertes grans.indd 1 28/11/11 08:12:27

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANSmEmòrIES DE LA SECCIó HISTòrICo-ArqUEoLògICA, XCI

Jaume ICommemoració del vııı centenari

del naixement de Jaume I

Volum I

BArCELoNA2011

Per Cobertes grans.indd 1 28/11/11 08:12:27

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANSmEmòrIES DE LA SECCIó HISTòrICo-ArqUEoLògICA, XCI

Jaume ICommemoració del vııı centenari

del naixement de Jaume I

Volum I

BArCELoNA2011

Per Cobertes grans.indd 1 28/11/11 08:12:27

021-Any Jaume i Coberta fondo gran.indd 1 14/12/11 08:21:40

Taula

Prefaci, a càrrec de Salvador giner, president de l’IEC 9

Jaume I: vida i gestes,per Maria Teresa Ferrer i Mallol 11

Commemoració del Congrés de Jaume I del 1908. Primer Congrés d’Històriade la Corona d’Aragó,

per Salvador Claramunt 37

I. El poder reial i les institucions administratives i representatives durantel regnat de Jaume I 41

La monarquia 43La monarquia de Jaume I,

per Vicent Garcia Edo 45

Estructuració política i territorial dels estats de la Corona catalanoaragonesa 59Poder i territori durant el regnat de Jaume I. Catalunya i Aragó,

per Flocel Sabaté 61Jaume I i el govern de mallorca i Eivissa (1230-1276),

per Pau Cateura Bennàsser 131El gobierno de Valencia después de la conquista, 1239-1276,

per José Vicente Cabezuelo Pliego 143La frontera del Principat de Catalunya amb el regne d’Aragó,

per Josep Alanyà i Roig 163Els municipis catalans a l’època de Jaume I,

per Pere Verdés Pijuan i Max Turull Rubinat 193

La Cancelleria 209Los registros de la cancillería de Jaime I,

per Alberto Torra Pérez 211

La justícia i el dret 231Jaume I a les Constitutions y altres drets de Cathalunya,

per Tomàs de Montagut Estragués 233

021-Any Jaume I 01.indd 5 12/12/11 16:15:03

6 maria teresa ferrer i mallol

L’estructura fiscal i la política monetària 247The Fiscal Power of James the Conqueror (ca. 1230-1276): a Provisional Study,

per Thomas N. Bisson 249Peites, quèsties, redempcions d’exèrcit i subsidis. La naturalesa i l’evolució dels principals tributsreials directes a la Corona d’Aragó des de Jaume I fins a Alfons el Benigne (1213-1336),

per Vicent Baydal Sala 259La política monetària en temps de Jaume I,

per Miquel Crusafont i Sabater 287

L’exèrcit i la flota 311King James I the Conqueror and the artillery revolution of the middle Ages,

per Paul E. Chevedden 313Jaume I el Conqueridor i la marina del seu temps: notes per a un marc d’estudi,

per Albert Estrada-Rius 341

Les Corts 357La gestación de las Cortes de Aragón en el reinado de Jaime I (1213-1276),

per Esteban Sarasa Sánchez 359Las instituciones parlamentarias valencianas durante el reinado de Jaime I (1238-1276),

per Mª Rosa Muñoz Pomer 367

II. Política internacional 385Panorama general de les relacions internacionals de Jaume I. Les relacions amb Itàlia,

per Maria Teresa Ferrer i Mallol 387La fi de l’expansió a occitània,

per Martí Aurell 427Jaime I el Conquistador y Alfonso X el Sabio: una compleja relación de encuentros y desencuentros,

per Manuel González Jiménez 437El reino de Navarra y la Corona de Aragón en tiempos de Jaime I el Conquistador (1208-1276):relaciones «diplomáticas»,

per Juan Carrasco 455Jaume I i el magrib, una relació més enllà del comerç,

per Carles Vela Aulesa 471La croada a Terra Santa de 1269 i la política internacional de Jaume I,

per Ernest Marcos Hierro 509Jaime I y el Papado,

per Damian J. Smith 523

III. La família reial i la política successòria de Jaume I 537Une petite fille de l’empereur de Constantinople, reine d’Aragon. Identité et pouvoirsde Jolánta Árpád (1215-1251),

per Claire Ponsich 539Les relacions amoroses d’Elo Álvarez, Aurembiaix d’Urgell, Blanca de Antillón,Teresa gil de Vidaure, Berenguera Alfonso, Sibil·la de Saga... Amistançades, concubineso amants de Jaume I?,

per M. Elisa Varela-Rodríguez 577Els fills de Jaume I i la política successòria,

per Ricard Urgell Hernández 599Els 128 quarters del comte rei Jaume I el Conqueridor (1208-1276),

per Armand de Fluvià 609

021-Any Jaume I 01.indd 6 12/12/11 16:15:03

taula 7

IV. La figura de Jaume I en el seu temps i en la cultura moderna i contemporània 621L’arrelament popular de la figura de Jaume I,

per Caterina Valriu Llinàs 623La percepció de Jaume I en els segles moderns,

per Eva Serra i Puig 631Jaume I entre la història i la literatura,

per Gabriel Ensenyat Pujol 653El rei Jaume I i la renaixença als Països Catalans,

per Jaume Sobrequés i Callicó 673La historiografia sobre Jaume I,

per Jaume Aurell 707La iconografia de Jaume I durant l’edat mitjana,

per Marta Serrano Coll 715

V. El món cultural i artístic en temps de Jaume I 739Composició oral interactiva en el Llibre dels feits: el testimoni de la retòrica,

per Josep M. Pujol 741La cultura jueva en temps de Jaume I,

per Eduard Feliu 761

El món artístic en temps de Jaume I 781Arquitectura i art de conquesta al mediterrani: el contraexemple de Jaume I (1208-1276)i el silenci del Llibre dels feits,

per Xavier Barral i Altet 783L’art a l’època de Jaume I. Un instrument àulic?,

per Francesca Español 811

L’activitat científica en temps de Jaume I 841La cirurgia i la guerra en temps de Jaume I,

per Lluís Cifuentes i Comamala 843Els coneixements geogràfics i cartogràfics a la mediterrània occidental del segle xiii:reflexions contra alguns llocs comuns historiogràfics,

per Ramon Josep Pujades i Bataller 863

La llengua i la literatura 873Identitat lingüística del Llibre dels feits de Jaume I,

per Jordi Bruguera 875Història i literatura: Jaume I i els trobadors,

per Albert G. Hauf 897Trobadors i cultura trobadoresca durant el regnat de Jaume I,

per Miriam Cabré 921

021-Any Jaume I 01.indd 7 12/12/11 16:15:03

Les relacions amoroses d’Elo Álvarez, Aurembiaix d’Urgell,Blanca de Antillón, Teresa Gil de Vidaure,

Berenguera Alfonso, Sibil·la de Saga...Amistançades, concubines o amants de Jaume I?*

M. Elisa Varela-RodríguezUniversitat de Girona

a manera d’introducció: Les reLacions de pareLLa a L’occident medievaL

No és fàcil d’entendre quins desigs i factors van impulsar algunes dones i alguns homes de l’èpo­ca medieval a triar diverses formes de «convivència de fet» amb les seves parelles, és a dir, formes noregularitzades per una institució, independentment de la seva naturalesa civil o eclesiàstica, relacionsamb una altra persona que sovint els ocasionaven algunes dificultats al llarg de la vida, encara que, deben segur —si no, no les haurien triat—, també n’obtenien guanys de diversa mena —materials, afec­tius, d’estatus...

Tradicionalment, la historiografia reconeix que el model conjugal és el lligam que preval en la so­cietat europea de l’Antic Règim,1 sense que això vulgui dir que es consideri Europa com un espai ho­mogeni quant al sistema familiar. S’entén per model conjugal un model monogàmic i quasi indissolu­ble, un espai exclusiu de l’exercici de la sexualitat i de la procreació legítima, i estretament vinculat alrègim dotal. El matrimoni era el punt on confluïen les llargues i sovint difícils negociacions i acordsfamiliars2 dictats per interessos patrimonials, o pels equilibris de poder dels llinatges,3 que, en general,tenien en poca consideració les inclinacions i els sentiments dels promesos i/o contraents, però, en tot

* Vull donar les gràcies a Maria Teresa Ferrer i Mallol per confiar­me aquest encàrrec i a Teresa M. Vinyoles Vidal pertotes les indicacions que m’ha proporcionat.

1. Vegeu Jack Goody, La evolución de la familia y del matrimonio en Europa, Barcelona, Herder, 1986; Jack Goody, Lafamilia europea, Barcelona, Crítica, 2000; Jack Goody, Femmes. Mariages-Linages. Mélanges offerts à Georges Duby, Brussel·les,Bibliothèque du Moyen Âge, 1992; Jack Goody, «Inheritance, Property and Women: Some Comparative Considerations», aJack Goody, Joan Thirsk i Eduard P. Thompson (ed.), Family and Inheritance, Cambridge, 1976; Jack Goody, Production andReproduction: A comparative Study of the Domestic Domain, Cambridge, 1976; Carmen Trillo San José (ed.), Mujeres, familiay linaje en la Edad Media, Granada, Universidad de Granada, 2004; Marta Beltrán Tarrés, Carmen Caballero Navas,Montserrat Cabré i Pairet, Mª Milagros Rivera Garretas i Ana Vargas Martínez, De dos en dos. Las prácticas de creacióny recreación de la vida y la convivencia humana, Madrid: Horas y HORAS, 2000.

2. Pauline Stafford, «The Bride to Be. Marriage ant the family. Noble Women. Royal Princesses. Widows and sisters.Betrothal», a Queens, Concubines and Dowagers. The king’s Wife in the Early Middle Ages, Londres, 1983, p. 32­59.

3. Com diu Jack Goody, en diferents treballs, Occident viu una llarga tensió entre societat civil i Església que s’apreciaen les prohibicions matrimonials cristianes. Aquestes prohibicions es bilateralitzen progressivament incorporant aquesta trans­formació tant el parentiu per afinitat com aquell que podien anomenar parentiu per relacions de quasi afinitat.

021-Any Jaume I 02.indd 577 12/12/11 16:16:07

578 m. elisa varela-rodríguez

cas, cal dir que, ho vulguin o no les famílies, les persones, dona o home, poden —i ho feien amb méso menys dificultats— introduir canvis en les relacions i modificar així les expectatives matrimonials.4

Les reformes gregorianes a partir del segle xi, el seu aprofundiment al llarg del segle xii5 i l’afer­mament del caràcter sacramental del matrimoni al llarg del segle xiii van conferir més eficàcia aaquesta institució —consolidadora del sistema patrilineal i perpetuadora de les elits de govern— i lavan dotar d’una dimensió carismàtica i d’una sanció religiosa.6

Una lectura atenta de fonts documentals diverses —notarials, eclesiàstiques, i també patrimo­nials— ens permet apreciar que la convivència de fet o more uxorio, com diuen algunes fonts, va seruna de les formes de convivència escollida per algunes dones i alguns homes de diferents classes iestaments socials medievals.7

eL concubinat o amistançament

El concubinat com a forma de convivència, juntament amb l’adulteri, la poligàmia, etcètera, apa­reixen a les fonts, en determinats moments, com a «transgressions» o com a violacions de les lleis,8 peròeren i són —com ho és el matrimoni— estats o elements dinàmics que donen compte de la seva per­cepció social i de la seva construcció com a delicte tant en la literatura normativa i en les compilacionsjurídiques com en la consciència col·lectiva de la societat. Totes les formes de convivència estan connec­tades a la moral individual i social i són resultat de la combinació del rigor normatiu i de la praxi re­pressiva, però també de les variants i vies paral·leles d’evolució de la idea de matrimoni canònic.

Les fonts i la literatura historiogràfica permeten copsar que aquests circuits paral·lels, aquestesvariacions més o menys reglamentades, no eren fenòmens marginals que actuaven com a estabilitza­dors del sistema, sinó que es covaven al seu si i hi introduïen les llavors de les transformacions quemaduraven lentament al llarg dels segles, i potser haurien permès a algunes d’aquestes formes man­tenir la seva vitalitat i adaptabilitat fins als nostres dies.

Les fonts ens permeten afirmar que un «petit sector»9 de la població medieval optava per la con­vivència sense cap contracte institucional, triava una convivència assentada només en «la força» quedóna el reconeixement propi i, a posteriori, el coneixement públic i manifest de l’existència conti­nuada d’una relació,10 i sovint de fills nascuts d’aquesta mateixa relació. Les fonts també permeten

4. Els matrimonis clandestins —abans de Trento— i després els «matrimonis amb fuga» són dues formes de matrimonique no passen per l’obtenció de l’assentiment familiar.

5. No menys important és l’esforç de sistematització del dret canònic clàssic —al llarg d’aquest segle. Així, el dret i lateologia construeixen la completa sacramentalitat del matrimoni cristià.

6. Vegeu Margherita Pelaja i Lucetta Scaraffia, Due in una carne. Chiesa e sessualità nella storia, Roma, 2008.7. Angela M. Lucas, Women in the Middle Ages. Religion, Marriage and Letters, Brighton, The Harverster press Limited,

Segona part, «Women and Marriage», 1985, p. 61­134; James A. Brundage, «Concubinage and Marriage in Medieval CanonLaw», Journal of Medieval History, núm. 1 (1975), p. 1­17.

8. Vegeu Silvana Seidel Menchi i Diego Quaglioni (cur.), Trasgressioni. Seduzione, concubinato, adulterio, bigamia(xiv-xviii secolo), Bolonya, Il Mulino, 2004.

9. Dic «petit sector», però realment no disposem de dades, ni aproximatives, sobre el nombre de persones que optavenper formes de convivència diferents del matrimoni civil i/o eclesiàstic.

10. Diu el diccionari de la Gran enciclopèdia catalana (GEC) que l’amistançament és la relació sexual habitual fora delmatrimoni i que el concubinat o concubinatge és la cohabitació sense estar legalment units en matrimoni, o fer vida maritalamb algú sense ésser­ne cònjuge. Però també recull el diccionari que en certes èpoques i societats existia el concubinat entèscom la cohabitació amb el marit, però amb una categoria inferior a la muller legítima. Així, una concubina és una dona que favida de parella sense ésser unida per matrimoni, però el diccionari també recull que en el dret penal una amistançada és una«dona que viu en amistançament amb un home sabent que és casat», i també defineix l’amistançament com l’adulteri del marit,

021-Any Jaume I 02.indd 578 12/12/11 16:16:07

amistançades, concubines o amants de jaume i? 579

apreciar que aquelles dones i aquells homes que triaren una forma de convivència no regulada insti­tucionalment no solament pertanyien, com s’ha afirmat sovint, als estaments o classes populars, sinóque als estaments nobiliaris i als cercles de la reialesa11 també hi trobem gent que es decantava peraquestes formes de convivència.

El concubinat o amistançament havia gaudit, al llarg de la història europea, a més d’una assenta­da tolerància, d’un cert reconeixement jurídic.12 Es considerava una unió de dignitat inferior al ma­trimoni, però que en contenia els mateixos elements essencials.13 L’Església no havia mantingut pos­tures especialment rígides envers aquesta forma de convivència. I si, al segle vi, el bisbe Cesari d’Arle14

havia reconegut la impossibilitat d’excomunicar totes i tots els concubins, perquè eren molts, al tom­bant del segle xiv sant Bernadí de Siena instava, al contrari, els homes a deixar les concubines i a ca­sar­se.15 Sant Bernadí no utilitzava gaires arguments de tipus ètic, potser difícils tant per a ell com pera l’Església, ja que eren pràctiques difoses que no eren percebudes com a abusos i que també estavenesteses entre alguns eclesiàstics. Potser va ser el fet que fos una tradició arrelada allò que va provocarque la criminalització de la convivència more uxorio s’imposés a Europa bastant tardanament, al llargdel segle xiv, per acabar el 1415 en la constitució Supernae dispositionis del Concili V del Laterà, co­neguda com la primera norma universal que prohibia el concubinatge dels laics.16

Però, si bé encara no podem avaluar l’eficàcia de les mesures posteriors a la promulgació, tampocno podem acceptar com a vàlida la generalització i la distinció entre una Europa mediterrània domi­nada per una postura catòlica inclinada a evitar una repressió oberta del concubinatge, i a combatre’lper mitjà de confessors i missioners, i una Europa protestant més inclinada vers el rigorisme.17

En el context europeu, potser les altes jerarquies eclesiàstiques, incloses les de la península Ibèrica,donen més importància a les exigències polítiques que a les regles, encara que serà l’Església i no l’Es­tat qui promourà la lluita contra diverses formes de convivència. A d’altres territoris, com a Itàlia,l’historiador Giovanni Romeo ens diu que a la diòcesi de Trento, una de les més ben estudiades, elconcubinatge dels eclesiàstics no era malvist per la comunitat i que aquesta forma de vida en parella

caracteritzat per la relació sexual habitual i permanent amb una dona que no sigui la seva muller. Podríem dir que l’amistança­da o concubina és la dona que viu sense un lligam institucional regularitzat, és a dir, el que en castellà es diu també «concubina»o «barragana». Com es pot veure, amistançament i concubinat o concubinatge no són sinònims o no sempre ho són, però noés fàcil apreciar­ne la diferència en la documentació perquè sovint les fonts sí que els fan servir com a termes quasi sinònims.El terme «concubina» es fa servir de vegades per a designar alguna dona rival de la muller legítima, i sembla que aleshores prenuna connotació negativa: és una denominació pejorativa o que desprestigia. Cf. també la definició d’Henri Leclerq, «Concu­binat», a Fernand Cabrol i Henri Leclerq (ed.), Dictionnaire d’archéologie chrétienne et de liturgie, París, 1924­1950.

11. Pauline Stafford, Queens, Concubines...; Arturo Firpo, «Las concubinas reales en la Baja Edad Media castellana»,a Yves­René Fonquerne i Alfonso Esteban (coord.), La condición de la mujer en la Edad Media. Actas del coloquio celebrado enla Casa de Velázquez del 5 al 7 de noviembre de 1984, Madrid, Universidad Complutense, 1986, p. 333­341.

12. Com diu Pauline Stafford: «The distinction between marriage and concubinage was not entirely simple, nor did itremain unchanged throughout the period...», a Pauline Stafford, Queens, Concubines..., p. 62.

13. Si bé el concubinat pot ser una convivència més o menys llarga, legalment, un cop acaba, la muller i els fills quedensense protecció, com diu Pauline Stafford: «Concubinage, on the other hand, is a sexual relationship, usually of long —evenlifelong— duration, but lacking legal protection for the woman and her children, and easily terminated», a Pauline Stafford,Queens, Concubines..., p. 63.

14. Gabriella Rossetti, «Il matrimonio del clero nella società altomedievale», a Il matrimonio nella società altomedieva-le, vol. i, Spoleto, 1977, p. 473­554, especialment p. 551­522.

15. Vegeu Lucia Ferrante, «Consensus concubinarius: un’invenzione giuridica per il principe?», a Trasgressioni..., p. 113.16. Anna Esposito, «Adulterio, concubinato, bigamia: testimonianze dalla normativa statutaria dello Stato pontificio

(secoli xiii-xvi)» a Trasgressioni..., p. 21­42. Per a la Supernae dispositionis, vegeu Joseph Alberigo, Perike P. Joannou, Clau­dio Leonardi i Paulo Prodi (cur.), Conciliorum Oecumenincorum Decreta, Frigurb, Herder, 1962, p. 599.

17. Cf. James Casey, La famiglia nella storia, Roma, Bari, 1999, p. 133­134.

021-Any Jaume I 02.indd 579 12/12/11 16:16:07

580 m. elisa varela-rodríguez

afectava quasi la meitat dels clergues; no se saben, però, les dades del concubinat de les persones lai­ques.18 Les fonts estudiades fins ara semblen donar uns indicatius bastant similars per a diverses diò­cesis de Catalunya i de la península Ibèrica.

Si bé la reforma de l’Església no aconsegueix acabar amb el concubinat ni eclesiàstic ni laic, sí queacaba, progressivament, amb els tradicionals privilegis de la concubina i dels seus fills i filles. L’Esglé­sia aconseguirà que la concubina sigui considerada amant i els seus fills, bastards o il·legítims, allu­nyant­los de l’herència.19 I si normalment s’ha considerat que l’oposició de l’Església al concubinatradicava en consideracions morals i ètiques, resultant de la seva concepció de la sexualitat com quel­com fonamentalment pecaminós, no s’ha de descartar també el fet de lluitar contra la presència d’he­reus o hereves addicionals, els quals podien dificultar o impedir les donacions amb finalitats pietoses.En qualsevol cas, hem de tenir en compte que en el concubinat, com en d’altres formes de convivèn­cia, sempre hi ha una interacció entre norma i praxi, i en aquesta darrera és important la reacció dela comunitat, del barri..., i les institucions ho tenien en compte a l’hora del funcionament de les ins­tàncies de control i de la reglamentació dels conflictes.

L’Església s’anirà reservant progressivament no solament el control del consens dels promesos,sinó també la legitimitat de les aliances en exercir el control dels graus de parentiu entre el contraentsper a evitar l’incest. D’aquesta manera, l’Església va controlant cada cop més la regulació del matri­moni en totes les capes socials. Si això és important a nivell general, més ho és pel que fa al matrimo­ni entre els poderosos;20 i la regulació del matrimoni entre aquesta classe social es feia en realitatsense tenir gaire en compte les preferències dels contraents, ni la seva sexualitat. Els elements a con­siderar eren més la transmissió de drets, les necessitats dels llinatges o les estratègies econòmiques,socials i polítiques.

Moltes fonts catalanes, i també d’altres territoris europeus, donen compte de la tolerància del’Església —sobretot abans de Trento— i de les autoritats civils envers el concubinat i l’amistança­ment de dues persones que no tenien impediment ni obstacle legals, és a dir, de dues persones lliures.Les unions de fet estaven molt difoses, i a vegades eren difícils de distingir dels matrimonis legítims—cal recordar que fins a Trento ambdues eren unions vàlides. D’altres fonts, com els processos i engeneral els documents judicials, mostren el funcionament de les institucions repressives envers l’amis­tançament quan aquest és sinònim d’adulteri.

Alguns historiadors i historiadores sostenen que en el tema de l’herència, per exemple, durant elssegles vi, vii i primeres dècades del viii, és molt difícil distingir entre els fills nascuts d’una relacióamb la muller o amb la concubina, i en les dinasties merovíngia i dels primers carolingis, els fills deles concubines tingueren quasi els mateixos drets que els fills nascuts de la relació matrimonial.

18. Giovanni Romeo, Amori proibiti. I concubini tra Chiesa e Inquisizione, Roma, Bari, 2008, p. 13.19. Segons alguns historiadors del dret, el concubinat medieval i el de la primera edat moderna tenien molts elements en

comú amb d’altres formes de matrimoni de segona classe —com, per exemple, el morganàtic o el concubinat de l’antiga Roma—com era la limitació dels drets dels fills nascuts d’aquesta unió. Vegeu James A. Brundage, «Concubinage and Marriage inMedieval Canon Law», Journal..., núm. 1, p. 1­17; E. Jombart, «Concubinage», a Dictionnaire de droit canonique, vol. iii, París,1942, col. 1513­1524; Jean Gaudemet, Le mariage en occident. Les moeurs et le droit, París, Du Cerf, 1987, p. 174­175 i 348­350.

20. Algunes estudioses i alguns estudiosos sostenen que, a Europa —en moments històrics diferents—, mantenir unaconcubina era un dels indicadors d’un estatus elevat, és a dir, de riquesa i de poder. Els homes del poble podien prostituir doneso tenir enamorades o tenir relacions de llarga durada amb dones del seu mateix estatus, però no podien mantenir concubines iels fills nascuts de la relació i alhora mantenir la dona i els fills nascuts del matrimoni. Perquè s’entenia que els homes que vo­lien tenir concubina s’havien de fer càrrec del seu allotjament i manteniment i dels fills que tinguessin. S’entenia que la concu­bina era un luxe, i havia d’anar elegantment vestida i arreglada, per a actuar realment com a símbol de poder.

021-Any Jaume I 02.indd 580 12/12/11 16:16:07

amistançades, concubines o amants de jaume i? 581

eL concubinat i La LLibertat femenina

En tot cas, quan dues persones decideixen sostenir una relació no sancionada per cap institució—només legitimada pel seu conviure i pel coneixement públic de la relació més o menys perllongadade la parella—, o s’hi veuen empeses, busquen o entenen que les formes de convivència no regularit­zades són més lliures? O, dit d’una altra manera, consideraven que d’altres formes de convivènciacom el concubinat —i l’amistançament21 quan s’emprava com a sinònim del primer— eren formesmés «lliures» d’entendre la relació i el vincle amb la parella? Diria que no, si s’entén la llibertat en elsentit d’un lligam sense obligacions, si s’entén la llibertat en el sentit que li ha donat el pensamentindividualista occidental sorgit a partir del Renaixement i que pren carta de naturalesa amb la Il­lustració.22 Una llibertat que no sempre té en compte, com allò més important, la relació mateixa, ellligam amb l’altre o l’altra, l’amor, el desig i el respecte a l’altre o l’altra.

Com diu Luisa Muraro, a Occident es coneix molt més bé la història de la promoció social de les donesque la història de les seves experiències de llibertat femenina al llarg del temps, malgrat que, com diu JoanW. Scott, «l’experiència és una història del subjecte.»23 Conegudes o no aquestes experiències de lliber­tat, les dones han sabut recuperar el gust per la vida en la «llibertat de ser» per reciprocitat relacional.24

El concubinat o amistançament podia ser una relació més lliure quan era una relació triada i de­sitjada pels membres de la parella, més que pactada pels llinatges. En tot cas, poden ser relacionsvolgudes i desitjades pels membres de la parella i poden ser —com també ho pot ser el matrimoni—experiències de llibertat, en tant que relacions en les quals es pot exercir la llibertat. Però ho seran sisón experiències en les quals es pot significar lliurement la diferència sexual i l’existència pròpia decadascú dins el món, com diu Ida Dominijanni.25

Entesa d’aquesta manera, és evident que la llibertat no es pot confondre amb l’emancipació i laigualtat com sovint s’ha fet, perquè en l’emancipació i en la igualtat la mesura és la masculina, és

21. En el cas que tractem, el de les dones que van viure o mantenir relacions amb Jaume I, farem servir com a sinònimsaquests dos termes. Faig servir el terme «amistançament» perquè és el més corrent en la documentació catalana. Entenc que, enaquest cas, el terme «amistançament» dóna compte del poder i de l’estatus del monarca, sovint fins al punt de desafiar les au­toritats eclesiàstiques i les convencions i normes civils. Encara que utilitzem el terme «amistançada» com a sinònim de «concu­bina», hem de dir que hi havia —o podia haver­hi— diferències molt notables —socials, econòmiques, de consideració, etcè­tera— entre les dones així denominades. En general, les concubines eren dones de condició elevada —majoritàriament de lanoblesa o de l’entorn de les famílies de funcionaris reials (que denominarem famílies curials)— que necessitaven rendes impor­tants per a mantenir el nivell de vida al qual estaven acostumades i per a mantenir, com el seu estatus requeria, els fills nascutsde la relació amb el rei. Mentrestant, les amistançades podien ser dones de diferents estaments socials, dones de la burgesiacomercial, menestrals i dones del poble. Per a totes aquestes dones, potser és més adequat el terme «amistançada», ja que l’ho­me amb el qual sostenen la relació no pot fer­se càrrec, o no se’n fa, de garantir­los un espai propi per a viure, ni tampoc elsosteniment per a viure elles i els fills de la relació. En molts casos, sembla més que es tracta de relacions que neixen pel trenca­ment de la convivència matrimonial d’algun membre de la parella —perquè es trenca el lligam d’afecte, o la relació sexual, perles, a vegades, reiterades absències degudes a viatges, o a la captura i captivitat, o d’altres motius—, o per manca d’un dels com­ponents de la parella, o d’una tria clara d’una relació sense sanció institucional...

22. Mary Wollestonecraft, filòsofa i escriptora anglesa, ja va entendre que la llibertat femenina era com una espina per alprojecte igualitari modern i per a l’il·luminisme. El liberalisme com a ideologia i conjunt de regles i principis per a la políticaha anat reduint i erosionant la llibertat com a experiència. Vegeu Ida Dominijanni, «La apuesta de la libertad femenina»,DUODA. Revista d’Estudis Feministes, núm. 26 (2004), p. 99.

23. Joan W. Scott, «La experiencia como prueba», trad. d’Eva Espasa, a Neus Carbonell i Meri Torras (ed.), Femi-nismos literarios, Madrid, 1999, p. 77­112, especialment p. 107.

24. Vegeu Patrizia Caporossi, Il corpo di Diotima. La passione filosofica e la libertà femminile, Macerata, Quodlibet,2009, p. 201­207.

25. Ida Dominijanni (cur.), Motivi della libertà, Milà, Franco Angeli, 2001, p. 9.

021-Any Jaume I 02.indd 581 12/12/11 16:16:07

582 m. elisa varela-rodríguez

l’home. També a l’edat mitjana, encara que de vegades ens resulti difícil descobrir­ho i apreciar­ho, oens resulti paradoxal, hi va haver dones que van viure experiències de llibertat, dones que van buscari trobar la «llibertat de ser i d’estar al món segons una mesura femenina.» Però, com diuen les donesde la comunitat filosòfica Diòtima a les dones de finals del segle xx i inicis del xxi, ens resulta, sovint,difícil reconèixer la història i la tradició d’aquesta llibertat.26

La llibertat és un fet del qual tenim experiència i que pot ser observat, però també és imprevisible,problemàtica, implica sempre un risc; com diu Jean­Luc Nancy,27 ha de ser revisada contínuament i,com deia Hannah Arendt, portada de nou al món. És a dir, «la llibertat es presenta com la possibilitatd’allò altre i com la possibilitat dels altres a prop meu, amb relació a mi, en relació amb mi.»28 La lli­bertat s’obté amb l’acceptació de l’autoritat materna i amb la permanent contractació entre autono­mia i dependència que comporta la relació no solament amb la mare, sinó totes les relacions signifi­catives que es mantenen al llarg de la vida en la societat.

Per a la filòsofa alemanya, el primer requisit de la llibertat és «la interioritat», és a dir, la relacióentre si i si, en la qual prenen forma els pensaments, els desigs i les preferències que constitueixen lavoluntat i que són la premissa de l’exercici de la llibertat.29 És a dir, Hannah Arendt pensa la llibertatcom a «facultat d’iniciar», de portar al món allò nou. La llibertat no és, per a la pensadora, alliberar­sedels lligams i de les relacions que ens vinculen als i a les altres i a la pròpia terra; la llibertat és unaobertura que es dóna en el reconeixement dels vincles i de les relacions. I la llibertat no és una carac­terística de totes les formes de relacions humanes.

Entès així, el reconeixement de l’existència d’una relació de convivència per a les dues o per a unade les persones que formen la parella dóna carta de naturalesa a la relació i crea un seguit d’obliga­cions entre la parella, i amb els fills nascuts, encara que no hi hagi un casament eclesiàstic i/o civil, i,sovint, va acompanyat del coneixement públic de la seva existència —indiscutible en el cas que exis­teixi descendència.

A diferents territoris europeus, es poden trobar diverses relacions afectives i de formes de convi­vència sense lligam institucional fins a l’aprofundiment de la reforma gregoriana i, a Catalunya,l’amistançament és una de les formes més comunes de convivència sense lligam institucional. La re­forma gregoriana anirà aconseguint progressivament un canvi en les relacions tant del clergat com dela població en general, i anirà deixant menys espai a la desregularització de les relacions de parella.

Però, malgrat la reforma de l’Església, trobem més relacions de convivència no regularitzades endiferents sectors de la població, en alguns moments i territoris. Se’n poden apuntar causes molt di­verses, per exemple la cerca més personal de parella —dintre de les limitacions que marcava el llinat­ge—, més important numèricament i més freqüent en el cas de les segones núpcies; la recerca d’expe­riències fora del model de matrimoni eclesiàstic dominant; el fet que als territoris fronterers, o enmoments d’inseguretat o de lluites de poder i de violències, era més difícil per a algunes dones, tantde sectors populars com de l’aristocràcia, resguardar­se soles —solteres, o vídues amb filles i fills pe­tits— de la violència o fer front a la desmesurada avidesa de sectors de la cavalleria feudal, o de lapròpia monarquia, o, en d’altres èpoques, de nuclis del poder polític i econòmic, sense algú que elsdonés suport i les ajudés a frenar la pressió o la violència contra elles.

26. Diòtima, Approfittare dell’assenza, Nàpols, 2002.27. Jean­Luc Nancy, L’expérience de la liberté, París, Galilée, 1988.28. Tal com diu Luisa Muraro, «Enseñar la libertad», DUODA. Revista d’Estudis Feministes, núm. 26 (2004), p. 80.29. Hannah Arendt, «¿Qué es la libertad?», a Entre el pasado y el futuro. Ocho ejercicios sobre la reflexión política, Barce­

lona, 1996, p. 155­184, especialment p. 158­159.

021-Any Jaume I 02.indd 582 12/12/11 16:16:07

amistançades, concubines o amants de jaume i? 583

En algunes ocasions, hi va haver dones, i menys homes, que van inventar formes de resistència opràctiques que, per mitjà de l’entrada en alguna institució —fent­se familiar d’un orde militar o reli­giós— o per mitjà de la paraula,30 de l’escriptura, del gest31 o d’una acció32 aconsegueixen refusar ofrenar qualsevol tipus de violència,33 sigui d’un individu, d’un grup o d’una institució, i defensen,així, les seves possibilitats de vida i les de la seva possible descendència.

Ja hem apuntat diverses causes com algunes de les plausibles pel que fa a moure algunes dones acercar relacions de convivència diferents del matrimoni institucional, com l’amistançament. En el casde les vídues, o de dones que es casaven després del trencament d’una relació, o de dones que simple­ment es casaven més grans i que podien tenir ja una certa experiència vital del que eren o podien serles relacions de convivència, podien voler triar34 elles la persona amb la qual volien viure, fora de lesobligacions o dels condicionaments que imposava la família o el llinatge. En l’elecció de la persona pera conviure —fos o no una elecció personal—, l’enamorament35 podia ser o no l’element de partida. Enaquest punt, hem de ser molt crítiques i estudiar molt bé les fonts textuals i iconogràfiques de l’èpocaperquè els condicionaments moderns i contemporanis no distorsionin la lectura de l’edat mitjana.

Probablement, en el cas d’una segona relació podia tenir un pes més important el coneixement pre­vi —a la cort, a balls, a caceres, a l’obrador, al barri, a reunions, a festes...—, el desig i l’afecte inicial, peròno estem dient que en el cas de la formació de la primera parella no pogués ser també així. A l’edat mit­jana, la gent es trobava molt —hi havia una variada vida social— a l’església o a la parròquia, a la plaça,al barri, a les cases, a les festes, a la fira, al mercat, als obradors, a l’escola, a casa de la mestra o del mestre,a casa de familiars, amics i coneguts que es visitaven, a les fonts i als pous, etcètera. Per tant, les nenes iels nens es coneixien perquè sovint jugaven junts o es veien mentre les unes o els altres jugaven, o anavena l’escola o a casa d’una mestra o d’un mestre; les joves i els joves també es trobaven i es coneixien, itambé les dones i els homes adults, cadascú, evidentment, en el seu cercle social, econòmic i cultural.

La vida social propiciava que joves d’ambdós sexes i dones i homes tinguessin preferències enl’elecció de la parella, i que aquesta preferència de vegades fos ben acceptada per la família o el llinat­ge, i d’altres no tant o no gens, perquè interessos econòmics o polítics jugaven en contra de les prefe­rències d’algun dels membres de la parella.

30. És el cas d’una comtessa de Pallars, la biografia de la qual està escrivint Teresa Vinyoles, que aconsegueix per mitjàde la paraula —mentre estava al castell envoltada de les seves dames i del servei— frenar la violència armada d’un nebot.

31. Com fa Maria de Castella. Vegeu Núria Jornet i Benito, «La pràctica de la pau: Maria de Castella, reina d’Aragó»,a La diferència de ser dona. Recerca i ensenyament de la història, Barcelona, CD­Rom, 2004, i <http://www.ub.edu/duoda/dife­rencia/> Altres dones van dur a terme pràctiques semblants. Vegeu també VII Seminari Internacional de cultura escrita i visual«Josepa Arnall i Juan». La pau a l’edat mitjana. Textos i imatges.

32. Un exemple és el d’Àngela Benet Tolsà de Ripoll quan es tanca a l’habitació el dia del casament perquè no vol accedira casar­se amb el jove que ha triat la seva mare. Vegeu Anna Gironella i Delgà i M. Elisa Varela-Rodríguez, «Entre madrese hijas: Beatriu Ros y Àngela Benet Tolsà de Ripoll», a Vidas de mujeres del Renacimiento, Barcelona, Universitat de Barcelona,2008, p. 131­162.

33. I entre la violència exercida s’ha de comptabilitzar la imposició d’una parella quan hi ha una clara oposició de la joveo de la dona.

34. Les fonts notarials ens permeten documentar vídues o dones més grans que trien la forma de convivència, fora deles imposicions familiars, i algunes viuen amistançades. No hem de pensar, però, que fos per a elles una necessitat —com ho ésen l’actualitat— triar la persona per a conviure.

35. Entén per enamorament l’atracció inicial entre dues persones, que pot o no donar pas a l’afermament de l’amor coma sentiment més durador que inclou l’estima, el desig, l’afecte, el respecte... L’enamorament i l’amor són sentiments o expe­riències que estan documentats durant l’edat mitjana, malgrat la lectura distorsionada que n’ha fet el Romanticisme. El Roman­ticisme va inventar l’amor imaginari, amb un ser també imaginari, i és una de les invencions que ha utilitzat el patriarcat encontra de les dones, com ens explica l’extensa bibliografia sobre aquest tema.

021-Any Jaume I 02.indd 583 12/12/11 16:16:07

584 m. elisa varela-rodríguez

Les grans famílies de l’aristocràcia de sang o dels diners i la reialesa podien i feien jugar interessos,que podien ser internacionals o de més llarg abast, i dificultar la disposició o la primera elecció deparella d’una o d’un dels seus membres, la qual cosa no vol dir que no intentessin afavorir el conei­xement —per mitjà de cartes, dibuixos, pintures, etcètera— i la trobada dels seus membres en edatde formar parella per tal de propiciar­ne l’apropament. Aleshores com avui, l’amor, l’afecte, el res­pecte... es desenvolupaven després amb la convivència al llarg del temps.

Hem de deixar de banda la mirada distorsionada de l’amor romàntic. Hem de mirar les relacionsafectives i les eleccions de parella a la llum de la seva època, i valorant els desigs i les llibertats que esprenien algunes dones i alguns homes en la tria de la persona que volien que compartís la seva vida,acceptant sovint, però, les línies que marcava la família o el llinatge. Després, en la convivència, potseralgunes arriben a trobar allò que desitjaven de l’altre, o troben la manera d’actuar i d’acomplir unavida i uns projectes que les satisfan, i un afecte i respecte que són fonamentals en la relació amb laparella. Només així podrem comprendre les relacions afectives al llarg de la història i, pel que fa aaquest text, potser podrem entendre l’elecció de dones com Elo Álvarez, Aurembiaix d’Urgell, Blancade Antillón, Teresa Gil de Vidaure, Berenguera Alfonso, Sibil·la de Saga i d’altres36 que la historiogra­fia ha relacionat amb el monarca conqueridor.37

eL concubinat a L’època de Jaume i

Al segle xiii, el concubinat estava sota la mirada atenta de l’Església —la reforma gregoriana jahavia desplegat els punts fonamentals, sovint sense gaire èxit, i mirava d’aprofundir algunes líniesdoctrinals—, sense, però, que hagués desfermat —permanentment— una lluita oberta en contra seuo en contra d’altres formes de convivència, si aquestes no afectaven la successió o de forma importantl’herència, i no provocaven escàndol ni enfrontament dintre de la família o del llinatge.

El rei Jaume I, com a gran senyor feudal, cavaller i guerrer,38 i potser també com un senyal més delseu poder, va establir al llarg de la seva vida diverses relacions de convivència, de diferent durada, que nopassaren pel matrimoni beneït per l’Església.39 No se sap amb certesa quan comença a tenir relacions mésduradores, que es poden definir com a concubinat o amistançament. Probablement, a més del poder delmonarca, també el seu bon aspecte físic va jugar a favor de la seva facilitat per a atreure moltes dones.

Les dones que tingueren relacions de més o menys durada amb el monarca, aquelles que són co­negudes com a amistançades, a més de bon aspecte físic, del fet de ser el rei, el seu senyor, com a no­

36. Traçarem les semblances d’aquestes dames bàsicament amb la bibliografia i les col·leccions diplomàtiques publica­des; només en casos concrets hem fet servir fonts arxivístiques no editades, i ho indicarem oportunament.

37. Jaume I (Montpeller, 2 de febrer de 1208 ­ Alzira, 27 de juliol de 1276) fou rei d’Aragó (1213­1276), de València (1239­1276) i de Mallorca (1229­1276), comte de Barcelona (1213­1276), senyor de Montpeller (1219­1276) i d’altres feus a Occitània.Era fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller, nét per via paterna de Sança de Castella i, per via materna, d’Eudòxia Comnè.

38. Entre l’abundant bibliografia sobre el Conqueridor, es poden citar, entre d’altres estudis: Robert I. Burns, Jaume I iels valencians del segle xiii, València, Tres i Quatre, 1981 (pròleg de Joan Fuster); Antoni Furió, El rei conqueridor. Jaume I:entre la història i la llegenda, Barcelona, València, 2007; Ferran Soldevila, Vida de Jaume I el Conqueridor, Barcelona, VicensVives, 1968; Ferran Soldevila, Les quatre grans cròniques. Llibre dels feits del rei En Jaume, Barcelona, Institut d’Estudis Cata­lans, 2007 (revisió filològica de Jordi Bruguera, revisió històrica de M. Teresa Ferrer i Mallol); Joaquim Miret i Sans, Itineraride Jaume I el Conqueridor, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1918.

39. Aquestes relacions fora del matrimoni canònic són un dels motius que esmenta Robert I. Burns per fer un retrat forçanegatiu de Jaume I. L’historiador i jesuïta americà parla del Conqueridor en aquests termes: «adúlter incansable, amb la seva con­fusa col·lecció de mullers, dones i peticions de divorci» [...] «es va separar de la seva fidel muller i en desterrà una altra, i que no esva divorciar més per la sola raó de les amenaces papals d’excomunió i focs infernals...» Vegeu Robert I. Burns, Jaume I..., p. 6.

021-Any Jaume I 02.indd 584 12/12/11 16:16:07

amistançades, concubines o amants de jaume i? 585

bles que eren, de ben segur també van veure la possibilitat de dur a terme projectes en àmbits diver­sos, que el seu estatus noble inicialment no els permetia o no afavoria dur a terme —manca de diners,d’influència...—, i també podia comptar el fet de tenir un paper rellevant a la cort o el fet de poderinfluir en algunes de les decisions que el rei i la cort prenien, o el fet de poder disposar d’una situacióeconòmica molt millor, evidentment sense deixar de banda que el rei les havia pretès amb insistènciai hi havia tingut moltes atencions, la qual cosa hauria afavorit que més d’una n’estigués enamorada o,si més no, sentís per ell un profund afecte i respecte. Moltes d’aquestes dones coneixien el monarca—com veurem més endavant— temps abans de començar la relació d’amistançament, perquè erendones properes als cercles de la cort, per la qual cosa devien formar part dels cenacles de les damesmés destacades a la cort i, per tant, el rei les coneixia i s’hi relacionava en festes, balls, vetllades literà­ries, recepcions, torneigs, caceres, etcètera.

eLionor de casteLLa, La primera muLLer de Jaume i

La primera muller de Jaume I va ser Leonor de Castilla o Elionor de Castella —filla d’Alfons VIIIde Castella i d’Elionor de Plantagenet, germana de Berenguera i tia de Ferran III de Castella—; es vancasar el febrer del 1221, després de dos prometatges de Jaume quan encara era infant. El primer pro­metatge el van signar —el febrer del 1210— el seu pare, Pere el Catòlic, i la comtessa Elvira d’Urgell,mare de la promesa, la petita Aurembiaix d’Urgell, i el segon el van signar Pere I i Simó de Montfort,el pare d’Amícia —la segona promesa del futur monarca— el 27 gener del 1211. Cap d’ambdós pro­metatges va acabar en matrimoni.

Elionor de Castella serà, doncs, la primera muller del monarca catalanoaragonès. Elionor i Jau­me I eren parents de sisè grau: ambdós eren besnéts d’Alfons VII de Castella. Es van casar quan teni­en cap als tretze anys el rei i cap als divuit la futura reina.

Després d’uns anys de bona entesa en els quals la reina —com ho demostren diversos docu­ments— intervenia en les tasques de govern i del naixement de l’únic fill de la parella, l’infant Alfons,progressivament Elionor va desapareixent de la documentació.40 La relació del matrimoni es deviaanar deteriorant, ja que l’any 1225 es van signar els Pactes de Borja, que regulaven la separació d’Elio­nor i del Conqueridor, i uns anys més tard, després de vuit anys de matrimoni, va arribar el divorci(1229).41 Poc després, la reina ingressava al monestir de Santa María de Las Huelgas (Burgos), que erael panteó reial castellà i un dels llocs de retir de moltes dames de l’aristocràcia i de la família reial.

Una part de la historiografia tradicional masculina ha atribuït a la dama de la reina, l’aristòcratacastellana Elo Álvarez,42 una relació amorosa amb el monarca, si bé no han pogut afirmar amb segu­retat que arribés a ser la primera amistançada;43 només han pogut argumentar a favor de la possiblerelació algunes operacions econòmiques que el monarca va autoritzar a favor de la dama.

40. Segons Joaquim Miret i Sans, a partir dels anys 1224­1225, els reis ja no viatgen junts: cf. Joaquim Miret i Sans,Itinerari...

41. El rei va al·legar com a motiu el parentiu, i aconseguí que el papa anul·lés el seu matrimoni amb Elionor. Vegeu, enrelació amb l’al·legació reial, la nota 62.

42. L’aristòcrata Elo Álvarez sembla que va tenir un vincle important amb el comte de Rosselló, Nunó Sanç. No sabemsi van conviure o si potser la seva relació venia per algun vincle de parentiu indirecte. El que sí que permet conèixer la docu­mentació és que Elo rep del comte diverses donacions, per exemple les datades el 10 de desembre de 1221, de les quals és testi­moni la reina Elionor.

43. El rei, en un document datat a Saragossa el 15 de març de 1225, dóna llicència a la noble Elo Álvarez per a empenyo­rar la vila d’Alfajarín.

021-Any Jaume I 02.indd 585 12/12/11 16:16:07

586 m. elisa varela-rodríguez

Evidentment, era en l’entorn de la reina, entre les seves dames, on primer tenia possibilitat el reide trobar dones joves, belles, preparades per a la vida a la cort, i algunes d’elles dones actives i amb eldesig de fer, de no deixar passar la vida.

Entre aquestes cortesanes, va ser on primer va trobar dones que li agradaven: algunes van arribara convertir­se en les seves amants més o menys ocasionals, i d’altres adquiriren l’estatus més perma­nent d’amistançada o concubina. És possible, o almenys no es pot descartar, que alguna de les corte­sanes trobés en la relació amb el monarca la possibilitat de dur a terme projectes i d’establir­se a lacapital o en alguna altra ciutat que li agradés, gràcies a les rendes que el rei li concedís, i gaudir d’unaautonomia econòmica important en cas de tenir l’estatus d’amistançada o concubina. Algunes de lesaristòcrates que es diu que van ser amistançades del rei van fer servir part de les rendes concedides pera fundar monestirs o per a ajudar algunes d’aquestes institucions en la construcció o reparació de lafàbrica monàstica, van patrocinar obres d’art o van fundar noves cases religioses —com va fer TeresaGil de Vidaure—, o van donar quantitats substancials per a obres pies en general, i també algunes pera construir­se una bona casa, com Sibil·la de Saga a Barcelona.

a La recerca de nova reina

Pels volts del 1230, Jaume I busca una nova reina, i amb aquesta finalitat es van iniciar les nego­ciacions per a concertar el prometatge del monarca amb la princesa Sança, filla d’Alfons IX de Lleó,però es van interrompre a la mort del monarca lleonès. Amb tot, les circumstàncies possibiliten elcontacte del monarca catalanoaragonès amb la comtessa Aurembiaix d’Urgell, en ajudar­la el rei enla reclamació dels drets sobre el comtat.

Aurembiaix d’Urgell

Aurembiaix era filla d’Elvira Núñez de Lara, coneguda com a Elvira de Subirats,44 i d’Ermen­gol VIII, comte d’Urgell i senyor de Lleida.

En quedar òrfena de pare, probablement cap al 1208 o el 1209, va romandre sota la tutela de laseva mare, la qual també va regir el comtat. La mort del comte Ermengol VIII propicià una època deturbulències al comtat d’Urgell, que potser empenyeren la comtessa Elvira Núñez de Lara a fer dona­ció45 de la regència del comtat d’Urgell al pare de Jaume I, Pere I el Catòlic (1196­1213). La comtessava cedir al rei l’administració del comtat i li va retre homenatge com a feudatària, salvaguardant,però, els drets de la seva filla, Aurembiaix, com a hereva del comtat.46

La donació de l’administració del comtat dóna compte de la doble dinàmica en què es movienl’aristocràcia comtal i la monarquia. D’una banda, la comtessa es veié sotmesa a l’avidesa d’altres

44. Segons Dolors Domingo, que segueix Bofarull, la comtessa Elvira (natural de Valladolid) era Elvira Núñez de Lara,filla de Nuño Pérez de Lara i Teresa Fernández de Traba. Vegeu Dolors Domingo, A la recerca d’Aurembiaix, Lleida, Universi­tat de Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 2007, p. 19.

45. Datada el 30 d’octubre de 1209.46. Durant la regència reial del comtat, la comtessa Elvira es va retirar amb Aurembiaix al monestir de Sant Hilari de

Lleida, del qual havia estat la principal fundadora. Segons Lladonosa, el monestir de monges cistercenques de Sant Hilari hauriaestat residència habitual de la comtessa Elvira i de la seva filla Aurembiaix des de la mort d’Ermengol VIII —el qual va fer deixesimportants al monestir, en el seu testament. L’historiador lleidatà diu que aquesta vinculació explicaria que Aurembiaix escollísSant Hilari en el moment de fer donació del comtat d’Urgell a Jaume I. Aquest monestir també va ser —segons consta als tes­taments— l’indret triat per mare i filla per a ser soterrades. Vegeu Dolors Domingo, A la recerca..., p. 60.

021-Any Jaume I 02.indd 586 12/12/11 16:16:07

amistançades, concubines o amants de jaume i? 587

potents clans nobiliaris, cobejosos de rendes, i, per tal d’evitar el desmembrament del comtat i depreservar­lo per a la seva filla, va haver de fer­ne donació al rei. D’altra banda, Pere el Catòlic, comaltres monarques del seu temps, començà a obrir els camins d’incorporació dels comtats a la Coronaaprofitant moments de feblesa de les dinasties comtals, com ara la viudetat de la comtessa i la mino­ritat de la futura hereva. Els reis intentaran incorporar els comtats estrictament per mitjà de vinclesfeudals, o per mitjà de vincles matrimonials. En aquesta doble via, Pere I el Catòlic i Elvira Núñez deLara, senyora d’Urgell, signen un precontracte matrimonial per a unir en el futur els seus fills, Jaumei Aurembiaix. El rei va regir el comtat d’Urgell fins a la seva mort a Muret el 1213.

De nou, Elvira i Aurembiaix es trobaven sense protecció davant dels potents Cabrera, que volienemparar­se del comtat. Guerau Ponç IV de Cabrera, aprofitant la minoritat de Jaume I, recuperà elcomtat d’Urgell.

La comtessa Elvira va contraure matrimoni amb Guillem de Cervera, senyor de Juneda, amic,marmessor i valedor del comte Ermengol VIII en les disputes amb els Cabrera, i la seva filla va serenviada a Castella amb els seus oncles, els Lara, un poderós llinatge castellà. En terres castellanes vacréixer i es va casar amb Álvaro Pérez.47

Entre el 1220 i el 1224, va morir Elvira Núñez de Lara, senyora d’Urgell: havia fet testament el 26 dejuliol de 1220 i havia llegat tots els seus vestits, vasos de plata, cobrellits i tots els béns mobles al mones­tir de monges cistercenques de Sant Hilari de Lleida, perquè els venguessin i invertissin els diners enl’obra del monestir. Elvira havia estat la principal fundadora del cenobi i volia garantir­ne la continuïtati la protecció, que encarregà al seu marit Guillem de Cervera. La comtessa no oblidà els pobres en el seutestament i va deixar diners per als vestits de la gent pobra i per als vestits de les monges.

A partir del 1229, aprofitant la mort de Guerau Ponç de Cabrera i la successió al capdavant del com­tat d’Urgell del seu fill Ponç Guerau III de Cabrera, la documentació permet detectar moviments del’hereva del comtat d’Urgell, Aurembiaix, per a iniciar la reclamació dels seus drets sobre el comtat.Aurembiaix es movia entre la gran noblesa castellana: pertanyia a dues grans famílies de l’alta aristocrà­cia castellana, els Lara, per la seva mare, i els Castro, pel seu marit. Però ja des del 1226, Aurembiaixconcedeix rendes i senyorius com a senyora de les terres d’Urgell; així, l’1 de maig d’aquell any, un do­cument datat a Toledo recull la concessió del castell de Montmagastre a Ramon de Peralta, com a paga­ment pels serveis que aquest va prestar als seus pares; i pels cinc mil morabatins que Peralta li haviadeixat, li concedia les rendes i el senyoriu dels castells i les viles de Gavasa, Puig­roig, Rocafort i Pelegrí.

Les lluites polítiques castellanes amb la derrota dels Lara, la separació del seu marit,48 Álvaro Pé­rez, i segurament l’arribada a la majoria d’edat van ajudar Aurembiaix a prendre la decisió de retor­nar al comtat d’Urgell.

La jove comtessa va buscar valedors per a reclamar Urgell, i ho va fer vinculant­se a l’orde de SantJaume o de Santiago,49 prometent, com era costum, prendre l’hàbit si es decidia a fer­se’n religiosa, i

47. Fill de Pedro Fernández de Castro i de Jimena Gómez.48. Com ja he comentat, la reforma gregoriana des del segle xi anirà imposant un model de matrimoni monògam, in­

dissoluble i exogàmic. La unió entre cosins i familiars fins a la setena generació esdevenia una pràctica incestuosa, i era impres­cindible la dispensa papal. En cas que el matrimoni no anés bé, era una bona excusa per a la separació. Aurembiaix i ÁlvaroPérez podien al·legar parentiu, ja que compartien com a avantpassat Pedro Fernández de Traba, el qual s’havia casat amb Major,la filla d’Ermengol V. Les lleis canòniques aniran reiterant la prohibició del matrimoni entre parents.

49. L’orde de Santiago, des de la seva butlla fundacional —donada pel papa Alexandre III l’any 1175—, admet que enformin part dones i homes. A diferència d’altres ordes, al de Santiago, tots els membres a excepció del mestre es podien casari les esposes dels freires podien pertànyer a l’orde com a religioses amb vot de castedat i d’obediència. Així, les cases femeninesde l’orde de Santiago van ser institucions importants i s’hi retiraven les dones i els fills dels freires quan aquests anaven a la

021-Any Jaume I 02.indd 587 12/12/11 16:16:07

588 m. elisa varela-rodríguez

fent donació d’alguns béns,50 els quals conservaria en usdefruit fins a la seva mort51 i després passa­rien a l’orde. Aurembiaix es va fer freila secular, és a dir, era de les membres de l’orde que podienviure en família. Va formular la seva promesa al mestre d’Uclés l’agost del 1228.52

Però no solament diversos documents ens donen notícies dels moviments de la jove comtessa; lamateixa crònica de Jaume I, el Llibre dels feits, recull la trobada i negociació —probablement la pri­mera— entre Aurembiaix i els seus valedors, per una part, i el rei, la cúria i els prohoms de Lleida, perl’altra. El document, datat l’1 d’agost de 1228, permet apreciar els interessos del monarca i intuir elsacords amb la ciutat i els prohoms lleidatans, aprofitant la necessitat de la comtessa d’arribar a unpacte per tal de recuperar el comtat d’Urgell. Segons el document, la comtessa lliurarà al monarca elcomtat, i ella el tindrà en el futur en feu; promet també no casar­se sense el consentiment reial, ni fertestament abans de recuperar alguns castells tal com fixava el document. El conveni o acord que vansubscriure Jaume I i Aurembiaix era a la vegada un jurament d’homenatge. La comtessa recuperaràels castells i el comtat i, a canvi, en farà donació al rei i el reconeixerà com a senyor i, per tant, el mo­narca incorporarà així els territoris d’Urgell a les possessions reials.

Fins aquí la part patrimonial dels convenis entre Jaume I i Aurembiaix d’Urgell, però aquestsconvenis donen compte d’una relació amorosa entre ambdós, com diu una part de la historiografia?Només dues fonts permeten albergar certs dubtes quant a l’existència d’una relació més personal quela pròpia del rei i una gran aristòcrata i feudatària.

La primera font és un fragment de la crònica del monarca, una font d’altra banda no precisamentimparcial també en assumptes amorosos. Al capítol 45, el rei narra un episodi una mica fosc, segura­ment volgudament fosc:

E quan haguem lliurat lo castell de Balaguer a la comtessa, anam­nos­en ab ella a Agramunt, ealbergam en la costa de la serra d’Almenara a vista d’Agramunt [...] al matí llevam­nos, e isqueren loshòmens a nós, en entram­nos­en a Agramunt e metem la comtessa dins al castell.53

L’altra font és el contracte que fa redactar la comtessa d’Urgell, probablement a l’escrivania delcomtat, en el qual una part de la historiografia ha interpretat que s’estableix un acord de convivència.El document, el pergamí 389 de Jaume I, sembla més aviat recollir un precontracte matrimonial54

entre el rei i la comtessa. En aquest tipus de precontractes, s’estipulava que, en cas d’existència de fills,algun d’ells n’heretaria els béns, i així es convenia en la confirmació de la donació del comtat d’Urgelli la ciutat de Lleida feta per Aurembiaix. Però la confirmació també recull que, en cas de no haver­hifills, els territoris del comtat s’incorporaran a les possessions de la Corona.

guerra: vegeu Maria Soledad Ferrer Vidal, «Los monasterios femeninos de la Orden de Santiago durante la Edad Media», aSimposio Internacional sobre las Órdenes Militares en el Mediterráneo Occidental durante los siglos xii-xviii, Madrid, Casa deVelázquez, 1983­1989, p. 41­50. Sobre l’orde de Santiago, vegeu María­Milagros Rivera Garretas, «La Orden de Santiago enCastilla la Nueva en los s. xii y xiii», a Simposio Internacional..., p. 23­40; Regina Sáinz de la Maza Lasoli, «Aspectos rele­vantes de la Orden de Santiago en Aragón en el siglo xiii y primera mitad del xiv», a Simposio Internacional..., p. 85­102;María Echániz Sans, Las mujeres en la Orden de Santiago en la Edad Media, Lleó, Junta de Castilla y León, Consejería deCultura y Turismo, 1992.

50. Sembla que va donar a l’orde les terres que havia heretat de la seva mare a Galícia.51. Era costum que els i les familiars de l’orde de Santiago o de Sant Jaume elegissin sepultura en un espai de l’orde, i en

el moment del traspàs fossin vestits amb l’hàbit d’aquest orde.52. Va fer efectiva l’entrada a l’orde de Santiago d’Uclés el 6 de maig de 1229.53. Ferran Soldevila (ed.), Les quatre..., p. 27.54. Tal com diu la historiadora Dolors Domingo, A la recerca..., p. 97.

021-Any Jaume I 02.indd 588 12/12/11 16:16:07

amistançades, concubines o amants de jaume i? 589

Que el document sigui un precontracte matrimonial no exclou l’existència d’una relació amorosaentre el rei i la comtessa d’Urgell; en tot cas, si aquesta relació no era gaire sòlida, la separació ambmotiu de la preparació de la conquesta de Mallorca i després la marxa del rei al capdavant de l’expe­dició a l’illa podien trencar­la, fet que podia aprofitar el monarca mateix per a oblidar­se de qualsevolpensament de matrimoni. Però també és bastant probable que la comtessa, Aurembiaix, encara quejove, fos una dona amb una certa experiència, i potser triés allunyar­se dels jocs d’interessos de lapolítica catalanoaragonesa, buscant en l’infant Pere de Portugal seguretat i tranquil·litat per a ella i pera la població de les seves terres. La comtessa es casà l’any 1230.

Si la comtessa va mantenir una relació amb el rei, segurament no es devia perllongar gaire en eltemps. Potser, en el moment en què s’havien trencat els lligams afectius amb les seves respectivesparelles i enmig de les negociacions, acords i convenis, va néixer una relació amorosa, però segura­ment mai no es va arribar a convertir en un concubinat o amistançament; almenys cap document noens permet afirmar­ho amb seguretat.

La vida d’Aurembiaix va ser l’escenari de les lluites de la seva classe i de la seva època. Va lluitar perrecuperar les possessions urgelleses que li pertanyien com a hereva dels seus avantpassats i que eren la fontde la seva riquesa i el centre del seu poder, terres que li havien estat arrabassades en els enfrontamentsentre les grans famílies nobles catalanes per a consolidar el seu poder i aconseguir més riqueses, davantd’uns reis —Pere I i Jaume I— que van intentar treure­les i controlar­les mitjançant pactes o per la for­ça, perquè servissin els seus interessos, com van fer d’altres monarques europeus al llarg del segle xiii.

La historiografia ha subratllat tradicionalment les relacions violentes que desplegaven els podero­sos i ha remarcat molt poc les complexes relacions i lligams que de forma molt més pacífica unien lesfamílies de l’aristocràcia catalana, tant les de la petita noblesa com les dels clans més poderosos, i quetambé unien la majoria de la població catalana, la gent que poblava aquestes terres i que sovint, deforma silenciosa i amb un treball dur i constant, les treballaven per a viure i assegurar­se un futur pera la seva descendència.

Encara que de vegades resulti més difícil, hem d’estudiar i revisar els vincles i els lligams que tre­naven una rica xarxa relacional tant entre els llinatges nobles, els patricis urbans o els professionalsmés rics com entre les capes més populars, ja que no es pot entendre l’època medieval sense pensar­lacom una època en la qual les relacions eren l’element organitzador fonamental.55

Sovint, com en el cas de la naturalesa de les relacions de la comtessa Aurembiaix amb el rei Jau­me I, hem de revisar la documentació56 i rellegir­la des de noves perspectives. Potser així tindrem lapossibilitat d’arribar a conèixer els lligams que van establir dones i homes medievals de diferents es­taments i classes fora del marc estrictament legal, el qual s’anava fent progressivament més rígid ambl’ajut inestimable de l’Església.

Violant d’Hongria, reina de Catalunya-Aragó

En més d’una ocasió, el papat intervé en la vida personal del Conqueridor. Així, cap a l’any 1234,sembla que, a proposta del papa, es van iniciar els contactes per a concertar el matrimoni de Violant

55. Núria Jornet i Benito, Teresa Vinyoles Vidal, María­Milagros Rivera Garretas, Blanca Garí, María del Car­men García Herrero i María Elisa Varela-Rodríguez (coord.), Las relaciones en la historia de la Europa Medieval, València,Tirant lo Blanc, 2006.

56. Documentació en una gran part ja coneguda.

021-Any Jaume I 02.indd 589 12/12/11 16:16:08

590 m. elisa varela-rodríguez

d’Hongria amb Jaume I. El matrimoni se celebrà a Barcelona el 1235.57 De nou, el monarca triava unadona forta i de talent, una dona que l’ajudaria en la difícil tasca de govern i que el va influir profun­dament —així ho recull una bona part de la historiografia. Com d’altres reines, també Violant elegeixun monestir per a la seva tomba; en aquest cas, per la seva especial vinculació, la reina troba adient elmonestir de Vallbona de les Monges.

Blanca de Antillón, amistançada reial

Possiblement uns cinc anys més tard, Jaume I ja havia establert relació amb una altra aristòcrata,l’aragonesa Blanca de Antillón. A aquesta dama, no li faltaven ocasions per a conèixer i tractar el mo­narca, perquè el seu pare pertanyia al seguici de Jaume el Conqueridor. Blanca era filla de Sancho deAntillón i de Donya Ozenda, i era néta de Vallés de Bergua.

Joaquim Miret i Sans recull la presència de Blanca de Antillón fent de testimoni en un bon nom­bre de documents del regnat de Jaume I; per exemple, hi actua en l’aprovació —el 12 d’octubre de1251— que fa el monarca del testament de la reina Violant, aprovació en la qual consten els dotze milmarcs que li deu el rei d’Hongria a compte del dot.

El cronista Pere Tomic va recollir a les Històries que Blanca de Antillón era «donna d’Aragó quiera molt honrada e de gran llinatge.»58

La relació del rei amb Blanca de Antillón possiblement es va iniciar pels volts del 1240; no sabem,però, quan assoleix l’estatus d’amistançada, però sí que cap al 1241 va néixer un fill d’aquesta relacióamorosa, Ferran Sanxis. Amb motiu del naixement del seu fill comú, Jaume I li va concedir els drets delcastell de Castre, a la Ribagorça59 —com consta en un pergamí de Jaume I—,60 i d’altres feus i privilegis.

Blanca de Antillón és una de les amistançades o concubines reials de la qual tenim notícies mésminses. El rastre documental de l’aristòcrata aragonesa es perd ràpidament, però és probable que elrei mantingués algun vincle amb la mare d’un dels seus fills preferits, un dels que més el va acompa­nyar en actes d’importància tant política com militar. Anys més tard, Ferran Sanxis es revoltà contrael seu pare i mantingué enfrontaments amb els seus germanastres, sobretot amb l’infant Pere.

Teresa Gil de Vidaure, amistançada i promesa de Jaume I

Una altra aristòcrata aragonesa, però d’origen navarrès, Teresa Gil de Vidaure, va prendre el llocde Blanca de Antillón. Teresa Gil de Vidaure era vídua de Sancho Pérez de Lodosa.61 L’inici de la re­lació amb el rei es podria fixar pels volts del 1255, i es perllongà fins al 1265.

El rei li va fer promesa de casament, per la qual cosa es considerava que, entre ella i el rei, hi haviaun autèntic lligam matrimonial: així ho va reconèixer el papa.

Teresa Gil era una dona de gran personalitat i va tenir una vida intensa. Les fonts la mostrencomportant­se com una gran dama i sembla que va ser una gran administradora i organitzadora.

Va ser una de les concubines o amistançades fundadores: va fundar el convent de la Saïdia de

57. Vegeu Claire Ponsich, «Une petite fille de l’empereur de Constantinople, reine d’Aragon, Identité et pouvoirs deJolánta Árpád (1215­1251)», en aquest mateix volum, p. 529­566.

58. Pere Tomic, Històries e conquistes dels reys d’Aragó e comtes de Catalunya, València, Anubar, 1970, cap. 3959. A la serra de l’Espadan.60. ACA, pergamí núm. 878 de Jaume I.61. Julián Avellanes Coscujuela, prevere, «Teresa Gil de Vidaure y Jaime el Conquistador», Congrés d’Història de la

Corona d’Aragó dedicat al Rey en Jaume I y a la seua època, segona part, Barcelona, 1913, p. 790­798.

021-Any Jaume I 02.indd 590 12/12/11 16:16:08

amistançades, concubines o amants de jaume i? 591

València i s’hi va recloure cap al 1265, quan emmalaltí en contraure la lepra. Jaume I, aprofitant lamalaltia i argumentant que podia contagiar­lo, aprofità per a separar­se’n definitivament.

Teresa Gil i Jaume I van tenir dos fills, Jaume de Xèrica i Pere d’Ayerbe. Ambdós van ser legiti­mats pel rei per tenir possibilitats de succeir­lo.

L’aristòcrata va sobreviure a Jaume I; va morir cap al 1288 i, com va disposar, va ser soterradaamb l’hàbit cistercenc al convent que havia fundat, a la Saïdia de València. Se li van atribuir interven­cions miraculoses i, en la tradició cistercenca, va ser considerada beata.

Berenguera Alfonso o Berenguela Fernández, parenta i amistançada

Teresa Gil de Vidaure va ser reemplaçada com a senyora a la cort catalanoaragonesa per l’aristò­crata i parenta de Jaume I Berenguera Alfonso, també coneguda com Berenguela Fernández. Beren­guera era filla d’Alfons de Molina i cosina d’Alfons X de Castella. Era una cortesana, fou educada a lacort castellana del rei Savi i era gran amiga i dama de la reina de Castella, la muller d’Alfons X, la prin­cesa aragonesa Violant, filla de Jaume I.

Devia ser una dama jove i bella i el rei volia casar­s’hi i repudiar Teresa Gil de Vidaure.Encara que com a parenta del rei catalanoaragonès es devien conèixer de feia temps, sembla que

la relació amorosa va sorgir a la trobada d’Alcaraz (1265). En aquesta població, es van reunir Jaume Ii el seu gendre Alfons X amb els seus respectius seguicis i consellers per a acordar els termes de laconquesta de Múrcia.

En el seguici d’Alfons X, com a dama de la reina Violant de Castella, hi havia Berenguera Alfonso.En acabar la trobada, Berenguera ja no tornà a Castella amb la seva senyora i amiga la reina, sinó ques’incorporà al seguici de Jaume I, l’acompanyà i va iniciar una relació que la convertí en la seva amis­tançada o concubina. Les fonts no diuen si la jove Berenguera es va enamorar ràpidament del monar­ca aragonès, perquè entre ells hi havia una considerable diferència d’edat, ni si va marxar amb Jau­me I amb total complaença des de l’inici. En qualsevol cas, la passió i la generositat del monarcadevien impressionar­la fortament, ja que el rei va repudiar Teresa Gil de Vidaure per poder casar­seamb ella. Però Jaume I havia d’aconseguir primer que el papa autoritzés la separació de Teresa Gil deVidaure, és a dir, que el papat aprovés el trencament del seu matrimoni morganàtic.

Les poc fluides relacions amb el papat no van afavorir Jaume I en el procés de separació de Tere­sa Gil, i el papa no va autoritzar mai el trencament del matrimoni amb l’aristòcrata aragonesa.

Jaume I, però, es va mostrar molt generós amb la seva jove concubina i es va comprometre a do­nar­li importants quantitats de diners, com fan constar diversos documents de la Cancelleria. Constaque la jove amistançada va fundar, entre d’altres beneficis, una capellania a l’església del monestir deSanta Clara de València.62 El rei sembla que volia que aquestes sumes destacades fossin com una «do­natio propter nuptias». Les quantitats estaven en relació amb la noblesa i la bellesa de BerengueraAlfonso i l’estimació i l’admiració que li professava el rei, el qual es referia a ella com a «karissime etdilectissime nostre dompne Berenguarie Alfonsi».63

La jove concubina no va poder gaudir durant gaire temps dels donatius i els regals reials, ja queva morir a Narbona a l’entrada de l’estiu del 1272.64

62. Vegeu Josep Soler i Palet, «Un aspecto de la vida privada de Jaume I», a Congrés d’Història..., p. 564.63. ACA, reg. 16, 2a part, foli 258. Citat a Maria Carme Roca, Les dones de Jaume I, Barcelona, L’Esfera dels Llibres,

2008, p. 212.64. Va morir al convent de framenors de Narbona i allí va ser soterrada. Vegeu Maria Carme Roca, Les dones..., p. 213.

021-Any Jaume I 02.indd 591 12/12/11 16:16:08

592 m. elisa varela-rodríguez

No sabem si van ser les importants donacions fetes en metàl·lic i en béns immobles a BerengueraAlfonso o si van ser la seva bellesa, la seva joventut i la seva empenta les que van moure el poeta Cer­verí de Girona a escriure el Maldit bendit, poema en el qual sembla que es refereix a la jove concubinareial.65

Berenguera Alfonso i Jaume I sembla que aconseguiren formar una parella sòlida, malgrat l’opo­sició del papat i probablement també d’alguns consellers reials i membres de la cort. El rei li demos­traria la seva estima amb la seva gran generositat i amb la tendresa i la delicadesa amb què sempre s’hireferia. Berenguera li demostrà el seu amor, mantenint­se al seu costat fins que, trobant­se tots dos jamalalts, morí i el féu hereu dels seus béns. El monarca cedí una part dels béns a alguns convents, mo­nestirs i parròquies de Narbona.

Sibil·la de Saga, darrera concubina del rei en Jaume

Sabem ben poques coses de la darrera concubina reial, Sibil·la de Saga.66 Sabem que era una noblecatalana —probablement del Berguedà— que estava casada amb Arnau de Cabrera quan es convertíen amistançada de Jaume I. Tampoc no es conserven gaires dades del temps durant el qual va ser lafavorita del rei, excepció feta, d’una banda, del llarg plet que va sostenir per aconseguir la separaciód’Arnau de Cabrera —la cúria papal tampoc no va autoritzar la separació— i, d’altra banda, de la sevainstal·lació a Barcelona —després de la mort del rei— en una gran mansió a prop del convent de SantFrancesc amb els seus fills, i conservant una cordial i estreta relació amb alguns dels fills del rei i ambd’altres membres de la cort. Sibil·la va gaudir del respecte i l’estima dels fills i els néts de Jaume I, elsquals li van mantenir les donacions atorgades pel monarca i li’n van fer de noves, la qual cosa li per­meté mantenir una bona renda vitalícia, i també va rebre les rendes que li corresponien de les pro­pietats i les possessions dels Cabrera, la família del seu marit.

Sembla que Jaume I no guardà gaire dol per la seva amiga Berenguera Alfonso, ja que cap al 1275el papa Gregori X li recriminava tenir una amistançada que ja estava casada i que havia abandonat elmarit. La referència papal semblava clarament anar contra Sibil·la de Saga67 i el rei, en la resposta, vasostenir que la seva concubina no estava casada legítimament.68

Sibil·la i Arnau de Cabrera van tenir quatre fills —Berenguer, Arnau, Dalmau i Pere— i una filla,Constança.

Potser el seu acostament a la cort va començar a través de la seva sogra Guillema de Cabrera, quetambé ha estat considerada —per una part de la historiografia— amistançada del rei en Jaume pelsvolts del 1274.

65. Si bé, com assenyala en el seu treball Miriam Cabré, «Trobadors i cultura trobadoresca durant el regnat de Jau­me I» en aquest mateix volum, p. 921­938, hi ha discordança entre la datació del poema i l’any del traspàs de Berenguera.Vegeu Martí de Riquer, Història de la literatura catalana, vol. 1, Barcelona, Ariel, 1984­1988, p. 129. Vegeu també la con­tribució de Miriam Cabré al Congrés Internacional Francesc Eiximenis, 600 anys (1409­2009), Universitat de Girona, del12 al 14 de novembre de 2009.

66. Antoni Pladevall i Font, Sibil·la de Saga. Perfil biogràfic de la darrera amiga de Jaume I, Barcelona, Imprenta Subi­rana, 1973, p. 9.

67. Ja que no podia anar dirigida contra la seva sogra, Guillema de Cabrera, a la qual també s’havia relacionat amb el rei,però aquesta era ja vídua. Les donacions reials a favor de Guillema de Cabrera han estat utilitzades com a argument principalper a justificar la relació amb el monarca.

68. Jaume I, en la seva resposta al papa, sosté que, quan Sibil·la es va casar amb Arnau de Cabrera, aquest ja conviviamore uxorio amb una altra dona, és a dir, ja tenia una convivència matrimonial amb una altra muller: vegeu Antoni Pladevalli Font, Sibil·la de Saga..., p. 17.

021-Any Jaume I 02.indd 592 12/12/11 16:16:08

amistançades, concubines o amants de jaume i? 593

Un document datat el 26 gener de 127569 recull la donació reial del castell de Tàrbena i de diversesalqueries a terres valencianes a Sibil·la de Saga, i en el mateix document es disposava que, a la mort dela seva amistançada, els béns passarien al fill que tinguessin de la seva unió.70

Jaume I era ja un home ancià —tenia cap a seixanta­sis anys— quan va iniciar la relació amb lajove Sibil·la de Saga i va continuar les seves demandes a Roma per a aconseguir l’anul·lació del vincleamb Teresa Gil de Vidaure. La negativa de la cúria papal, malgrat les amenaces llançades al monarca,va impedir que la nova amistançada es convertís en reina de dret, perquè de fet el rei i una bona partde la família i la cort així la consideraven.

Sibil·la acompanyava el rei allà on anava —en aquestes dates, sembla que es movia entre Bar­celona i València. Fou a València, ja molt malalt, on va afegir dos codicils al seu testament —datatel 1272— durant el mes de juliol del 1275. El 27 del mateix mes morí a València.

La mort del rei no deixà Sibil·la desemparada, perquè, com ja hem dit, la concubina mantenia unaestreta i afectuosa relació amb els fills del rei, fins al punt que el futur Pere el Gran, abans de la sevacoronació, féu donació a la companya del seu pare d’una important quantitat a cobrar sobre les ren­des reials de Terrassa, i els anys successius el rei li confirmà d’altres donacions; el juliol del 1288, el reiAlfons,71 fill de Pere el Gran, també confirmà que Sibil·la rebria les rendes sobre Terrassa i d’altrescastells veïns. I també amb Jaume II mantingué bones relacions,72 i el rei li confirmà algunes donaci­ons i en féu d’altres al seu fill, Arnau de Cabrera.

Sibil·la mantindrà, doncs, durant tota la seva llarga vida una renda anual considerable, a la qualse sumaven les rendes de les possessions i les propietats dels Cabrera. Amb aquestes rendes va podermantenir, com consta en diversos documents, la seva esplèndida casa a Barcelona, que prengué elseu nom —Casa o Hospici de Na Saga. Aquesta casa era prop del convent de framenors de Bar­celona.

Sibil·la va viure com una gran aristòcrata73 —sense ser­ho—, quasi podríem dir com una reina,sense tampoc arribar a ser­ho, malgrat el desig de Jaume I. Formà part de la cort en successius regnats,i també en formaren part els seus fills i la seva germana Beatriu.

Sibil·la fou també una amistançada fundadora. Va comprar el mas Moneder, prop del portal deSant Antoni, al raval barceloní, i va cedir­lo a l’abat de Poblet perquè fundés un priorat: aquest ésl’origen del priorat de Natzaret de Barcelona. I encara va fer una altra fundació: el primer monestirde monges dominicanes de Barcelona, que més endavant es convertí en el monestir de Montsió. Sibil­la va dotar de rendes aquest monestir, com ho recull el seu testament datat el 1320: «Instituïm i ma­nem que en la dita ciutat de Barcelona o en el seu territori s’institueixi i edifiqui perpètuament unmonestir de monges incluses o tancades de l’orde de predicadors sota el nom i invocació de Santa

69. Datat segur, com era acostumat a Catalunya, per l’Encarnació, per la qual cosa no seria el 1274, l’any que apareix enel document, sinó el 1275. Vegeu Antoni Pladevall i Font, Sibil·la de Saga..., p. 28­29.

70. ACA, reg. 20, foli 206, publicat a Josep Soler i Palet, «Un aspecte de la vida privada de Jaume I», a Congrés d’His-tòria..., p. 569, nota 2.

71. Sibil·la va ser l’encarregada de pagar a Nicolau de Cerers, joier, per les joies que havia fet per al rei Alfons i pera ella.

72. La relació de confiança amb Sibil·la es pot apeciar en l’elecció que fa el rei. El monarca tria la casa de Sibil·la per­què es dugui a terme la confecció dels vestits que havia de lluir la seva filla, la infanta Isabel, en els actes de la petició demà, davant els ambaixadors del seu promès el duc d’Àustria (1313). Vegeu ACA, Cancelleria, Reg. Curie 11 de Jaume II,f, 41v.

73. Com ho demostraran les compres d’esclaus que fa. Arxiu de la Catedral de Barcelona, Notaris, Manual de BernatVillarrúbia, 1302­1308, folis 89v­90. Citat a Antoni Pladevall i Font, Sibil·la de Saga..., p. 35.

021-Any Jaume I 02.indd 593 12/12/11 16:16:08

594 m. elisa varela-rodríguez

Magdalena.» També consta que va prometre donar una quantitat important per a la compra d’unespai adient per a l’edificació i la construcció del monestir.74

Sibil·la va disposar el seu enterrament a l’església del convent de predicadors, és a dir, dels domini­cans, Santa Caterina de Barcelona, a la capella que hi va fer construir i que dedicà a santa Margarida.

Féu deixes a molts altres convents amb la disposició que resessin per la seva ànima, com perexemple a les monges de Santa Clara. A la seva parròquia, Sants Just i Pastor, li va deixar un drap d’orper a l’altar, i féu altres deixes als hospitals de la ciutat i també a l’obra de la seu barcelonina.

També va fer importants donacions al monestir de Valldaura, a Sant Pere de les Puelles, a SantaMaria de Jonqueres i a Valldonzella. La darrera concubina reial no oblidava al seu testament les casesde monges importants a la ciutat i als voltants.

La llarga vida de Sibil·la de Saga és un bon exemple de la gran activitat i influència que van desple­gar algunes de les amistançades o concubines reials. I encara que la historiografia tradicional ha insis­tit massa en l’exclusió de la dona de l’aristocràcia dels afers públics,75 veiem que la majoria d’amistan­çades o concubines reials actuaven directament o juntament amb el rei en aquesta mena d’afers.

Les amistançades: amants, mares i dones riques

Les amistançades o concubines del rei en Jaume també permeten apreciar com es pot i s’ha deseparar —a diferència del que considerava la historiografia tradicional— l’estudi de la família de l’es­tudi del cicle de la vida de les dones, i deixar de considerar­les, només, en funció d’altres membres dela família: filles, mullers, mares, vídues, àvies..., per poder passar a considerar­les per elles mateixescom a dones que viuen, desitgen, actuen... Tot i que no podem oblidar que la tutela legal dels pares,germans o marits podia reforçar la tendència a uniformar la situació de la dona, perquè el dret con­fereix una «categoria» ben específica a la muller, diferenciant­la de tota la resta de dones i també delshomes, la vida de cada dona estava sotmesa a molts canvis, a moltes sorpreses, i era molt més impre­vista i molt més rica en experiències del que marcaven les categories creades pel dret.

A la darreria de l’edat mitjana, les fonts sovint ens permeten detectar alguns canvis en les rela­cions que se succeeixen en el si de les famílies de les diferents classes i grups socials; sembla que aug­menta la capacitat de les joves d’oferir resistència a l’ordre patriarcal —fos representat pel pare o perla mare—, que es documenta a diverses àrees europees i que es concretarà en un augment del recursals tribunals de les joves que s’oposaven a la tria feta per la família, o acusaven la família d’haver­lesobligat a contreure núpcies amb algú que de cap manera volien.

Si bé el dret eclesiàstic, abans del Concili de Trento, no considerava ja com a lligams vàlids els delsmatrimonis clandestins,76 sí que eren acceptats com a vàlids per les lleis civils, encara que es fessinamb l’oposició dels pares. Evidentment, l’Església i el dret eclesiàstic acceptaven com a vàlids els ma­trimonis contrets in facie ecclesiae, és a dir, en presència del mossèn i davant dos o tres testimonis, així

74. Antoni Pladevall recull aquestes dades dels documents del Fons Cabrera i Bas de l’Arxiu Ducal de Medinaceli. VegeuAntoni Pladevall i Font, Sibil·la de Saga..., p. 46.

75. Silvana Seidel Menchi, Anne Jacobson Schutte i Thomas Kuehn (cur.), Tempi e spazi di vita femminile tra me-dioevo ed età moderna, Bolonya, Il Mulino, 1999, p. 227.

76. Gaetano Cozzi, «Padri, figli e matrimoni clandestini (metà sec. xvi ­ metà sec. xviii)», Cultura, núm. xiv (1976), p.169­213; Beatrice Gottlieb, «The Meaning of Clandestine Mariage», a Robert Wheaton i Tamara K. Hareven (ed.), Familyand Sexuality in French History, Filadèlfia, 1980, p. 49­83. Vegeu també l’apartat «Matrimonis clandestins i altres transgressi­ons», a Carme Batlle i Gallart i M. Teresa Vinyoles i Vidal, Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques,Barcelona, Rafael Dalmau, 2002, p. 150­156.

021-Any Jaume I 02.indd 594 12/12/11 16:16:08

amistançades, concubines o amants de jaume i? 595

com els matrimonis secrets.77 Els matrimonis celebrats segons el ritu secret78 defensaven el ple acordi consentiment, és a dir, el consens dels contraents, i obrien als fills i sobretot a les filles una possibi­litat de defugir l’oposició del pare, la mare i els parents.

Per a la historiadora Daniela Hacke, la vida de les casades era «una fase de la vida complexa, tantdes del punt de vista de l’espai com del temps, que anava canviant notablement per a la dona al llargde la vida matrimonial.»79 Sovint, a mesura que avançava la vida de les dones casades, també s’am­pliaven els indrets en els quals es movien i vivien, és a dir, els espais es dilataven al mateix temps queles seves responsabilitats.

Com podem apreciar sovint en les fonts, les dones de tots els nivells econòmics, i les nobles en par­ticular, feien visites regulars a la parentela, a famílies amigues que vivien a prop i, de tant en tant —si lesseves rendes els ho permetien—, feien fins i tot viatges més llargs per a visitar parents en d’altres contradeso ciutats. Les visites a santuaris locals, que formaven part de la vida religiosa de l’època, proporcionavena les dones l’ocasió d’allunyar­se temporalment de casa seva. A més, com hem vist en el cas d’alguna deles amistançades que provenien de famílies amb membres que formaven part del seguici del rei —Blan­ca de Antillón— o de la reina —Elo Álvarez—, es movien contínuament; d’altres, però, freqüentavenla cort més esporàdicament, per a participar en actes de caire rellevant o en festes de la família reial.

Un nombre significatiu de dones contreia matrimoni entre els dotze i els setze anys. El període enquè cada membre del jove matrimoni continuava vivint a casa dels pares respectius, o a casa delspares d’un dels membres de la parella, i era tractat com l’adolescent que era abans del casament, va­riava en funció de la seva edat. Sovint no sabem ni quant trigaven a solemnitzar el casament des delprometatge, i menys encara quan el consumaven. El casament de Jaume I amb Elionor de Castella enseria un bon exemple. I també el prometatge d’Aurembiaix amb Jaume I, o d’aquest amb Amícia, sónexemples de promeses que mai no s’arribaren a solemnitzar.

No sabem ben bé si les nenes, que es casaven abans dels setze anys, consumaven el matrimoniabans de complir­los. És possible que entre els dotze i els setze anys hi hagués consumacions del ma­trimoni, tot i que en desconeixem el percentatge. El costum de casar­se sent encara pràcticamentnenes, i residir a casa dels pares o dels sogres, feia que sovint tinguessin algunes o totes les criaturesquan encara les joves casades no disposaven de casa pròpia. Segons Barbara Harris, fins que una donano disposa de casa pròpia, es pot considerar que encara està en la primera fase de vida matrimonial,80

perquè no pot organitzar, gestionar i administrar la seva casa com li han ensenyat des de ben petita.D’aquesta formació bàsica, en donen compte totes les concubines reials: són bones organitzadores,gestionen les rendes i els béns immobles que el rei els concedeix i porten una vida activa a la cort,participant sovint de forma molt activa en els assumptes de govern i, com era costum, dedicant unapart de la seva activitat a fundar noves institucions religioses, o d’assistència, o a matrocinar la cons­trucció dels edificis que les hauran d’albergar i d’altres obres artístiques.

77. J. Wenner, «Gewissensehe», a Lexikon für Theologie und Kirche, 1960, 4, p. 86878. V. Hunecke, Der veneziasnische Adel am Ende der Republik 1646-1797. Demographie, Familie, Hasushalt, Tübingen,

1995.79. Daniela Hacke, «“Non lo volevo per marito in modo alcuno”. Matrimoni forzati e conflitti generazionali a Venezia

fra il 1580 a il 1680», a Silvana Seidel Menchi, Anne Jacobson Schutte i Thomas Kuehn (cur.), Tempi e spazi..., p. 195­254,especialment p. 227­228.

80. Barbara Harris, «Spazio, tempo e potere delle moglie aristocratiche nell’Ingliterra dei primi Tudor (1450­1550)», aSilvana Seidel Menchi, Anne Jacobson Schutte i Thomas Kuehn (cur.), Tempi e spazi..., p. 225­254, especialment p. 234.

021-Any Jaume I 02.indd 595 12/12/11 16:16:08

596 m. elisa varela-rodríguez

bibLioGrafia

Alberigo, Joseph; Joannou, Perickle P.; Leonardi, Claudio; Prodi, Paulo [ed.] (1962). Conciliorum Oecume-nincorum Decreta. Friburg: Herder.

Arendt, Hannah (1996). «¿Qué es la libertad?». A: Entre el pasado y el futuro. Ocho ejercicios sobre la reflexiónpolítica. Barcelona.

Avellanes Coscujuela, Julián (1913). «Teresa Gil de Vidaure y Jaime el Conquistador». A: Congrés d’Històriade la Corona d’Aragó dedicat al Rey en Jaume I y a la seua època, segona part. Barcelona.

Beltrán Tarrés, Marta; Caballero Navas, Carmen; Cabré i Pairet, Montserrat; Rivera Garretas, MaríaMilagros; Vargas Martínez, Ana (2000). De dos en dos. Las prácticas de creación y recreación de la vida y laconvivencia humana. Madrid: Horas y HORAS.

Brundage, James A. (1975). «Concubinage and Marriage in Medieval Canon Law». Journal of Medieval His-tory, núm. 1.

Burns, Robert I. (1981). Jaume I i els valencians del segle xiii. València: Tres i Quatre. [Pròleg de Joan Fuster]— (comp.) (1990). Los mundos de Alfonso el Sabio y Jaime el Conquistador. Razón y fuerza en la Edad Media.

València: Alfons el Magnànim.Cabestany, Joan F. (2004). Jaume I Conqueridor i home de govern, 1208-1276. Barcelona: Generalitat de Cata­

lunya.Caporossi, Patrizia (2009). Il corpo di Diotima. La passione filosofica e la libertà femminile. Macerata: Quodlibet.Casey, James (1999). La famiglia nella storia. Roma; Bari: Laterza.Cozzi, Gaetano (1976). «Padri, figli e matrimoni clandestini (metà sec. xvi ­ metà sec. xviii), Cultura, núm. xiv.Diòtima (2002). Approfittare dell’assenza. Nàpols: Liguori.Domingo, Dolors (2007). A la recerca d’Aurembiaix. Lleida: Universitat de Lleida; Institut d’Estudis Ilerdencs.Dominijanni, Ida [cur.] (2001). Motivi della libertà Milà: Franco Angeli.— (2004). «La apuesta de la libertad femenina». DUODA. Revista d’Estudis Feministes, núm. 26.Echániz Sans, María (1990). Las mujeres en la Orden de Santiago en el Monasterio de Sancti Spiritus de Sala-

manca, 1268-1500. Barcelona: Universitat de Barcelona.— (1992). Las mujeres de la Orden Militar de Santiago en la Edad Media. Lleó: Junta de Castilla y León, Conse­

jería de Cultura y Turismo.Esposito, Anna (2004). «Adulterio, concubinato, bigamia: testimonianze dalla normativa statutaria dello Stato

pontificio (secoli xiii-xvi)». A: Seidel Menchi, Silvana; Quaglioni, Diego [cur.]. Trasgressioni, Seduzione,concubinato, adulterio, bigamia (xiv-xviii secolo). Bolonya: Il Mulino.

Ferrante, Lucia (2004). «“Consensus concubinarius”: un’invenzione giuridica per il principe?». A: SeidelMenchi, Silvana; Quaglioni, Diego [cur.]. Trasgressioni, seduzione, concubinato, adulterio, bigamia (xiv-xviii secolo). Bolonya: Il Mulino.

Ferrer Vidal, María Soledad (1983). «Los monasterios femeninos de la Orden de Santiago durante la EdadMedia». A: Simposio Internacional sobre las Órdenes Militares en el Mediterráneo Occidental durante los siglosxii-xviii. Madrid: Casa de Velázquez, p. 41­50.

Firpo, Arturo (1986). «Las concubinas reales en la Baja Edad Media castellana». A: Fonquerne, Yves­René;Esteban, Alfonso [coord.]. La condición de la mujer en la Edad Media. Actas del coloquio celebrado en la Casade Velázquez del 5 al 7 de noviembre de 1984. Madrid: Universidad Complutense.

Furió, Antoni (2007). El rei conqueridor. Jaume I: entre la història i la llegenda. València: Bromera.Gaudemet, Jean (1987). Le mariage en occident. Les moeurs et le droit. París: Du Cerf.Goody, Jack (1976a). «Inheritance, Property and Women: Some Comparative Considerations». A: Goody,

Jack; Thirsk, Joan; Thompson, Eduard P. [ed.]. Family and Inheritance. Cambridge.— (1976b). Production and Reproduction: A comparative Study of the Domestic Domain. Cambridge.— (1986). La evolución de la familia y del matrimonio en Europa. Barcelona: Herder.— (1992). Femmes. Mariages-Linages. Mélanges offerts à Georges Duby. Brussel·les: Bibliothèque du Moyen Âge.— (2000). La familia europea. Barcelona: Crítica.Gottlieb, Beatrice (1980). «The Meaning of Clandestine Mariage». A: Wheaton, Robert; Hareven, Tamara

K. [ed.]. Family and Sexuality in French History. Filadèlfia.

021-Any Jaume I 02.indd 596 12/12/11 16:16:08

amistançades, concubines o amants de jaume i? 597

Hacke, Daniela (1999). «“Non lo volevo per marito in modo alcuno”. Matrimoni forzati e conflitti generazio­nali a Venezia fra il 1580 a il 1680». A: Seidel Menchi, Silvana; Jacobson Schutte, Anne; Kuehn, Thomas[cur.]. Tempi e spazi di vita femminile tra medioevo ed età moderna. Bolonya: Il Mulino.

Harris, Barbara (1999). «Spazio, tempo e potere delle moglie aristocratiche nell’Ingliterra dei primi Tudor(1450­1550)». A: Seidel Menchi, Silvana; Jacobson Schutte, Anne; Kuehn, Thomas [cur.]. Tempi espazi di vita femminile tra medioevo ed età moderna. Bolonya: Il Mulino.

Hunecke, V. (1995). Der veneziasnische Adel am Ende der Republik 1646-1797. Demographie, Familie, Hasus-halt. Tübingen.

Jombart, E. (1942). «Concubinage». A: Dictionnaire de droit canoninque. Vol. III. París, col. 1513­1524.Jornet i Benito, Núria (2004). «La pràctica de la pau: Maria de Castella, reina d’Aragó». A: La diferència de ser

dona. Recerca i ensenyament de la història. Barcelona, CD Rom. [<http://www.ub.edu/duoda/diferencia/>]Jornet i Benito, Núria; Vinyoles Vidal, Teresa M.; Rivera Garretas, María­Milagros; Garí, Blanca; Gar-

cía Herrero, María del Carmen; Varela-Rodríguez, María Elisa (2006). Las relaciones en la historia de laEuropa Medieval. València: Tirant lo Blanc.

Kuehn, Thomas (1982). Emancipation in Late Medieval Florence. New Brunswick: Rutgers University Press.— (1991). Law, Family and Women. Towards a Legal Anthropology of Renaissance Italy. Chicago: University of

Chicago Press.Leclerq, Henri (1924­1950). «Concubinat». A: Cabrol, Fernand; Leclerq, Henri [ed.]. Dictionnaire d’archéo-

logie chrétienne et de liturgie. París.Lucas, Angela M. (1985). Women in the Middle Ages. Religion, Marriage and Letters. Segona part. Women and

Marriage. Brighton: The Harverster Press Limited.Martini, Gabriele (1986­1987). «La donna veneziana del ‘600 tra sessualità legittima ed illegittima. Alcune ri­

flessioni sul concubinato». Attii dell’Istituto Veneto di Scienze, Lettere ed Arti, núm. cxlv.Miret i Sans, Joaquim (2004). Itinerari de Jaume I el Conqueridor. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. [Prò­

leg de Maria Teresa Ferrer i Mallol]Muraro, Luisa (2004). «Enseñar la libertad». DUODA. Revista d’Estudis Feministes, núm. 26.Nancy, Jean­Luc (1988). L’expérience de la liberté. París: Galilée.Pelaja, Margherite; Scaraffia, Lucette (2008), Due in una carne. Chiesa e sessualità nella storia. Roma.Pladevall i Font, Antoni (1973). Sibil·la de Saga. Perfil biogràfic de la darrera amiga de Jaume I. Barcelona:

Imprenta Subirana.Riquer, Martí de (1984­1988). Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel.Rivera Garretas, María Milagros (1978). La formación de estructuras cristianas en Castilla la Nueva: la Enco-

mienda y el Priorato de Uclés, de la Orden de Santiago, en los siglos xii y xiii: 1174-1310, Barcelona: Univer­sitat de Barcelona.

— (1983). «La Orden de Santiago en Castilla la Nueva en los s. xii y xiii». A: Simposio Internacional sobre lasÓrdenes Militares en el Mediterráneo Occidental durante los siglos xii-xviii. Madrid: Casa de Velázquez.

Roca, Maria Carme (2008). Les dones de Jaume I. Barcelona: L’Esfera dels Llibres.Romeo, Giovanni (2008). Amori proibiti. I concubini tra Chiesa e Inquisizione. Roma; Bari.Rossetti, Gabriella (1977). «Il matrimonio del clero nella società altomedievale». A: Il matrimonio nella società

altomedievale. Vol. I. Spoleto.Sáinz de la Maza Lasoli, Regina (1980). La Orden de Santiago en la Corona de Aragón. 1. La encomienda de

Montalbán (1210-1327). Saragossa: Institución Fernando el Católico.— (1983). «Aspectos relevantes de la Orden de Santiago en Aragón en el siglo xiii y primera mitad del xiv». A:

Simposio Internacional sobre las Órdenes Militares en el Mediterráneo Occidental durante los siglos xii-xviii.Madrid: Casa de Velázquez, p. 85­102.

Scott, Joan W. (1999). «La experiencia como prueba». Trad. d’Eva Espasa. A: Carbonell, Neus; Torras,Meri [ed.]. Feminismos literarios. Madrid.

Seidel Menchi, Silvana; Jacobson Schutte, Anne; Kuehn, Thomas [cur.] (1999). Tempi e spazi di vita fem-minile tra medioevo ed età moderna. Bolonya: Il Mulino.

Seidel Menchi, Silvana; Quaglioni, Diego [cur.] (1999). Coniugi nemici. La separazione in Italia dal xii alxviii secolo. Bolonya: Il Mulino.

021-Any Jaume I 02.indd 597 12/12/11 16:16:08

598 m. elisa varela-rodríguez

Seidel Menchi, Silvana; Quaglioni, Diego [ed.] (2000). Matrimoni in dubbio. Unioni controverse e nozze clan-destine in Italia dal xiv al xviii secolo. Bolonya: Il Mulino.

— [ed.] (2004). Trasgressioni. Seduzione, concubinato, adulterio, bigamia (xiv-xviii secolo). Bolonya: Il Mulino.Sobrequés i Callicó, Jaume (2003). El rei Jaume i la renaixença als Països Catalans. Barcelona: Dalmau.Soldevila, Ferran (1961). Jaume I i Pere el Gran. Barcelona: Vicens Vives.— (1967). Al marge de la Crònica de Jaume I. Barcelona: Dalmau.Soldevila, Ferran [ed.] (1983). Les quatre grans cròniques. Crònica del rei Jaume I el Conqueridor. Barcelona:

Selecta.— [ed.] (2007). Les quatre grans cròniques. Llibre dels feits del rei En Jaume. Barcelona: Institut d’Estudis Cata­

lans. [Revisió filològica de Jordi Bruguera, revisió històrica de M. Teresa Ferrer i Mallol]Soler i Palet, Josep (1913). «Un aspecte de la vida privada de Jaume I». A: Congrés d’Història de la Corona

d’Aragó dedicat al Rey en Jaume I y a la seua època, segona part. Barcelona.Stafford, Pauline (1983a). Queens, Concubines and Dowagers. The king’s Wife in the Early Middle Ages. Lon­

dres.— (1983b). «The Bride to Be. Marriage ant the family. Noble Women. Royal Princesses. Widows and sisters.

Betrothal». A: Stafford, Pauline. Queens, Concubines and Dowagers. The king’s Wife in the Early MiddleAges. Londres.

— (1983c). «The distinction between marriage and concubinage was not entirely simple, nor did it remainunchanged throughout the period...». A: Stafford, Pauline. Queens, Concubines and Dowagers. The king’sWife in the Early Middle Ages. Londres.

Tomic, Pere (1970). Històries e conquistes dels reys d’Aragó e comtes de Catalunya. València: Anubar, cap. 39.Tourtoulon, Charles de (1874). Don Jaime I el Conquistador, rey de Aragón, conde de Barcelona, señor de Mont-

peller, según las crónicas y documentos inéditos. València: Imprenta de José Doménech. 2 v. [València: Libre­rías París­Valencia SL. Servicio de Reproducción de Libros, 2002]

Trillo San José, Carmen [ed.] (2004). Mujeres, familia y linaje en la Edad Media. Granada: Universidad deGranada.

Udina i Abelló, Antoni M. (2001). Els testaments dels comtes de Barcelona i dels reis de la Corona d’Aragó. DeGuifré Borrell a Joan II. Barcelona: Fundació Noguera.

Varela-Rodríguez, M. Elisa; Gironella i Delgà, Anna (2008). «Entre madres e hijas: Beatriu Ros y ÀngelaBenet Tolsà de Ripoll». A: Vidas de mujeres del Renacimiento. Barcelona: Universitat de Barcelona.

Villacañas, José Luis (1981). Jaume I el Conquistador. Madrid: Espasa Calpe.Wenner, J. (1960). «Gewissensehe». A: Lexikon für Theologie und Kirche.

021-Any Jaume I 02.indd 598 12/12/11 16:16:08