Per un Arxiu Nacional més \"social\"

$Page 1: Per un Arxiu Nacional més \"social\"$
Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 39 / octubre 2014

Núm

ero

39

Oct

ubre

201

4

EFEMÈRIDES I COMMEMORACIONS : CENTENARIS I TRICENTENARIS EN LA COMUNICACIÓ I ACCIÓ CUL-TURAL DE L’ARXIU Una de les estratègies de comunicació i de difusió de molts centres d’arxiu en l’objectiu de donar a conèixer a la socie-tat els continguts culturals dels fons documentals que aple-guen, és la d’emprar les efemèrides històriques i les com-memoracions com a un dels eixos de la seva Acció Cultural.

Aquest any 2014 és curull de rememoracions i de cele-bracions importants, motiu pel qual les activitats de difusió de l’Arxiu Nacional de Catalunya s’han potenciat notable-ment. Entre aquestes cal assenyalar, com a la més visible i remarcable, la mostra itinerant de l’exposició «Nobles i ca-vallers entre dos monarques. La Guerra de Successió als fons de l’Arxiu Nacional de Catalunya» que, produïda pel propi Arxiu i adherint-se amb ella a la commemoració institucio-nal del Tricentenari 1714-2014, ha estat presentada a Barce-lona, Sant Cugat del Vallès, Cardona, Girona i, pròxima-ment, a Ripollet.

L’exposició reconstrueix els principals esdeveniments d’un període molt concret de la història del país –com és la Guerra de Successió–, a partir de l’actuació de part dels seus protagonistes i mitjançant una acurada selecció dels docu-ments que d’aquella època conserva l’ANC, procedents so-bretot dels seus fons familiars. L’exposició mostra, en essència, la riquesa i la diversitat dels fons documentals dels arxius nobiliaris, que permeten als estudiosos ampliar els coneixements sobre la Guerra de Successió des de noves perspectives. La documentació seleccionada per a la mostra comporta poder reviure els grans fets de la conflagració, contemplats des del punt de vista particular d’alguns dels seus protagonistes, tot descobrint-ne anhels i els interessos que hi tenien en joc.

També enguany es commemora el centenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial. Si bé Catalunya es va mantenir neutral davant el conflicte –igual que l’Estat espanyol–, hi predominà un clar suport als aliats enfront dels germànics. Aquesta ajuda es materialitzà amb allistaments de voluntaris arreu dels Països Catalans que es van agrupar principalment al Regiment de Marxa de la Legió Estrangera francesa.

L’Arxiu Nacional de Catalunya custodia entre els seus documents dos dels principals fons per a l’estudi d’aquests voluntaris catalans que van participar a la Gran Guerra. Són el fons Joan Solé i Pla, i el fons Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans. Des del seu ingrés a l’Arxiu, tota aquesta documentació ha estat emprada àmpliament tant per a la redacció de monografies i llibres d’història sobre la Gran Guerra, com en biografies que tracten la figura del

S U M A R I

Editorial Efemèrides i commemoracions: centenaris i tricentenaris en la comunicació i acció cultural de l’Arxiu / 1

Temes

El llegat documental de Balta-sar Porcel / 2 El privilegi de generositat de la família Porcioles de Crespià / 7 Entre la legalitat republicana i l’ordre revolucionari. El fons de la Comissió Jurídica As-sessora i la regulació de l’avortament més avançada de l’època / 12

Noticiari

Per un Arxiu Nacional més ‘social’/ 23 «Processos i deliberacions»: nova línia de tallers didàctics de l’Arxiu Nacional de Cata-lunya/ 24 La catalogació del fons biblio-gràfic i hemerogràfic Partit So-cialista Unificat de Catalunya (PSUC)/ 25 Finalització del tractament ar-xivístic del fons documental Llinatge Oriola-Cortada, comtes de la Vall de Merlès/ 27

Publicacions/27

Ingressos/ 29

Agenda/ 34

Editorial

2 doctor Joan Solé. Ara, en ocasió de la commemoració dels cent anys de l’esclat de la Primera Guerra Mundi-al, aquests fons han estat la base documental sobre la qual s’han produït reportatges i exposicions rellevants sobre el tema. Cal destacar, entre d’altres iniciatives, el documental L’estelada de Verdum dins el programa “Sense ficció” de TV3, o l’exposició “Barcelona zona neutral 1914-1918”, a càrrec de la Fundació Joan Miró.

Un altre centenari –com és el de la instauració de la Mancomunitat de Catalunya–, ha comportat per a l’Arxiu l’oportunitat d’establir una col·laboració pluria-nual amb la Diputació de Barcelona que permetrà digi-talitzar els fons documentals de la Mancomunitat de Ca-talunya. Dins d’aquest projecte, durant el 2015 està pre-vista la digitalització de del fons Enric Prat de la Riba.

L’Arxiu Nacional de Catalunya amb motiu dels 125 anys del naixement i dels 40 anys de la mort del perio-dista i escriptor Eugeni Xammar (Barcelona 1888–l’Ametlla del Vallès 1973), s’ha afegit a la commemo-ració de l’«Any Xammar», i mitjançant la biblioteca del centre ha presentat el catàleg de les obres que de l’autor o sobre ell conserva el fons bibliogràfic de re-serva de l’Arxiu.

Són en total unes 230 monografies i constitueixen una part complementària impoortant del fons docu-mental que conserva l’ANC. El seu abast cronològic comprèn el període 1920 fins al 1960, i esdevenen un testimoni notable de l’actualitat política internacional que es va viure en aquells anys.

Aquest fons bibliogràfic contribueix, a més a més, a difondre el paper que va tenir una figura rellevant en l’àmbit de la cultura catalana que, potser és poc coneguda pel gran públic, però que en definitica constitueix un recurs informatiu molt valuós per a l’estudi de la història periodística, intel·lectual i política de la primera meitat del segle XX.

Tots ells són diferents eixos de comunicació i difusió dels continguts de l’Arxiu Nacional de Catalunya que enguany estem desenvolupant i transcendeixen de molt al paper de mer dipòsit o magatzem que, –per simplificació o reducció de les seves funcions i objectius–, a vegades sembla atribuir-se-li.

Temes EL LLEGAT DOCUMENTAL DE BALTASAR PORCEL

L’Arxiu Nacional de Catalunya ha finalitzat el

primer tractament de la documentació del fons Baltasar Porcel, un dels escriptors i periodistes cabdals de la literatura contemporània. Durant gairebé 1 any, entre 2012 i 2013, a temps parcial, 2 tècnics van dur a terme les tasques d’identificació, classificació, instal·lació i enregistrament informàtic del fons en el domicili familiar de l’escriptor a Valldoreix. El resultat ha estat un inventari sumari que conté 646 registres informàtics i es troba consultable a la nostra Web. El fons va ingressar, a títol de donació, el 30 d’octubre de 2013 i ocupa 16,5 metres.

Baltasar Porcel: un dels autors més destacats de la literatura catalana contemporània

Baltasar Porcel Pujol (Andratx, Mallorca, 14 de març de 1937 - Barcelona, 1 de juliol de 2009) va ser escriptor i periodista, un dels autors més destacats de la literatura catalana contemporània. Vital, lliure i polèmic, va deixar un important llegat literari. Les seves obres van rebre premis prestigiosos i estan traduïdes a diversos idiomes. Amb una rellevant obra de ficció, l’autor va ser un home infatigable que també va escriure obres de divulgació, biografies, estudis literaris, llibres de viatges, obres de teatre i guions televisius. Tot sense oblidar la seva intensa activitat en el camp del periodisme, a la premsa escrita, a la ràdio i a la televisió.

Un Porcel adolescent, a la seva Andratx natal, escriu i compagina a mà revistes juvenils i s’intueixen ja dues constants: la voluntat de narrar, d’explicar allò que passa no només al seu voltant sinó en un àmbit més complex i la determinació del seu caràcter. Parla dels seus orígens a la introducció de Grans catalans d’ara (1972): “Jo provinc d’un medi illenc i, per tant, isolat. De primer, fou rural: al meu poble, on tot semblava etern, des del paisatge a les nocions morals o ideològiques. Després, de Palma, on el bellugueig del ciutadanisme no acabava mai de saltar per sobre d’una visió anecdòtica, de veïnat.”1

Després d’uns estudis inacabats de comerç, el 1956 va començar a col·laborar al “Diario de Mallorca”. Es va iniciar en l’escriptura als anys seixanta amb les obres dramàtiques Els condemnats (premi Ciutat de Palma 1959) i La simbomba fosca, i les novel·les Solnegre (Premi Ciutat de Palma 1961), La lluna i el “Cala Llamp” i Els escorpins, que reflecteixen el món balear, rural i mariner.


3

Un cop s’instal·la a Barcelona el 1960, gràcies a la intervenció del crític literari i pedagog Joan Triadú i Font i de l’oferta de feina que li va oferir l’empresari Ermengol Passola, Baltasar Porcel va començar a col·laborar a “Serra d’Or”2 En aquella mateixa època també inicià les seves col·laboracions a “Destino”, de l’empresa editora del qual va arribar a ser director (1975-77) i, des dels anys vuitanta, va escriure com a columnista al diari “La Vanguardia”.

Amb Els argonautes va iniciar la seva maduresa i va presentar l’univers mític sobre el qual bastiria gran part de la seva narrativa posterior, sobretot a les novel·les Difunts sota els ametllers en flor (premi Josep Pla 1970), Cavalls cap a la fosca (premi Prudenci Bertrana 1975), Les primaveres i les tardors (premi Sant Jordi 1986) i El cor del senglar (premis Crexells i de la Crítica 2001).

Amb el volum de contes Reivindicació de la vídua Txing, publicat el 1977, la seva obra incorpora elements més cosmopolites, com es comprova en les novel·les Les pomes d’or i Els dies immortals. Ulisses a

alta mar (premi Prudenci Bertrana 1997) constitueix l’exaltació d’un cert t ipus d’individualisme i L’Emperador o L’ull del Vent (premi Ramon Llull 2001, i altres premis el mateix any com el Lletra d’Or, el de la Crítica Serra d’Or i el Nacional de Cultura) s’ambienta en les guerres napoleòniques. Posteriorment va publicar les novel· les Olympia a mitjanit (premi de la Crítica Serra d’Or i Salambó, 2004) i Cada castell i totes les ombres (premi Sant Joan 2008). Va aplegar els seus contes a Les maniobres de l’amor: Tots els contes, 1958-2001. Com a assagista va publicar, entre d’altres, Exercicis més o menys espirituals, Els xuetes , Debat català, Els meus inèdits de Llorenç Villalonga, Punts cardinals i la panoràmica històrica Mediterrània. Onatges tumultuosos. L’entrevista en profunditat i l’article d’opinió van ser altres facetes de l’escriptor, que ens apropen al Porcel més reflexiu i analític, creador d’un estil periodístic personal.

Com a autor de reportatges assagístics destaquen Arran de mar, Viatge a les Balears menors i Les Illes, encantades. Com a entrevistador cal tenir en compte les entrevistes aplegades als volums Grans catalans d’ara i L’àguila daurada. Aquest estil també el trobem a les seves biografies de personatges claus de la història contemporània catalana (Josep Pallach, Jordi Pujol i Josep Tarradellas).

L’any 2002, amb motiu del centenari de la mort de Jacint Verdaguer, Porcel va escriure El drama i la mar: entrevista amb Jacint Verdaguer, emesa a la televisió i publicada en forma de llibre.

Pel que fa a la seva producció en castellà, i en aquest mateix àmbit, cal destacar China: una revolución en pie, La revuelta permanente, Personajes excitantes i Retrato de Julio Caro Baroja.

A partir dels anys vuitanta la narrativa de Baltasar Porcel va esdevenir més polifacètica i ambiciosa. A l’escriptor li van interessar temes més cosmopolites i va ampliar la temàtica. La realitat sociopolítica catalana i espanyola i els esdeveniments més rellevants de

Baltasar Porcel al seu estudi de Valldoreix. Fotografia publicada a la Revista Cultura, núm. 44, (1993). Foto : Eloy Bonjoch. CAT ANC 1-1051/ Fons Baltasar Porcel, uc. 28

4 l’actualitat internacional, van diversificar el repertori i alhora li van revelar nous horitzons creatius, com la descoberta i la fascinació pel continent africà, que va marcar la trajectòria de l’autor.

La recepció internacional de la seva novel·lística compta amb la distinció de Cavalls cap a la fosca amb el premi italià Internazionale Mediterraneo (1977) i la selecció de la crítica nord-americana com una de les millors novel·les traduïdes (The Critics’ Choice 1995-96), i la de L’Emperador o L’Ull del Vent amb el premi francès Méditerranée Étranger (2003), mentre que el seu assaig Mediterrània. Onatges tumultuosos va merèixer el guardó italià Boccaccio (1999).

Baltasar Porcel: gestor cultural

Quant a l’activitat en l’àmbit sociopolític, Porcel va fundar l’any 1989 l’Institut Català de la Mediterrània (des del 2002 Institut Europeu de la Mediterrània), del qual va ser director fins l’any 2000.

Aquest institut es va crear per contribuir a l’estudi i la difusió de les realitats de l’àrea mediterrània i va ser un reflex del compromís de l’autor amb el Mediterrani, un motiu recurrent de la seva obra, reflectit ben clarament a l’ambiciosa Mediterrània. Onatges tumultuosos.

El 1989 també va impulsar la creació del Premi Internacional Catalunya, atorgat per la Generalitat a les persones que han contribuït a desenvolupar els valors culturals, científics i humans arreu del món, un premi que ha reconegut la tasca –entre d’altres, i durant el període que Porcel en va ser director– de les personalitats següents: el filòsof, sociòleg i teòric de la ciència Karl R. Popper (1989), l’oceanògraf Jacques-Yves Cousteau (1991), el violoncel·lista Mstislav Rostropòvitx (1992), el genetista Luigi Luca Cavalli-Sforza (1993) i l’escriptora Doris Lessing (1999).

Entre altres guardons, havia rebut va el Premi Periodístic Fundació Catalunya Oberta (2005), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i la Medalla d’Or del Consell de Mallorca (ambdós del 2007), i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona (2008).

El fons documental

El fons conté la documentació relacionada amb l’activitat professional i creativa de Baltasar Porcel, com a escriptor i com a periodista, conservada per ell mateix i per les diferents secretàries personals amb les què va treballar al l larg de la seva vida. La documentació personal i familiar gairebé és inexistent, bé perquè no s’ha conservat, bé perquè els hereus han

optat per conservar-la com a record familiar. Els documents relacionats amb la seva faceta

d’escr iptor s’apleguen a l ’entorn de la seva bibliografia. A cada títol, i sempre que hagi estat conservat pel seu productor, es recullen anotacions, guions, esquemes, galerades i correspondència. També hi trobem ingents reculls de premsa i retalls de publicacions periòdiques que fan referència a l’aparició del llibre.

Pel que fa a la seva tasca com a periodista, la documentació conservada són els articles publicats a “La Vanguardia” (es conserven des del 30 de novembre de 1982 fins al 21 de juny de 2009), i també cal destacar la correspondència generada a partir de la publicació dels articles. En aquest sentit, Baltasar Porcel conservava una àmplia mostra de les cartes que lectores i lectors dels seus articles li feien arribar, cartes que conservava datades des del 1973 al 2007.

La documentació conservada pel productor en relació a la seva tasca al capdavant de l’Institut Català

Galerades de la primera pàgina de l’obra de Baltasar Porcel El cor del senglar, en la seva versió castellana. CAT ANC 1-1051/ Fons Baltasar Porcel, uc. 28


5 de la Mediterrània abraça correspondència, gestions i viatges de representació.

L’epistolari de Baltasar Porcel presenta les seves relacions amb les principals personalitats de la Catalunya i l’Espanya coetània i les seves amplíssimes relacions internacionals dins el món de la cultura i la política. En aquest sentit, s’ha de destacar la important documentació conservada de la seva relació amb la Casa Reial espanyola, principalment amb els reis Juan Carlos I i Felip VI

Un apartat força interessant és la sèrie de col·laboracions de Porcel amb nombrosos artistes contemporanis, tant provinents de les Illes com del Principat. Són col·laboracions en forma de textos, presentacions i la seva presència a les inauguracions.

El tractament arxivístic

El fons Baltasar Porcel es trobava ubicat en diferents estances de la seva residència familiar a Valldoreix, especialment al soterrani de la casa. Un moble compost de prestatges (15) i calaixos (42) contenia l’arxiu de l’escriptor. Per cada contenidor hi havia una descripció sumària o un concepte pel qual ja es podia endevinar quin tipus de documentació es podia trobar. La primera tasca va consistir en l’estudi del fons i del productor. La identificació de la documentació va fer possible establir, a priori, les sèries i tipologies documentals que integraven el llegat de Porcel. Val a dir que en la mesura del possible, i d’acord amb el temps i nivell de descripció que hom volia assolir, es va respectar l’ordre original que presentava el fons, encara que en molts casos i degut a la barreja i desordre de certes sèries, es van establir criteris per minorar la complexitat d’alguns conjunts documentals.

Trebal lar in s i tu té e ls seus avantatges i inconvenients. L’avantatge més important és que es pot treballar poc a poc, buidar un calaix, classificar i ordenar. També suposa un privilegi comptar amb la freqüent assistència de la Sra. Àngels Roque, vídua de l’escriptor, que en tot moment ens va donar suport i ens va ajudar en la nostra tasca, responent als nostres dubtes i especialment permetent que ocupéssim part del seu espai personal amb caixes i papers. Agraïm molt la seva paciència. Els inconvenients són els propis de treballar en un lloc poc adient per a les tasques arxivístiques. Poc espai, horaris fixats, eines insuficients...I, en el cas de Baltasar Porcel, es va afegir l’interès pel personatge per part de diversos estudiosos, que feien recerca al mateix temps que nosaltres anàvem descrivint i instal·lant la documentació3.

Per acabar, una part de la documentació, un cop identificada i descrita, va ser separada pels hereus per

Activitat personal i familiar 1960-2009 0,1 m

Activitat acadèmica 1960

Memòries, diaris i agendes 1982/2009 0,1

Activitat professional 1978-1982 0,1 m

Director de les revistes “Destino” i “Playboy”

1978 - 1982 0,1

Activitat creativa 1956-2009 9 m

Obra literària 1956-2008 5,5

Obra periodística 1953-2009 2,7

Catàlegs d’Art 1965-2004 0,4

Guions 1987-2008 0,3

Escrits diversos o esparsos 1964 i sd 0,1

Relacions externes 1944-2009 2,9 m

Correspondència rebuda 1944-2009 2,5

Correspondència emesa 1975-2006 0,3

Correspondència entre tercers 1976/ 1997 0,1

Activitat associativa 1980-2007 0,4

Relacions amb la Corona Espanyola 1980-2007 0,4

Representació. Actes protocol·laris 1959-2009 1,8 m

Viatges i visites 1977-2007 0,3

Discursos, presentacions i exposicions

1978-2009 0,5

Congressos i conferències 1961-2009 0,7

Premis, beques i concursos 1959-2009 0,1

Exposicions i inauguracions 1999-2001 0,2

Representació. Projecció Pública 1957-2009 1,8 m

Notes biogràfiques 1972/2007 0,1

Entrevistes 1981-2007 0,2

Homenatges, commemoracions i distincions

1961-2010 0,2

Monografies, articles, jornades, congressos

1957-2011 0,4

Reculls de premsa 1968-2009 0,8

Invitacions, obsequis i dedicatòries 1978-2009 0,1

Recursos d’Informació 1959-2009 0,4

Dossiers, monografies, publicacions i premsa

1959,2009 0,4

Total 16,5 m

6 considerar que encara era útil o bé pertanyia a l’esfera més íntima de la família. Organització del fons

El fons s’ha estructurat d’acord amb el quadre de classificació de fons personals de l’ANC respectant, però, les sèries que ja estaven ordenades des del punt de vista del productor. El contingut dels apartats principals és el següent:

Activitat creativa i lleure

Si bé la producció literària i periodística de Baltasar Porcel va anar molt més enllà de la pura creació i va ocupar gran part de la seva vida professional, hem cregut que havia de formar part d’aquest apartat, tot diferenciant la creació literària de l’activitat purament periodística.

El fons compta –dins d’aquest apartat– amb anotacions del productor en relació als seus primers viatges a l’estranger (Àsia i Àfrica als anys setanta), a partir de les quals Porcel escrivia articles i reportatges de gran interès i que el van anar forjant com a periodista alhora que l’afirmaven en el seu mediterranisme, que va impulsar com a creador i gestor, sense oblidar que Baltasar Porcel va traslladar a les seves obres tot el vigor del món mediterrani i va fusionar, en un univers particular, elements mítics i poètics.

Dins de l’activitat creativa s’inclou també la participació de Baltasar Porcel en l’edició de catàlegs d’art i la redacció de guions audiovisuals.

Relacions externes (correspondència)

L’epistolari de Baltasar Porcel conté una àmplia representació de les seves relacions personals i professionals amb les principals personalitats dins del món de la cultura i de la política, tant de Catalunya com de la resta de l’Estat. Destaquem corresponsals de la talla de Manuel Rucabado i Verdaguer, Enric Jardí, Josep Miracle; Pedro Laín Entralgo, Miguel Delibes, Ana Maria Matute, Josep Maria Batista i Roca, Jordi Pujol o Julio Caro Baroja, per citar uns quants. S’inclou en aquest apartat la seva extensa correspondència amb els lectors i amb els seus agents literaris. En aquest sentit, Baltasar Porcel conservava una àmplia mostra de les cartes que lectors dels seus articles li feien arribar, cartes que conservava datades des del 1973 al 2007, i no només les què eren favorables a les seves opinions i punts de vista, sinó també les contràries, fins i tot algunes d’amenaçadores a la seva integritat física. Molts d’aquests lectors eren, en definitiva, fidels

seguidors de les seves columnes i alguns d’ells assíduament escrivien cartes per confirmar, matisar o rebatre els plantejaments de Porcel. Activitat social i institucional

Baltasar Porcel va mantenir una dilatada relació amb la monarquia espanyola. En aquest sentit, s’ha conservat dos tipus de documentació: la produïda per Baltasar Porcel com assessor del Rei Joan Carles I i del seu f i l l Fe l ip (d i scursos i pa r l aments ) i l a correspondència amb la Casa Reial (cartes, telegrames, invitacions i felicitacions).

Activitat de representació

Juntament amb la documentació l i terària i periodística, Baltasar Porcel ha conservat el testimoni de les seves activitats públiques participant en gran nombre de presentacions, conferències, cursos, xerrades i premis arreu del món. D’altra banda també

Felicitació de Nadal tramesa a Baltasar Porcel, escrita pel llavors Príncep d’Astúries, Felip de Borbó. CAT ANC 1-1051/Fons Baltasar Porcel, uc. 412.


7 ha estat el receptor d’entrevistes, premis, estudis, articles i retalls de premsa.

És evident que el pas del temps consolidarà el valor de l’obra de Porcel, un valor que es veurà reforçat per la possibilitat que estudiosos de la seva literatura puguin accedir al seu fons, dipositat a l’ANC; tot plegat farà que la figura de Baltasar Porcel se situï en el lloc exacte de la història de la literatura catalana. Com un més entre els clàssics.

Amèlia Castan Ranch Susanna Àlvarez Rodolés

EL PRIVILEGI DE GENEROSITAT DE LA FAMÍLIA PORCIOLES DE CRESPIÀ El marc històric: la Guerra Civil catalana

Per entendre els privilegis de generositat, un dels quals s’analitza en aquest article, ens hem de situar en el context de la Guerra Civil catalana (1462-1472) i les guerres remences. Els remences eren pagesos sotmesos a la servitud de la gleva i a un seguit de càrregues consuetudinàries que els retallaven la llibertat, que eren anomenades mals usos. No podien abandonar el mas i les terres que treballaven sense pagar una redempció en metàl·lic –d’aquí el seu nom– i vivien sotmesos a un gran nombre d’abusos per part dels senyors o propietaris directes. El rei Alfons el Magnànim els autoritzà, l’any 1448, a crear un sindicat i va obrir una causa judicial en l’audiència reial per abolir les servituds. L’any 1455 el sobirà va suspendre la prestació de la remença i els mals usos, una mesura que fou mantinguda pel seu successor a partir de 1458 i que motivà que la pagesia remença, predominant a les comarques de Girona, es posicionés en la seva totalitat a favor del rei en la guerra civil. Quan les institucions catalanes van llevar la fidelitat al rei Joan, la pagesia es va revoltar contra els seus senyors originant la primera guerra remença, dirigida per Francesc de Verntallat. La sentència arbitral que pronuncià la Diputació del General el mateix any 1462, que afavoria la liquidació pactada de les servituds, no arribà a aplicar-se per culpa del conflicte, però seria el precedent immediat de la Sentència Arbitral pronunciada a Guadalupe l’any 1486.

La guerra civil acabà amb la derrota de les institucions catalanes, però les promeses reials d’abolició immediata de la servitud i els mals usos no es van fer realitat. A la mort de Joan II, l’any 1479, el nou sobirà Ferran II, dit el Catòlic, revocà la sentència de 1455 a les corts de Barcelona de l’any 1481, mogut per la necessitat de recuperar el favor de les elits polítiques catalanes i d’aconseguir un gran donatiu econòmic. Aquest fet provocà una segona revolta dels pagesos remences els anys 1485 i 1486. La solució final arribà amb la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), que abolia els mals usos i permetia als pagesos redimir-me de la servitud de la gleva per mitjà del pagament de 60 sous per mas. S’inicià aleshores un llarg període d’estabilitat al camp català caracteritzat per la importància creixent dels pagesos i el seu gradual enriquiment. Hi va haver moltes famílies d’origen pagès que van aconseguir reunir un quantiós patrimoni i ja rics fins i tot van aconseguir accedir a la noblesa.

Bibliografia : PORCEL, Baltasar. Grans catalans d’ara. Barcelona: Destino, 1972.

PLANAS, Antoni. Baltasar Porcel. La novel·la de la vida. Mallorca: Lleonard Muntaner Editor, 2003.

PLANAS i SANJOSÉ, Antoni M. Baltasar Porcel. La primavera i la tardor. Mallorca: Institut d’Estudis Baleàrics, 2007.

Porcel periodista. Sus mejores columnas en “La Vanguardia”. Barcelona: La Vanguardia Ediciones, 2009.

CASTELLET, Josep Maria. Memòries confidencials d’un editor. Tres escriptors amics. Barcelona: Edicions 62, 2012.

SALA, Toni. Notes sobre literatura catalana. Barcelona: Empúries 2012, , p. 222 – 267.

MOHINO i BALET, Abraham. Mercè Rodoreda. Entrevistes. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans (Fundació Mercè Rodoreda), 2013, p. 35 – 52 i p. 100 – 103.

Altres fonts consultades :

– Premi Internacional Catalunya: http://pic.gencat.cat/ca

– Baltasar Porcel i les seves lectures preferides: L’hora del lector (01/06/2007) http://www.tv3.cat/videos/230061046/Baltasar-Porcel

Notes : 1. PORCEL, Baltasar. Grans catalans d’ara. Barcelona: Destino,

1972, p. 7.

2. PORCEL, Baltasar. Grans catalans d’ara. Barcelona: Destino, 1972, p. 8.

3. Mentre s’ha procedit a una primera tasca d’identificació, revisió i descripció del fons, aquest ha estat consultat per l’escriptor i periodista de “La Vanguardia” Sergio Vila-SanJuán per tal de confegir una biografia del productor. Una altra de les persones que han consultat el fons ha estat la professora Rosa Cabré Monné, estudiosa de l’obra de Baltasar Porcel i que es va ocupar de la publicació pòstuma de la seva correspondència amb Llorenç Villalonga, un volum extens titulat Les passions ocultes. Correspondència i vida. Epistolari complet (1957-1976), editat a finals del 2009.

8 Els privilegis de “generositat” o militars

A finals de l’edat mitjana, la noblesa catalana s’identificava amb el Braç Militar, a través del qual les famílies que l’integraven participaven en les institucions del país, és a dir, les Corts, la Diputació del General i els municipis reials. L’estament noble no era un grup tancat, sinó que s’hi podia accedir a través de la via del privilegi reial. Dues eren les formes que permetien l’entrada a la noblesa: a través d’un privilegi de burgès o ciutadà honrat (era la via usual de les famílies urbanes o dels propietaris rurals que passaven a residir a una ciutat o vila) i a través privilegi militar o de generositat, que els sobirans podien atorgar a famílies sorgides de la pagesia que s’havien distingit pels seus serveis a la corona. Els grans propietaris: es tractava de la nova aristocràcia rural, ja esmentada, que es va formar després de l’alliberament dels pagesos a conseqüència de la sentència de Guadalupe.

Fou el rei Ferran II el Catòlic el primer a concedir privilegis «de generositat» a diversos pagesos de les comarques de Girona. Ningú podia negar al príncep el dret de premiar la lleialtat dels súbdits en actes d’heroisme militar, concretament a favor dels pagesos que l’estiu de 1462 havien acudit en auxili del rei quan, essent nen, es trobava amb la seva mare a la Força Vella de Girona i fou assetjat per l’exèrcit català del comte de Pallars. La primera concessió fou atorgada el 23 de febrer de 1481, a Barcelona, a favor de vint-i-vuit pagesos de parròquies gironines que s’havien tancat amb el rei a la Força Vella: Joan Carreres, Joan Aulina, Bartomeu Bruguera, Bartomeu Veí, Pere Veí, Pere Carbonell, Pere Budellers, Bartomeu Malloles, Sebastià Malloles, Pere Carreres d’Amont, Andreu Benejam, àlies Riera, Pere Guillem Figuera, Antoni Casadevall, Pere Reixac i Pere Arboçar, tots de Serinyà; Guillem Bonet, Joan Benejam, Bartomeu Roset i Guillem Roset, tots del poble de Fares; Jaume Ferrer, de Fontcoberta; Blai Falgars, Joan Falgars, Salvador Mir i Bernat Mir, del poble de Segueró; Joan Terrats i Antoni Terrats, de Queixàs; Bartomeu Orts i Mateu Orts, de Beuda; Bartomeu Traver, àlies Sunyer, de Canet, i Joan Traver, tots dos d’Usall; Bernat Pou i Pere Casadevall de Bruguers, de Maià de Montcal; Jaume Mir àlies Petit, d’Argelaguer, i Pere Gaiolà, de la Miana.

Aquest pagesos l’havien ajudat durant el setge de Girona en la Guerra Civil catalana: «tempore quo obcessi fuimus ab aliquibus Cathalanis tunch serenissimo genitori et Domino nostro, celebris memoriae, inobedientibus, in oppido Gerundensi, una cum serenissima Regina genitrice nostra, indelebilis

recordii, quodam innato amore et zelo fidelitatis inducti oppidum ipsum instrastis, ibique strenue pugnantes cum ceteris fidelibus defensioni dicti oppidi et nostre vos exposuistis non recusantes periculum vitae, uti fideles decuerat pro servitio nostro adire» [en l’època en què érem assetjats per alguns catalans que aleshores prestaven obediència al sereníssim pare i senyor nostre, de cèlebre memòria, a la força de Girona, juntament amb la sereníssima reina, la nostra mare, de record indeleble, moguts per un amor innat i un desig de fidelitat, vau entrar a la mateixa força, i allà vau lluitar coratjosament amb els altres que ens eren fidels per a la defensa d’aquesta força i us vau exposar no defugint el perill de morir, com era escaient de fer a uns fidels en servei nostre].

El privilegi deia que «in posterum gaudeatis et gaudere possitis perpetuo vos et dicta tota posteritas vestra et cuiuscumque vestrum tam in personis, quam bonis omnibus et singulis gratiis, honoribus, privilegiis, f ranq u i ta t ibus , p re r roga t i v i s , l i b e r ta t ibu s , inmunitatibus, usaticis et usibus quibus milites militari cingulo decorati, sive persone militares, generose seu de paratico gaudere possunt et debent ac soliti sunt e t i a m c o l l e t a r i f o r o A r a g o n u m u s a t i c i s e t constitucionibus Cathaloniae, et consuetudinibus, observantiis et privilegiis aliorum regnorum et terrarum nostrarum et alias quovismodo» [d’ara endavant gaudiu i pugueu gaudir per sempre vosaltres i tota la vostra descendència i qualsevol dels vostres tant en la persona com en tots els béns de cadascuna de les gràcies, honors, privilegis, franquícies, prerrogatives, llibertats, immunitats, usatges i usos de què gaudeixen i han de gaudir els cavallers amb cinyell militar, o bé les persones amb privilegi militar, generosos o de paratge, i segons els Furs d’Aragó, els usatges i constitucions de Catalunya, i costums, observances o privilegis dels altres regnes i terres nostres, de totes les maneres

Llibres i documents del fons Mas Porcioles de Crespià on hi ha el reconeixement del privilegi de generositat als Porcioles de Crespià, en tant que descendents de Bartomeu Bruguera. CAT ANC – Arxiu de gestió (Foto: A. Pascual)


9 possibles]. La voluntat reial tenia l’efecte de «generositati titulo vos decorare vosque ipsos ac lares vestros ab omni servitute plebea ut victigalium solucione perpetuo liberare» [decorar-vos a vos i els vostres, i a les vostres llars, amb el títol de generositat i alliberar-vos de qualsevol servitud plebea i del pagament dels vectigals o impostos d’aquella].

L’oposició dels estaments privilegiats als privilegis militars dels pagesos

La concessió de la milícia als vint-i-vuit pagesos, l’any 1481, originà diferents problemes jurídics, primer sobre la interpretació que s’havia de donar al mateix privilegi i després sobre les seves conseqüències. La reclamació contra el privilegi reial l’iniciaren els abats de Sant Esteve de Banyoles i Sant Pere de Besalú, en el cor de la Catalunya remença, qui es queixaren al rei que els pagesos ennoblits, tot i ser vassalls i remences dels seus monestirs, es negaven a capbrevar i pagar les rendes i drets corresponents: «són hòmens propris de rehemença vassalls e de la jurisdicció del dit abbat, monestirs e convents dessús dits, lo qual privilegi seria e és vist ésser en gran dan e prejudici del dit abbat, monestir e convents e altres exposants dessús dits, axí en los homenatges, rendes, jurisdiccions com altres drets que perdrien si tal privilegi havia loch e los era observat, e és noresmenys lo dit privilegi contra constitucions generals del dit Principat de Cathalunya, per les quals se diria ésser és statuhit tals privilegis no deure's atorgar en prejuhi dels dits exposants o altres semblants d'aquells».

Davant l’amenaça d’inconstitucionalitat, el monarca, que estava en aquell moment tancant treballosament els acords de les corts catalanes amb la perspectiva del donatiu de 300.000 florins –el més gran concedit mai al rei a Catalunya– i que ja tenia en ment la revocació de la suspensió de la remença i els mals usos de l’any 1455, cedí a les pressions dels senyors. El 6 de setembre de 1481 respongué: «com no sia stada ne és la voluntat e intenció nostra als dits hòmens atorgar lo dit privilegi militar en prejudici o derogació del dit abbat, monestirs e altres demunt dits, ne dels drets de aquells dessús mencionats, majorment que sie vist ésser contra disposició de les dites constitucions e usos de Cathalunya, els quals volem sien observades a la ungla. Per tant, a vosaltres e a cascú e vos declarant sobre açò la voluntat e intenció nostra diem e manam expressament de certa sciència, sots obteniment de nostra gràcia e amor e pena de dos mília florins d'Aragó dels béns de aquells de vosaltres qui farà lo

contrari havedors e a nostres cofres aplicadors, que no obstant lo privilegi militar dessús mencionats als dits hòmens per nos atorgat, al qual quan en açò tan solament, derogam e per derogat haver volem lo qual en la present volem sie hagut per sufficientment mencionat axí com si lo tenor de aquell de tot en tot hi fos insert, tota vegada que requests serets o l'altre de vos serà request en contra los dits hòmens als quals lo dit privilegi militar és stat per nos atorgat a instància dels dits abbats e altres damunt dits, tant per virtut de homenatges aquells sien tenguts prestar, jurisdiccions, rendes e altres drets com en altra manera procehiau e procehir façau per justícia e segons per disposicions de dites constitucions e usos trobareu ésser fahedor e si e segons que ans de la concessió del dit privilegi militar era acostumat procehir lo dit privilegi en res no obstant, lo qual emperò en altres coses volem romangue en sa força e valor». El sobirà, doncs, declarà que la possessió de la milícia no eximia els pagesos de reconèixer i prestar tots els drets corresponents als senyors directes. El 8 d’octubre del mateix any, el rei sancionà la constitució “Com per lo Senyor”, en virtut de la qual entraren en vigor les servituds de la remença i els mals usos, amb la qual cosa, durant cinc anys (el temps entre la dita constitució i la sentència arbitral de Guadalupe de 1486) els vint-i-vuit pagesos convertits en cavallers seguien sent remences.

La qüestió va ser plantejada de nou al rei a les Corts de Montsó, que es van fer l’any 1510, dirigint-se al sobirà, en els següents termes: «Item, molt alt e catòlich príncep, Rei e Senyor, com orde de cavalleria en totes edats molt s t imat e honrat no dege indistintament ésser consentit a totes persones en lo vostre Principat de Cathalunya, en lo qual la milícia e generació militar és de grans e honorables privilegis decorada. Per ço suppliquen a Vostra Majestat, los staments de la ysglèsia y militar, que Vostra Majestat e vostres successors no facen cavallers, ne atribuesquen o consenten privilegi ni orde de milícia a algun home que sia vasall de prelat, baró, cavaller o gentil home si donchs aquell dit home no era en exèrcit hont personalment fos Vostra Altesa o fossen succesors de aquella. E si altrament, motu propio o per un altre sguart o consideració, fera fet algú de dits hòmens cavaller o dat privilegi o orde de milícia, ordena e statuesca que tal home sia tengut de vendre e alienar tots béns sients e renda que tingue en terra de prelat, baró o senyor da qui era home o vasall, ço és la renda stimade a CC mília per mil, e la heretat e béns stimats

10 per comunes persones e qui dins l’any que haurà presa cavalleria hage a fer la dita venda, altrament los dits béns sien applicats al senyor del territori, salves los drets als senyors alodials en lo que per altres tindran». I si bé el rei el va aprovar amb la fórmula “Plau al Senyor Rei”, no va poder evitar que en endavant, especialment durant els regnats dels diferents sobirans de les cases de Àustria i de Borbó, fossin molt nombrosos els descendents de famílies pageses ennoblides.

La lluita judicial per a la conservació del privilegi

En el privilegi de 1481, confirmat per Ferran II a Salamanca el 22 de desembre de 1486, hi apareix un avantpassat de la família Porcioles, Bartomeu Bruguera, pagès de Serinyà, els descendents del qual van ser la família Porcioles de Crespià (Pla de l’Estany). Els Porcioles estan documentats des de l’any 1273, quan Pere de Castellnou, bisbe de Girona, establí a Guillem de Porcioles, de Crespià, un terreny al costat de l’església d’aquest poble. Al llarg dels segles XII i XIV els Porcioles ampliaren les seves possessions amb compres de terres a la mateixa parròquia. És a partir de la fi del segle XVI quan apareixen als documents com a pagesos condecorats amb privilegi militar («privilegio militari decorato»). El privilegi els provenia com a descendents directes del Bartomeu Bruguera, a qui el rei Ferran II va condecorar amb privilegi militar de generositat, juntament amb altres, per la seva ajuda en el setge de Girona. Sembla que Pere Bruguera, fill del dit Bartomeu Bruguera, es casà amb la pubilla del mas Porcioles, àlies Guerau, i adoptà aquest cognom. Tot i això, el reconeixement del privilegi de generositat no fou gens fàcil i portà a la família a una lluita judicial a través dels segles per aconseguir-ne el reconeixement.

La primera demanda la féu Miquel Porcioles, àlies Guerau, notari de Crespià, que reclamava el privilegi de generositat per a ell, els seus germans Pere, prevere, i Bartomeu, calceter, i llur nebot Joan (fill d’un altre Bartomeu, difunt) hereu de la casa Porcioles, com a descendents de Bartomeu Bruguera. L’any 1556 començaren les diligències. Per pregó públic fet el 8 de gener de 1556 se cità tothom que pogués informar sobre el parentiu entre el difunt Bartomeu Bruguera i els Porcioles. Es presentaren testimonis que contestaren set preguntes sobre les famílies Bruguera i Porcioles: Martirià Bruguera, de Serinyà, fill del dit Bartomeu Bruguera; Joan Serra, àlies Deulovol, de Tonyà, parròquia de Siurana; Bartomeu Costa, del veïnat de Pompià; i Pere Cases, de Segueró. Tots digueren que

sabien que Bartomeu Bruguera tenia aquest privilegi i també els seus descendents directes, i que el seu fill Pere Bruguera casà amb la pubilla Porcioles, àlies Guerau, hereva de la casa de Porcioles, àlies Guerau, de Crespià, avantpassats dels actuals Porcioles.

Amb el pergamí amb les declaracions de testimonis, Miquel Porcioles i Guerau, es presentà a la cúria de Besalú el 8 de gener de 1557 per reclamar el privilegi tot al·legant que «in dies ipsi vexantur et molestantur ab officiliabus baronum et etiam aliis, et timent ab eisdem a cetero vexari et molestari non reputando et tractando ipsos tamque milites, seu dicto militari privilegio, tanque descendentes per rectam lineam a Bartholomeo Bruguera, quondam, parrochie de Serinyano, privilegio militari decorato» [dia a dia són vexats i molestats pels oficials dels barons i també per altres, i temen ser vexats i molestats pels mateixos en endavant, no considerant-los ni tractant-los com a militars ni com a posseïdors de privilegi militar, en tant que descendents per línia recta masculina de Bartomeu Bruguera, difunt, de la parròquia de Serinyà, condecorat amb privilegi militar].

La demanda reeixí i per sentència de l’11 de febrer de 1557 es confirmà el privilegi a Miquel Porcioles, àlies Guerau, i als germans. Malgrat tot, sembla que no fou suficient, i el gener de 1774 trobem una concòrdia atorgada entre Francesc Grau i Porcioles, de Crespià, Pere Teixidor i Porcioles, de Pedrinyà, Maria i Anton Batlle, mare i fill, de Vilademires, Josep Batlle i Lluís, de Darnius, Josep Batlle i Bac, de Vilamorell, tots pagesos, «a fi de probar com los dalt dits i baix escrits y firmants descedexan per via mascolina del quòndam Bartomeu Broguera, de privilegi militar decorat, pagès domiciliat en lo lloc de Sariyà, [...] a fi que després de aver feta dita prova veurer si tots los sobre dits porian lograr al benefici de posar-nos a la poceció de dit privilegi militar” i es pacta “contribuir part igual los gastos de dita prova, tant en los gastos procesals com en traurer los papers de las notarias y arxius de pàrrocos». Es pacta doncs contribuir conjuntament a totes les despeses necessàries per provar judicialment que tots eren descendents de Bartomeu Bruguera, pagès amb privilegi militar de Serinyà.

Quatre anys més tard, el 1778, trobem el dit Pere Teixidor i Porcioles, pagès de Pedrinyà, als registres de plets civils de la Reial Audiència, en un plet contra el batlle, regidors i síndic de Crespià i el fiscal sobre el privilegi militar. El 14 de setembre d’aquell mateix any es pronuncia la sentència per la qual es reconeix al dit Teixidor el privilegi militar i de generositat de


11

Bartomeu Bruguera, i s’ordena a les autoritats de Crespià que ho tinguin en compte: «deben gozar de privilegio militar y de generosidad y que por generosos deven ser tenidos y reputados [...] nada tienen que oponer contra dicha pretención. [...] Pedro Teixidor y Porcioles y sus descendientes por recta línea masculina deven ser mantenidos y concervados del mismo modo que sus antecesores en el goce y posesión del citado privilegio y de las gracias e immunidades con el mismo concedidas».

A mitjan segle XIX i segle XX la família Porcioles deixà el món de la pagesia, i inicià una saga de notaris que té el màxim exponent en la figura de Josep Maria de Porcioles i Colomer, jurista, notari i alcalde de Barcelona entre 1957 i 1973. En aquell temps, el privilegi de generositat s’havia tornat a qüestionar. L’any 1954 Josep Maria de Porcioles i Colomer demanà l’ingrés al Reial Estament Militar del Principat de Girona, Confraria de Sant Jordi, i va haver de tornar a provar el privilegi que li venia dels seus avantpassats. Es féu un expedient d’ingrés i es recolliren totes les proves de l’antic privilegi. Per això es va encomanar a la doctora en història Àngels Masià i de Ros l’estudi genealògic i l’ordenació i descripció del fons familiar del mas Porcioles de Crespià. Finalment, s’acceptà el privilegi de generositat i, doncs, l’origen noble de la família, per la qual cosa el futur alcalde de Barcelona va poder entrar a la confraria.

Carlos Pino Andújar Josep Fernandez Trabal

Notes : 1. Pelai Negre i Pastell ja va estudiar el mateix document, a partir

d’una còpia posterior de l’any 1486, conservada al Registre de títols i privilegis de l’Ajuntament de Girona (NEGRE I PASTELL, Pelai. “La cofradía de san Jorge y la nobleza gerundense” dins Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. 1952. Vol. 7. p. 7-59)

2. Constitucions fetes per lo illustrissimo e catholich princep rey e senyor don Ferrando rey de Argao e deles dos Sicilias etc. enla quinta Cort de Cathalunya celebrada enla sglesia de Sancta Maria dela vila de Montso en lany mil cinch cents e deu. Publicació original: [Barcelona] : per Jaume de Vingles a despe[n]sas de mestre Latzar Milla..., xxvj janer 1536.

3. CAT/ANC 1-1125. Fons Mas Porcioles de Crespià. UC 60. Registre de la sentència del jutge de Besalú que confirma el privilegi militar del Porcioles, fet a instància de Bernat Porcioles, de Crespià. 22 de desembre 1601. Besalú

4. CAT/ANC 1-1125. Fons Mas Porcioles de Crespià. UC 250. Concòrdia entre diverses persones, entre elles Francesc Grau i Porcioles, com a descendents del difunt Bartomeu Bruguera, pagès amb privilegi militar de Serinyà, per contribuir conjuntament a obtenir el dit privilegi. Gener de 1774.

5. CAT/ANC 1-1125. Fons Mas Porcioles de Crespià. UC 265. Sentència donada en el plet entre Pere Teixidor i Porcioles, pagès de Pedrinyà, i el batlle, regidors i síndic de Crespià, per la qual es reconeix a dit Teixidor el privilegi militar i de generositat de Bartomeu Bruguera. 14 de setembre de 1781. Barcelona

6. CAT/ANC 1-1125. Fons Mas Porcioles de Crespià. UC 316. Expedient de proves per a l’ingrés de Josep Maria de Porcioles i Colomer en el Reial Estament Militar del Principat de Girona, Confraria de Sant Jordi. Any 1954.

Imatge fotogràfica del Mas Porcioles de Crespià (Pla de l’Estany). (Autor: no identificat) CAT ANC 1-1125/ Fons Mas Porcioles de Crespià

12 ENTRE LA LEGALITAT REPUBLICANA I L’ORDRE REVOLUCIONARI. EL FONS DE LA COMISSIÓ JURÍDICA ASSESSORA I LA REGULACIÓ DE L’AVORTAMENT MÉS AVANÇADA DE L’ÈPOCA

La Comissió Jurídica Assessora del govern de la Generalitat republicana

La Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat va ser creada, pel Decret del 24 d’octubre de 1932 (DOGC 30.10.1932), sota la presidència de Francesc Macià com a òrgan col·legiat de caràcter consultiu del govern de la Generalitat amb una àmplia autonomia funcional i organitzativa. La missió principal d’aquesta Comissió Jurídica era l’elaboració d’avantprojectes de llei per encàrrec del Govern, tot i que també tenia funcions consultives i podia elaborar avantprojectes per iniciativa pròpia.

La vintena aproximada de membres que integraven la Comissió eren persones de gran prestigi en el món de la jurisprudència amb afinitats amb els principals partits i tendències polítiques amb representació al Parlament català.1 La documentació d’aquest fons conservada a l’ANC ens permet conèixer de prop el funcionament intern de la Comissió: les dietes dels lletrats i els sous dels secretaris tècnics, les dates de les reunions, els components de les ponències que elaboraren els avantprojectes de llei, les esmenes i discussions més destacades al voltant dels textos legals, etcètera. I a la correspondència conservada podem resseguir des de temes de funcionament intern, com les convocatòries de reunions, fins a qüestions més personals com l’alt honor que per a la majoria de mem-

bres de la Comissió representava formar-ne part d’aquest selecte grup de juristes.

La participació de la Comissió Jurídica Assessora va ser cabdal en l’elaboració de moltes lleis de l’etapa re-publicana de la Generalitat que havien de desplegar les competències aconseguides amb l’Estatut d’autonomia, com ara: l’Estatut Interior de Catalunya, la llei munici-pal, les lleis sobre contractes de conreu, la llei del Tri-bunal de Cassació de Catalunya, la llei sobre la capaci-tat jurídica de la dona, etcètera. Igualment, cal destacar aquells treballs i ponències de la Comissió que, tot i que no van acabar convertint-se en llei, van suposar una recuperació del dret civil català que seria continua-da en les dècades posteriors, com els avantprojectes de llei de Justícia Municipal de Catalunya o de prelació de fonts de dret civil, entre d’altres.

L’intent de cop d’estat fracassat del 18-19 de juliol de 1936, que va donar lloc a la guerra civil i va fer es-clatar el procés revolucionari a Catalunya, va provocar una remodelació del govern de la Generalitat que va convertir un dels components més actius de la Comis-sió Jurídica Assessora –vocal i secretari tècnic– i més propers a ERC, Josep Quero i Molares, en conseller de Justícia i Dret. El propi Josep Quero va signar el Decret de dissolució de la Comissió, el 24 d’agost de 1936 (DOGC 26.8.1936), argumentant que “la seva estructu-ra no s’adiu amb la rapidesa amb que cal portar a terme la transformació jurídica que faci possible el règim eco-nòmic que a Catalunya es dona”. Es a dir, amb les ne-cessitats i la immediatesa de la guerra i la revolució so-cial i política iniciada aquell convuls estiu.

La nova Comissió Tècnica Assessora de la guerra civil

Els primers governs d’unitat antifeixista de la Gene-ralitat van donar cobertura legal i jurídica a les transfor-macions que, de facto, s’estaven donant de forma es-pontània a la societat catalana amb la revolució. En aquest context, la Generalitat va legislar per decret so-bre la propietat de la terra, sobre els matrimonis civils realitzats per partits polítics i sindicats, sobre el divorci o sobre l’avortament, un tema tabú que, encara avui dia, continua aixecant posicions enfrontades a la nostra societat. Però l’empenta revolucionària es va anar esgo-tant a mesura que avançava la guerra i quan la CNT abandoni el govern de la Generalitat després dels fets de maig de 1937 i la conselleria de Justícia i Dret passi a mans, primer de Rafael Vidiella i després de Pere Bosch Gimpera, s’iniciarà un període de revisió de tota la legislació aprovada per la Generalitat durant el període revolucionari, en gran mesura a instàncies del

Inauguració del Congrés Jurídic Català, el 17 de maig de 1936, pre-sidit per Lluís Companys, acompanyat del president de la Comissió Jurídica Assessora, Joan Maluquer, entre d’altres personalitats. CAT ANC 1-42-N-16731/ Fons Brangulí (fotògrafs).


13 govern de la República. En aquesta nova etapa, els consellers de Justícia i Dret van creure que era necessari tornar a comptar amb una comissió assessora en temes legals que ajudes el departament a avaluar la tasca legislativa del període revolucionari i proposés les modificacions necessàries per tornar a imposar la legalitat republicana continguda en l’Estatut i la Constitució. Per diferenciar-la de l’anterior Comissió Jurídica Assessora, la nova comissió va anomenar-se Comissió Tècnica Assessora.

Segons l’Ordre de creació del 24 de maig de 1937 (DOGC 29.5.1937), la missió d’aquesta nova Comissió Tècnica, “integrada per Lletrats designats lliurement pel Conseller de Justícia”, era “informar sobre totes les qüestions que li siguin plantejades”. Els càrrecs de president i de secretari de la nova Comissió serien exercits pel president del Tribunal de Cassació de Catalunya, Josep Andreu i Abelló, i el secretari d’aquesta institució, Josep Barba i Porret (secretari interí) i la seva seu estaria en el propi edifici del Tribunal. Com en l’etapa anterior a la guerra, “El President formarà les Seccions i distribuirà les ponències en la forma que estimi oportú” i també podrà proposar nous membres al conseller quan ho cregui necessari per a l’estudi o informe d’alguna temàtica”. Una segona Ordre del mateix dia establia com a membres de la nova Comissió Tècnica Assessora set juristes de reconegut valor professional en els seus camps i que, en alguns casos, gaudien d’un gran prestigi. Aquest era el cas, per exemple, de l’antic membre de la Comissió Jurídica Assessora d’abans de la guerra, Ramon Maria Roca i Sastre, Magistrat del Tribunal de Cassació de Catalunya; d’Ot Duran i d’Ocon, Procurador de Catalunya, i del propi Josep Andreu i Abelló.2

Posteriorment, una nova Ordre del 26 d’agost de 1937 (DOGC 31.8.1937), ja amb Pere Bosch Gimpera com a conseller de Justícia i Dret, va ampliar els membres de la Comissió Tècnica al·legant “la quantitat i la complexitat de les qüestions plantejades” i també en aquesta nova ampliació trobem antics components de la Comissió Jurídica prèvia a la guerra com Josep Xirau i Palau, professor de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona.3 La mateixa Ordre serveix també per crear la figura de vicepresident de la Comissió argumentant “que els seus President i Secretari . . . tenen multitud d’obligacions”. El vicepresident tindrà la capacitat de “substituir en les seves funcions el President, i facultar aquest per tal que pugui adscriure a la Secretaria de la Comissió els

funcionaris que cregui convenient”. El nou vicepresi-dent de la Comissió serà el prestigiós jurista Ramon Maria Roca i Sastre.

La documentació conservada a l’ANC ens mostra com els treballs d’aquesta Comissió Tècnica es van centrar, sobretot, en la revisió dels principals decrets sobre qüestions de dret civil i penal aprovades durant l’etapa revolucionària, com ara, els matrimonis civils, el divorci, les adopcions, la interrupció artificial de l’embaràs, el registre civil, els aranzels judicials, les sancions governatives o el registre de la propietat. En aquest sentit, és de gran interès el dictamen sobre la “revisió de les disposicions legals de la Generalitat pos-teriors al 19 de juliol de 1936 en matèria processal i pe-nal de competència exclusiva de l'Estat” demanat pel conseller de Justícia i Dret, Pere Bosch Gimpera, a par-tir de les peticions del ministre de Justícia de la Repú-blica, Manuel de Irujo Olló, perquè la Generalitat sus-pengués o modifiques tota una sèrie de decrets que so-brepassaven les seves competències.

De tots els dictàmens i informes elaborats per la Co-missió Tècnica Assessora a partir de 1937 revisant la legislació del període revolucionari destaca, per la ple-na vigència i polèmica del tema, l’expedient sobre el Decret de la Generalitat del 25 de desembre de 1936 (DOGC 9.1.1937) d’interrupció artificial de l'embaràs, el qual analitzarem a continuació. Però abans d’entrar en l’anàlisi dels informes de la Comissió Tècnica i d’altres instàncies que componen aquest expedient, fa-rem una breu introducció històrica per entendre com va ser possible que el govern de la Generalitat legislés so-bre una qüestió com l’avortament, que era un tabú soci-al i que ho fes amb el que era l’ordenament més avan-çat del seu temps.

El problema social de l’avortament il·legal i les ten-dències eugèniques a la societat de primer quart del segle XX

El primer país europeu en legalitzar l’avortament va ser la Unió Soviètica l’any 1920, tot i que posterior-ment, l’any 1936, va introduir modificacions bastant restrictives. El segon país en legalitzar l’avortament va ser Finlàndia, l’any 1934, i ja amb posterioritat al De-cret de la Generalitat de desembre de 1936, Suècia l’any 1938 i Dinamarca l’any 1939. La resta de països europeus hauran d’esperar, en la majoria de casos, dè-cades per veure reconegut l’avortament en el seus marcs legals. En el cas espanyol, després de la prohibi-ció explicita feta pel règim franquista amb la llei del 24 de gener de 1941 para la protección de la natalidad

14

contra el aborto y la propaganda anticoncepcionista (BOE 2.2.1941), no serà fins l’any 1985 que l’avortament tornarà a ser legalitzat en determinats supòsits amb l’aprovació de la Llei Orgànica 9/1985, de 5 de juliol de reforma de l’article 417 bis del Codi Penal.

A principis del segle XX, l’avortament era un greu problema social a Catalunya i a Espanya que provocava una alta mortalitat entre les dones i importants drames familiars, dels qual pràcticament no es parlava públicament per ésser un tema tabú i il·legal. Els primers debats públics i científics sobre aquesta qüestió sorgeixen aquells anys al voltant del concepte d’eugenèsia, entesa com la disciplina mèdica que estudia els factors socialment controlables que afavoreixen el perfeccionament de l’espècie humana. La polèmica la van iniciar els primers metges i juristes que justificaven la pràctica del que anomenaven avortament terapèutic, en aquells casos en que la salut de la mare estigués en perill durant l’embaràs.

Dintre del moviment eugènic espanyol i català existien diverses tendències que la historiadora Mary Nash resumeix en dues branques majoritàries. Una primera centrada en les propostes de millores en la higiene, la salut pública, la previsió social i la lluita contra la mortalitat infantil que es pot veure reflectida en nombrosos articles i conferències realitzats en fòrums tan tradicionals i prestigiosos com la Gaceta Médica Española o la Academia Nacional de Medicina. Dins d’aquests posicionaments podem distingir clarament entre una eugenèsia d’esquerres en que el seu defensor més destacat era el professor de dret penal de la Universitat Central de Madrid i un dels pares de la Constitució de la Segona República, Luis

Jiménez de Asúa, que defensava l’avortament terapèutic. I una segona branca eugènica de dretes, clarament enfocada al perfeccionament de la raça i amb tints racistes i acientífics encapçalada pel psiquiatra Antonio Vallejo Nagera, creador de les teoria franquista del Gen Rojo que afectava als militants d’esquerres i que s’inspirava en les teories de superioritat racial dels nazis. Totes dues branques es van veure reflectides en el curs sobre eugenèsia celebrat a Madrid el 2 de febrer de 1928 que, després d’una polèmica inauguració, va acabar sent suspès per la dictadura de Primo de Rivera a petició de l’Església catòlica.

En paral · lel a aquestes branques dretana i esquerrana de les teories eugèniques, de procedència típicament burgesa, Mary Nash distingeix un altre tra-dició eugènica pròpiament obrera vinculada al neomal-tusianisme anarquista, socialista i comunista que consi-derava l’excés de poblacions obreres depauperades com un problema per al millorament de la qualitat de vida de les classes populars. Els postulats eugènics d’aquesta tradició s’inscriuen en el marc d’una estratè-gia de lluita social i un projecte de transformació revo-lucionaria de la societat. A Catalunya, aquesta branca tenia destacats predecessors com els metges Antoni Guàrdia i Abadal, impulsor dels anticonceptius, o Nico-lás Amador López, que atenia pacients en el consultori gratuït de l’Ateneu Obrer de Barcelona. Però serà du-rant la Segona República i la guerra civil quan els prin-cipals defensors d’aquesta branca eugènica aconsegui-ran un major predicament i influència, com el jove Doctor Fèlix Martí Ibáñez que en els seus nombrosos escrits i conferències d’aquells anys no només defensa-

Torn giratori de fusta per a deixar nadons. Casa Provincial de Ma-ternitat i Expòsits de Barcelona, 1918-1925. CAT ANC 1-42-N-18057 /Fons Brangulí (fotògrafs).

El cirurgià Joaquim Trias i Pujol presidint l’Assemblea d’Orien- tació Sanitària i Assistència Social. A la seva dreta, el doctor Fèlix Martí Ibáñez. Barcelona, 13 de desembre de 1936. CAT ANC1-42-N-34532 /Fons Brangulí (fotògrafs).


15 va l’avortament per motius terapèutics o de salut de la mare, sinó que també el considerava per motius que s’apropen molt al que ara anomenem la llibertat de la dona per a escollir sobre el seu propi cos.

En realitat, el que pregonaven els eugenistes revolu-cionaris, com el Dr. Fèlix Martí, era donar a les dones de la classe obrera l’oportunitat de decidir sobre el nombre de fills de la seva descendència a partir de mètodes anticonceptius i un servei públic, gratuït i de garanties mèdiques que les fes abandonar les pràctiques avortistes il·legals que tantes morts causaven cada any. I tot això, acompanyat de programes de planificació familiar que fessin entendre a les dones de classe treballadora que, pel bé de la seva salut i el de les seves famílies, era millor mantenir el control sobre la seva descendència. L’Organització Sanitària Obrera (OSO) i el doctor Fèlix Martí Ibáñez

L’any 1935, un grup de metges propers a la CNT que es dedicaven a l’atenció sanitària de les classes po-pulars barcelonines i eren plenament conscients de les deficiències del sistema de salut públic van constituir l’Organització Sanitària Obrera (OSO). Una societat mutual que donava assistència sanitària al consultori central del carrer Casanoves o en consultoris privats dels seus metges als afiliats que pagaven una quota. Però el veritable projecte de l’OSO era crear un Hospital Proletari on fos possible una atenció completa en totes les especialitats. En aquell projecte el Dr. Fèlix Martí hi constava com a especialista en malalties nervioses i mentals i en patologies sexuals. En aquest període, Fèlix Martí aconsegueix una certa popularitat gràcies a un consultori sexual que publicava a la revista valenciana de gran tiratge Estudios.

El greu dèficit hospitalari i de centres de salut que existia en aquells anys feia que, pràcticament, qualsevol consulta d’especialista o hospitalització hagués de ser abonada pel pacient, la qual cosa deixava moltes famíl ies de classe t rebal ladora sense possibilitats d’una atenció sanitària digna. Igualment, les condicions laborals i salarials de molts metges que treballaven per les companyies d’assegurances eren tremendament precàries.

Durant la Segona República i la guerra, l’activitat política i pedagògica de Fèlix Martí Ibáñez va ser frenètica. Va organitzar o donar conferències sobre temàtica sexual, eugènica i higienista a les principals associacions obreres de Barcelona com l’Ateneu Enciclopèdic Popular, l’Associació d’Idealistes Pràctics i l’Ateneu Polytechnicum, entre moltes d’altres. Mo-

vent-se en aquests ambients i treballant directament en les necessitats assistencials de les classes populars de Barcelona amb l’OSO, no és estrany que, en produir-se l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936, Fèlix Martí hi participés en el moviment revolucionari amb actuacions de primera línia en els àmbits sanitaris i educatius i que es convertís en un dels homes de refe-rència dels grups revolucionaris en aquests camps. A més de les funcions de propaganda i informació, Fèlix Martí va participar activament en les incautacions de material sanitari i d’edificis religiosos de la CNT per convertir-los en hospitals proletaris o hospitals de sang, com l’antic convent de l’Ordre de Sant Joan de Jerusa-lem, al carrer de les Santjoanistes número 8, i va for-mar part del Comitè de metges, afins a les formacions dominants del Comitè de Milícies Antifeixistes, que va ocupar el Col·legi de Metges de Catalunya, conegut com el “Casal del Metge”.4 A més, va participar en la posada en marxa de la Universitat Popular organitzada per les Joventuts Llibertàries; va impulsar el Moviment Unificat Pro Infància Obrera amb l’OSO i el seu com-

Mapa de la divisió sanitària de Catalunya per comarques. CAT ANC 1-454-N-7 /Fons Col·lecció de cartells de Joaquim de Moragas Yxart i Fidel de Moragas de Moragas.

16 pany Xavier Serrano, que establí un programa integral d’atenció a la infància; va organitzar un curs d’assistència sanitària a l’Associació d’Idealistes Pràc-tics per formar el nou personal auxiliar, en gran part voluntari, que treballava als nous hospitals obrers o hospitals de sang apareguts per tota la ciutat i va co-mençar a col·laborar en publicacions com Las Noticias.5

A finals d’agost de 1936 la Generalitat va aconse-guir recuperar un cert control de la situació al carrer a partir de la coordinació amb les noves estructures crea-des pels grups revolucionaris. A nivell sanitari, la Ge-neralitat va crear un Consell Superior de Sanitat presi-dit pel catedràtic Joaquim Trias i Pujol, però amb pre-domini de la CNT gràcies a la presència dels doctors Félix Martí Ibáñez i Xavier Serrano Coello.

La política sanitària de la CNT al govern de la Generalitat i la legislació sobre interrupció artificial de l’embaràs

A finals de setembre de 1936 amb la constitució del primer govern d’unitat antifeixista de la Generalitat, les Direccions Generals de Sanitat i d’Assistència Social es van refondre en una de sola Direcció General que va ser assumida pel Dr. Fèlix Martí Ibáñez (Decret de 30 de setembre, DOGC 3.10.1936) i el seu company Xavier Serrano va ser nomenat cap dels Serveis Tècnics Sanitaris (Ordre d’1 d’octubre, DOGC 2.10.1936) dins d’una nova conselleria de Sanitat i Assistència Social en mans de la CNT. En mig de la inestabilitat de la guerra i dels continus canvis al capdavant de la Conselleria de Sanitat i Assistència Social (fins a cinc consellers diferents de la CNT van passar per aquest departament entre setembre de 1936 i juny de 1937), el Dr. Fèlix Martí es va convertir en el principal impulsor de la política sanitària i assistencial a la reraguarda i al front català durant els primers mesos de guerra, gràcies a formar part, també, del Consell Sanitari de Guerra (Ordre del 6 d’octubre, DOGC 8.10.1936).

L’objectiu principal del doctor Fèlix Martí, com a director general, va ser l’aplicació de la doctrina sanitària de la CNT, la qual consistia, essencialment, en l’extensió de l’assistència mèdica i social al conjunt de la població de Catalunya. Però com succeí a la resta de sectors controlats per la CNT, una cosa era la teoria revolucionària i un altre ben diferent la seva aplicació i planificació en el context de la guerra. Perquè la nova assistència social i mèdica hagués estat possible en temps de pau hauria estat necessària una actuació

conjunta del govern durant anys, però en comptes d’això només va ser possible una política parcial impulsada per un departament i condicionada per la guerra.

Malgrat tot, resulta evident que Fèlix Martí, Xavier Serrano i el seu equip van fer tot el possible per im-plantar els principis sanitaris revolucionaris de la CNT i un molt bon exemple és el ja comentat Decret de 25 de desembre de 1936 d’interrupció voluntària de l’embaràs (DOGC 9.1.1937). Aquest decret està signat pel conseller primer Josep Tarradelles, el conseller d’assistència social, Pere Herrera, de la CNT i el conse-ller de justícia, Rafael Vidiella, del PSUC, aquests dos últims acabats d’incorporar al govern de la Generalitat uns dies abans en la remodelació de govern del 17 de desembre de 1936. Tres signatures que, sense dubte, buscaven donar-li major rellevància i una imatge de consens a un decret que no podia deixar de ser polèmic. Aquesta solemnitat també es troba en el preàmbul del Decret, el qual deixa ben clar que aquella llei d’interrupció artificial de l’embaràs “representa una de les majors conquestes revolucionàries en Sanitat”. La justificació que s’esgrimeix a continuació és també molt clara:

“La finalitat primordial que es persegueix, és la de facilitar al poble treballador una manera segu-ra i exempta de perill de regular la natalitat, quan existeixin causes poderoses, sentimentals, eugè-niques o terapèutiques que exigeixen la interrup-ció artificial de l’embaràs” i sobretot “acabar amb l’oprobi dels avortaments clandestins, font de mortalitat maternal...”

És, per tant, un Decret que no només contempla l’avortament quan la salut de la mare estigui en perill, per motius terapèutics, com ja feien les lleis aprovades fins aquell moment a l’URSS o Finlàndia, sinó que és la primera en acceptar que les raons ètiques o sentimen-tals de la dona són motius més que suficients per avor-tar i protegeix la decisió de la mare afirmant que ”ningú dels seus familiars o propers podran presentar després reclamació”. Aquest és el motiu fonamental pel qual se la considera una llei molt avançada, perquè és més respectuosa amb la lliure decisió de la dona del que ho han estat moltes regulacions posteriors o ho són moltes d’actuals.

El Decret també deixava molt clares les restriccions a l’avortament. En primer lloc, el prohibia a partir del tercer mes d’embaràs, sempre que no existís perill per la salut de la dona. I, en segon lloc, es prohibia que la mateixa dona avortés més d’una vegada a l’any sense motius mèdics, per evitar que l’avortament es convertís


17

en un mètode anticonceptiu. Evidentment, el Decret considerava il·legal l’avortament fora del sistema sanitari públic i gratuït i recordava que “totes les persones que, privadament, realitzin maniobres avortives, respondran criminalment davant del Tribunal competent... perdent, si són titulars d’una professió sanitària, el dret a exercir-la”.

Per fer possible aquest nou servei sanitari a les dones, el Decret establia que els hospitals, clíniques i institucions sanitàries dependents de la Generalitat havien d’habilitar dispensaris i sales destinades a la interrupció artificial de l’embaràs. I obligava a tots els metges de les especialitats d’obstetrícia i ginecologia a practicar avortaments sempre que una dona ho demanés i estigués dins dels preceptes legals establerts pel Decret. Negant, d’aquesta manera, l’objecció de consciència dels facultatius en aquests casos. Per acabar de tancar tots els serrells d’aquesta primera

legalització de l’avortament, l’1 de març de 1937 (DOGC 5.3.1937) va ser aprovada una Ordre que concretava totes les normes sobre el procediment d’interrupció artificial de l’embaràs i creava una Comissió Tècnica específica per aquesta qüestió dins de la conselleria de Sanitat i Assistència Social.

Els problemes de difusió del servei d’avortament públic i gratuït de la Generalitat i l’oposició del govern de la República

Malgrat els esforços de la direcció general de Sanitat i Assistència Social per donar a conèixer aquest nou servei a través de cartells, pamflets, articles i, fins i tot, conferències radiofòniques, l’aprovació del Decret sobre interrupció voluntària de l’embaràs va passar bastant inadvertit i la gran majoria de dones no es van assabentar mai de l’existència d’aquest nou servei. La premsa de l’època, centrada en el desenvolupament de la guerra, no va fer un tractament extens de la mesura ni li va donar la publicitat que, a ben segur, la conselleria de Sanitat i Assistència Social hauria desitjat.

Per aquest motiu, la conselleria de Sanitat va haver de recórrer als canals de comunicació oficials com, per exemple, la publicació il·lustrada de periodicitat mensual Nova Ibèria, editada pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat, en el número dos de la qual es va publicar un article del doctor Fèlix Martí Ibáñez titulat La reforma eugènica a Catalunya (febrer de 1937). En aquest text podem llegir amb major deteniment quines són les raons que han impulsat aquesta legalització de l’avortament i com aquesta s’engloba dins d’una nova concepció de la maternitat, la infància i la sexualitat com un tot relacionat que, per primera vegada, és assumida pels poders públics i que prové de la tradició sanitària i educativa del moviment obrer.

“La reforma eugènica de l’avortament, unida a la campanya d’educació sexual que emprendrem, i a l’ensenyament de recursos anticonceptius, ens permetrà disminuir el nombre d’avortaments que anualment tenen lloc a Catalunya, evitar les trà-giques morts motivades per les maniobres avorti-ves de «curanderos» sense escrúpols, suprimir el tràfic vergonyós de la vida sexual femenina en aquest aspecte, i millorar, així, tot allò que es re-fereix a la maternitat... En endavant, en allò que es refereix a la vida se-xual, la dona quedarà alliberada de l’egoista tira-nia masculina i tindrà uns drets –dels quals es

“La reforma eugènica a Catalunya”, article publicat pel Dr. Fèlix Martí Ibáñez a Nova Ibèria, número 2 (febrer de 1937). Barcelo-na : Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.

18

destaca el dret a disposar d’ella mateixa i de de-cidir sobre el seu desig de maternitat– que com-prarà a costa d’uns deures fins avui oblidats”.

Tot i que, com dèiem, la premsa no va donar gaire cobertura a la notícia trobem algunes excepcions com, per exemple, l’article aparegut a la revista il·lustrada Mundo Gráfico, el 12 de maig de 1937, sota el títol “En Cataluña existe ya el aborto legal”; un article aparegut a la publicació El Diluvio, el 19 febrer de 1937, o l’article en to humorístic escrit pel propi Fèlix Martí a la revista satírica L’Esquella de la Torratxa, el 18 de juny de 1937, titulat “L’avortament a l’abast de les criatures” que, a mode de rondalla per nens, explica el cas d’una noia que pot superar un embaràs indesitjat gràcies al nou servei de la Generalitat.

Tampoc en el bàndol franquista la notícia del nou

Decret de la Generalitat que permetia l’avortament va tenir gaire ressò, però quan se’n va parlar va ser recorrent als insults i les mentides típiques del fanatisme catòlic i el falangisme militant. Així per exemple, el diari ABC de Sevilla, sota control dels militars insurrectes, va publicar el 17 de desembre de 1936 un article incendiari titulat Los rojos implantan el divorcio y el aborto voluntario en el que podem llegir barbaritats que equiparen el divorci amb l’amor lliure i l’avortament amb l’assassinat.

“Es tal el ansia devoradora del comunismo judío para exterminar el mundo y ahora, de momento, exterminar a España, que ya no se satisfacen con la muerte y la matanza de los que han nacido, sino que quiere exterminarlos antes de nacer… El aborto, legalmente, es un asesinato, un crimen de lesa humanidad, ya que condena a un ser que iba a nacer a que no nazca; condena a la mujer embarazada a pasar el grave peligro de su muerte por el aborto provocado. La mujer que voluntariamente aborta pierde el más justo título que puede alcanzar la mujer en el cumplimiento de su divino papel, que es el de ser madre. Se busca acabar con todas las virtudes que nos elevaban ante los ojos de Dios y ante nosotros mismos, para entrar en el reinado de todos los horrores, del envilecimiento humano, del crimen como obra meritoria, de la abyeción (sic) del hogar.”

La legalització de l’avortament a Catalunya va voler ser estesa al conjunt del territori controlat per la República per Frederica Montseny, la primera dona ministre en la història d’Espanya, que va ocupar el ministeri de Sanitat i Assistència Social durant el primer govern de Largo Caballero (04/11/1936 – 17/05/1937). Però el seu projecte va ser rebutjat per destacats membres del govern de la República que s’hi van oposar frontalment. Segons la pròpia Frederica Montseny “la oposición a tal proyecto de buena parte de los entonces miembros del Gabinete derivaba de que sólo veían en él los aspectos negativos. Para ellos, esta permisividad sería motivo de desbordes sexuales, y se prestaría a ciertas inmoralidades de las que, a la larga, serían víctimas las propias mujeres”.6

L’escassa incidència dels nous serveis d’interrupció artificial de l’embaràs en el context de la Guerra Civil

Gràcies als estudis de l’historiadora Mary Nash sa-bem que la incidència social del nou avortament legal a Catalunya va ser molt escassa. “La aplicación de la

Imatge que va servir per il·lustrar l’article del doctor Felix Martí Ibañez, publicat al número 2 de Nova Ibèria, 1937. CAT ANC1-1-N-2449 /Fons Generalitat de Catalunya (Segona Re-pública) - Comissariat de Propaganda.


19 nueva reglamentación fracasó y la práctica habitual de abortos clandestinos continuó ... la mayoría de los da-tos apuntan a un fracaso global de la reforma del aborto y a la continuidad de la práctica clandestina de éste”.7 Aquest fracàs de la reforma de l’avortament s’explica, se-gons la mateixa historiadora, per múltiples factors, però el fonamental és l’existència de la guerra civil. La ma-teixa guerra que, gràcies al procés revolucionari, va per-metre l’aprovació de la llei es va convertir, paradoxal-ment, en el principal obstacle per fer-la efectiva.

Un altre factor que, segons Mary Nash, va influir decididament en la dèbil implantació dels avortaments legals va ser “la actitud hostil de la profesión médica hacia la puesta en marcha del nuevo servicio”. El fet que el Decret de 25 de desembre de 1936 obligués a tots els metges de les especialitats d’obstetrícia i gine-cologia a practicar avortaments i no contemplés l’objecció de consciència dels facultatius hauria estat un dels elements claus de l’animadversió de molts metges catalans envers el programa sanitari de la CNT i d’aquesta reforma de l’avortament en concret. Molts metges es negaven a derivar les seves pacients als serveis d’avortament o als centres de planificació familiar o, simplement, desconeixien la seva existència. Finalment, Mary Nash també atribueix el fracàs de la reforma eugènica a la precària campanya de publicitat institucional, a l’escassa difusió de la premsa i a la greu discriminació de gènere que encara existia a la societat catalana del moment. En aquestes circumstàncies i malgrat la dinàmica de canvi social de la revolució i la guerra, l’avortament va continuar sent una pràctica clandestina i una realitat social marginada.

En aquest sentit, cal destacar l’escassa documentació conservada als arxius catalans sobre la pràctica de l’avortament legal durant la Guerra Civil. Moltes històries clíniques i expedients administratius d’aquells anys referits a aquest tema van desaparèixer al final de la guerra per no deixar rastre d’una pràctica fortament perseguida pels guanyadors o van ser espoliats per les forces d’ocupació franquistes en busca de responsabilitats polítiques. Per aquest motiu, precisament, els expedients, la correspondència i els informes que citarem a continuació referits a la implantació de l’avortament lliure i gratuït durant la guerra tenen un gran valor. Sobretot per comprendre quin era el posicionament al respecte de les diferents administracions republicanes (central i autonòmica) i de les diferents forces polítiques i sindicals que les integraven.

Les pressions del govern Negrín per revisar la legislació de la Generalitat durant el període revolu-cionari i abolir el Decret sobre avortaments

Entre la documentació que es conserva a l’ANC so-bre la Comissió Tècnica Assessora dels anys de la guerra civil hi ha un expedient dedicat, exclusivament, al Decret d’interrupció voluntària de l’embaràs aprovat per la Generalitat durant l’etapa revolucionària i d’altres que tracten la qüestió de forma parcial que aporten nova llum sobre els intents del govern de la Re-pública i d’altres sectors de suprimir l’avortament legal sota l’acusació que el Decret ultrapassava les compe-tències de la Generalitat i envaïa les competències del govern de la República. Com ja hem explicat abans, aquests intents s’insereixen en una tendència general de revisar tota la legislació catalana del període revolucio-nari que sorgeix del govern de la República presidit per Juan Negrín, però que també tenia els seus partidaris dins del nou govern de la Generalitat constituït després del fets de maig de 1937.

I és que entre l’aprovació del Decret de la Generali-tat, de 25 de desembre de 1936, sobre interrupció vo-luntària de l’embaràs i l’obertura d’aquest expedient per estudiar la seva validesa legal, per part de la Comis-sió Tècnica Assessora del Departament de Justícia, el mes de setembre de 1937, moltes coses havien canviat a Catalunya i a Espanya. La força i la influència que la CNT havia tingut a Catalunya durant els primers deu mesos de guerra s’havia anat diluint i, després dels fets de maig de 1937, el sindicat anarquista es va veure obligat a sortir del govern de la Generalitat i no es va incorporar al nou govern de la República encapçalat per Juan Negrín –tot i que ho faria posteriorment. Da-vant d’aquesta nova realitat política, el programa sani-tari de la CNT ja no era aplicable i Fèlix Martí, que així ho va entendre, va dimitir del càrrec de director general de Sanitat i Assistència Social. En la remodelació del govern de la Generalitat d’aquell estiu de 1937 el de-partament i les competències de Sanitat i Assistència Social van ser assumides per la conselleria de Governa-ció, en aquells moments, més preocupada per atendre els refugiats i els ferits de guerra i aturar les malalties provocades per la difícil situació bèl·lica que per expe-riments revolucionaris.

En aquest nou context, l’11 de setembre de 1937, el ministre de Justícia Manuel de Irujo y Ollo, del PNB, va enviar una carta al conseller de Justícia i Dret de la Generalitat, Pere Bosch Gimpera, recordant-li “la nece-sidad de que el Gobierno de la Generalidad revise la obra legislativa promulgada durante el pasado periodo

20

en diversos decretos, muchos de los cuales carecen de subsistencia jurídica con arreglo a las normas vigentes que relacionan la autonomía de Cataluña dentro del Estado”. El ministre també anunciava al conseller que “este Ministerio ha dispuesto que ... se emitan informes acerca de los decretos que a su parecer carecen de base jurídica constitucional, estatutaria o legal”. I li recordava que la millor forma de procedir per solucionar aquest conflicte legal i de poder entre el govern de la República i la Generalitat era “la norma ya iniciada por ese Gobierno autónomo de derogar por su propia iniciativa y en uso de sus facultades, aquellos Decretos que repute inconvenientes por cualquier concepto, será sin duda en todo caso el más adecuado procedimiento para que no aparezca colisión alguna, que todos momentos sería inconveniente, pero que en los actuales es absolutamente preciso impedir por bien de Cataluña y de la República.” Per acabar la seva carta, Manuel de Irujo adjuntava al conseller de Justícia i Dret el primer d’aquests informes emès per la Comissió Jurídica Assessora del Govern de la República i signat pel seu president Benito Pabón y Suárez de Urbina.

Cal destacar que Benito Pabón era conegut com l’advocat de la CNT. Havia estat el Secretari General del Consell d’Aragó dominat pels anarcosindicalistes i dissolt pel govern Negrín, només feia uns mesos, i

havia estat l’advocat defensor del POUM després dels fets de maig de 1937. Per tant, era una persona poc sospitosa de voler desfer l’obra revolucionària de la CNT durant els mesos que els anarcosindicalistes van ocupar diferents ministeris de la República i conselleries de la Generalitat. En aquest sentit, en el seu informe de la Comissió Jurídica Assessora de la República Pabón es mostra comprensiu i justifica el fet que moltes disposicions de la Generalitat del període revolucionari haguessin sobrepassat les seves competències institucionals.

“Del estudio de los Decretos, Ordenes y disposicio-nes emanadas del Gobierno de la Generalidad en el período de intensidad revolucionaria... se observa en su espíritu… un firme propósito por parte del Gobierno de la Generalidad de no invadir con sus decisiones la esfera de competencia legislativa del Estado republica-no; y surge patente el deseo diáfanamente manifestado, de llenar en servicio de la República, las lagunas que la desaparición de organismos creaba y de dar eficacia a disposiciones que anidaban en la mente del pueblo, que no habían sido plasmadas en las Cortes republica-nas, y que con la exigencia de huracán imponían las necesidades revolucionarias de un pueblo en armas que se batía contra los enemigos del régimen republicano”.

Igualment, l’informe reconeixia que “desaparecidas las circunstancias y la imperiosidad que las hizo incon-

Carta del ministre de Justícia, Manuel de Irujo al subsecretari de Justícia de la Generalitat, Eduard Ragasol. València, 24 de setem-bre de 1937. CAT ANC 1-1 ui 1398.1/222 /Fons Generalitat de Catalunya (Segona República)

Ofici del sotssecretari de la Presidència al conseller de Justícia adjuntant carta del ministre Irujo al president Companys. Barcelona, 2 d’octubre de 1937. CAT ANC 1-1 ui 1398.1/222 /Fons Generalitat de Catalunya (Segona República)


21 tenibles vienen estas disposiciones desorbitadas a ser rápidamente paliadas y más tarde anuladas por la pro-pia voluntad del Gobierno Autónomo.”

Curiosament, el primer Decret de la Generalitat ana-litzat per aquest informe és el del 25 de desembre de 1936 sobre interrupció voluntària de l’embaràs i l’Ordre posterior de l’1 de març de 1937. Segons l’informe aquestes normes “vienen a constituir una de-rogación, en ciertos casos, de los artículos 417 al 420 del Código Penal ... que trata del aborto ... vulnerando el artículo 15 de la Constitución que establece, corres-ponde al Estado de manera incontrovertible, la legisla-ción penal … Admitida la bondad del fin que se preten-de, es preciso señalar la incompetencia para legislar en dicha materia, por la Generalidad.”

Pocs dies després, el ministre de Justícia, Manuel de Irujo, va enviar dues cartes més relacionades amb el te-ma de l’avortament que es conserven a l’ANC. Una al president de la Generalitat, Lluís Companys, demanant explicacions sobre “la resolución de ese Gobierno autónomo con respecto a la subsistencia o derogación” del Decret sobre l’avortament. I una altra al Subsecreta-ri de Justícia de la Generalitat, Eduard Ragasol, recri-minant-li que “usted me indicó la seguridad de que aquél Decreto seria derogado, como lo han sido otros. Como no veo noticia alguna en tal sentido me he atre-vido a indicárselo así al Sr. Presidente” de la Generali-tat. Totes dues cartes incloïen una còpia del dictamen emès pel Consell Nacional de Tutela de Menors de la República, el 23 de setembre de 1937, sobre la reforma eugènica de l’avortament que, en opinió del ministre, “no es el único que tengo sobre el particular, pero que creo el más interesante”.

Aquest informe, signat pel Vicepresident del Consell Nacional de Tutela de Menors de la República, M a r i ano G r a n ado s A g u i r r e , q u e t a mb é e r a Vicepresident del Tribunal Suprem i un jurista de gran prestigi de clares simpaties obreristes, insisteix en l’argument que “El aborto en la legislación del Estado español está considerado un delito ... y que el Estatuto de Cataluña no atribuye a la Generalidad la facultad de legislar en materia penal”. Tot i així, Mariano Granados es mostra comprensiu amb l’avortament terapèutic per motius de salut de la mare o en cas de greus malalties hereditàries dels pares i, inclús, apunta la conveniència d’estudiar “si seria o no lícito el aborto en caso de violación”, donada la situació bèl·lica en que es troba el país i “para evitar que nacieran los llamados «hijos del odio», como fueron llamados los engendrados por los invasores en mujeres de pueblos

enemigos” durant la primera guerra mundial. En canvi, la possibilitat d’avortar per expressa voluntat de la do-na, tal i com l’establia el Decret d’interrupció de l’embaràs de la Generalitat, es considerada per Mariano Granados i pel Consell Nacional de Tutela de Menors de la República com a moralment inadmissible.

Els informes i dictàmens de la Comissió Tècnica As-sessora de la Generalitat sobre el Decret d’inter- rupció voluntària de l’embaràs

Fruit d’aquestes pressions per part del Ministre de Justícia, Manuel de Irujo, la Comissió Tècnica Asses-sora del departament de Justícia no va trigar a rebre l’ordre de redactar un dictamen sobre la necessitat de revisar, abolir o mantenir el Decret de 25 de desembre de 1936 sobre interrupció voluntària de l’embaràs. Dins de l’expedient conservat a l’ANC sobre aquesta qües-tió, podem llegir una ponència redactada pel jutge del Tribunal Popular número set de Barcelona i membre de la Comissió Tècnica Assessora, Enric Daltabuit i Pe-layo, i un dictamen final basat en aquesta ponència sig-nat pel president de la Comissió i president del Tribu-nal de Cassació, Josep Andreu i Abelló. Sorprèn el fet que tots dos textos facin un mateix anàlisi del Decret sobre interrupció voluntària de l’embaràs i, en canvi, proposin actuacions diferents al departament de Justícia i Dret de la Generalitat per solucionar el problema competencial que aquest presentava en matèria penal entre el govern de la Generalitat i de la República.

En la primera part del seu informe, Enric Daltabuit argumenta, com la resta d’informes, que el Decret en qüestió “és contrari a la Constitució, en el que fa refe-rència a l’autorització de l’avortament provocat, perquè regula una matèria penal, i la Generalitat no té facultats per legislar en aquesta matèria”. En aquest sentit, la se-va ponència reconeix que “des d’un punt de vista es-trictament constitucional, cal proposar la derogació pu-ra i simple del Decret”. Tot i així, en la segona part del seu informe Daltabuit matisa aquesta opinió reconei-xent que “hi ha casos d’avortament artificial que són lí-cits i que, per tant, cal legalitzar-los i regular-los i que aquesta legalització i aquesta regularització permetrien sancionar amb major eficàcia els avortaments crimi-nals, i faria disminuir l’índex de mortalitat”.

L’informe es mostra contrari a l’avortament eugènic i a l’avortament per indicació social, es a dir, per vo-luntat expressa de la dona, per considerar-lo inadmissi-ble per “la ciència penal moderna i les legislacions vi-gents”. Però creu que “caldria legalitzar, perquè són lí-cits moralment i tenen justificació científica sòlida,

22 l’avortament terapèutic o per indicació mèdica i l’avortament en els casos en que la concepció és el resultat d’un delicte”, com una violació. Finalment, l’informe proposa que el govern català insti el Govern de la República a modificar la legislació penal en el sentit de permetre l’avortament en aquests supòsits.

Per la seva banda, el dictamen final signat pel president de la Comissió Tècnica Assessora, Josep Andreu i Abelló, còpia fil per randa els arguments de la primera part de la ponència prèvia d’Enric Daltabuit per concloure que “des d’un punt de vista estrictament constitucional cal proposar la derogació pura i simple del Decret”. En canvi, el dictamen d’Andreu Abelló no té en compte la segona part de la ponència del jutge Daltabuit argumentant que “és inútil endinsar-se en tots aquests problemes davant del fet de la incompetència de la Generalitat de portar, ni tan sols per via indirecta, una modificació a un règim estatuït fonamentalment en el Codi Penal”. Així doncs, el dictamen signat per Andreu Abelló acaba amb aquestes paraules: “Aquesta Comissió proposa que el Govern de la Generalitat de Catalunya promulgui un Decret en els següents termes: Es decreta la derogació del Decret de la Generalitat de 25 de desembre de 1936, que regula l’avortament a Catalunya”.

Tot i així, el dictamen final presentat per Andreu Abelló no es va concretar mai en un nou Decret en la línia per ell apuntada. Igualment, els estudis de Mary Nash sobre la qüestió demostren que durant la resta de 1937 i 1938 es van continuar practicant avortaments als centres hospitalaris catalans i en el Butlletí Oficial de la Generalitat podem comprovar com són aprovades diverses partides econòmiques per mantenir aquest servei. Concretament, el 26 de gener de 1938 (DOGC 28.1.1938), el president Lluís Companys i el Conseller de Finances, Josep Tarradellas, van signar un decret “per tal de poder atendre les despeses d’organització, utillatge i funcionament dels Serveis d’Interrupció Artificial de l’Embaràs, adscrits a la Direcció General de Sanitat del Departament de Governació i Assistència Social”. En concret, es va habilitar un crèdit extraordinari de cent mil pessetes per aquesta qüestió.

Els motius pels quals el Decret de la Generalitat de 25 de desembre de 1936 sobre interrupció voluntària de l’embaràs no es va modificar ni suspendre durant el que va restar de guerra, tot i la seva inconstitucionalitat, són variats. En primer lloc, estaria la voluntat d’aquests governs de no contrariar més una CNT que, tot i el debilitament patit, continuava sent una força política imprescindible per sostenir la guerra contra els exèrcits

franquistes. Però, sobretot, el fet que cada vegada exis-tien qüestions molt més urgents i problemàtiques que afrontar des del Departament de Justícia de la Generali-tat i des del Ministeri de Justícia de la República com, per exemple, la greu situació de col·lapse i les irregula-ritats que es vivien a les presons catalanes.

Raül Aguilar Cestero

Notes : 1. Components de la Comissió Jurídica Assessora. President: Joan

Maluquer i Viladot. Vocals: Ramon Abadal i Calderó, Antoni Maria Borrell i Soler, Eugeni Cuello i Calon, Ramon Coll i Rodés, Frederic Culí i Verdaguer, Lluís Emperador i Félez, Enric Febrer i Prades, Pau Font i Rubinat, Santiago Gubern i Fàbregas, Amadeu Hurtado i Miró, Joan Martí i Miralles, Francesc Maspons i Anglasell, Pere Mias i Codina, Antoni Par i Tusquets, Josep Maria Pi i Sunyer, Pompeu Quintana i Serra, Manuel Raventós i Bordoy, Ramon Maria Roca i Sastre, Josep Roig i Bergadà, Josep Trias de Bes, Josep Xirau i Palau, Rafael Closas i Cendra, Oriol Anguera de Sojo. Vocals i secretaris: Francesc Girons i Martí, Josep Quero Molares, Santiago Gubern i Salisachs.

2. La resta de membres de la nova Comissió Tècnica Assessora eren: Alfons Rodríguez i Dranguet, president del Comitè d’Inspeccions; Eduard Sanjuán i Albí, magistrat d’Audiència; Lluís Moles i Marquina, magistrat d’Audiència; Xavier Chaparro i Riera, magistrat d’Audiència; Santiago Sentís i Melendo, magistrat d’Audiència, i Enric Daltabuit i Pelayo, Jutge del Tribunal Popular número set de Barcelona.

3. Juntament amb Josep Xirau, s’incorporen a la Comissió Tècnica Ricard de Rabassa i Prat, magistrat del Tribunal de Cassació; Francesc de P. Pujol i Germà, magistrat del Tribunal de Cassació; Francesc P. Jané i Aixelà, fiscal del Tribunal de Cassació, i Francesc Artigas i Castelltort, tinent fiscal del Tribunal de Cassació.

4. La Vanguardia, 2 d’agost de 1936, p. 1.

5. Vegis, entre d’altres: HERVÁS I PUYAL, Carles, Sanitat a Catalunya durant la República i la Guerra Civil. Política i organització sanitària: l’impacte del conflicte bèl·lic. Tesi Doctoral dirigida per Josep Termes. UPF, 2004; AUSÍN I HERVELLA, Joseph Lluís, i CALBET I CAMARASA, Josep Maria, “Fèlix Martí Ibáñez i l’Institut de Medicina Pràctica (1931-1938)”. Gimbernat. Revista Catalana d'Història de la Medicina i de la Ciència, núm. 34, 2000, p. 181-198.

6. MONTSENY, Frederica. “La sanidad y la asistencia social durante la Guerra Civil”. Dins: AADD. Los médicos y la medicina en la guerra civil española. Madrid, Saned, 1986.

7. NASH, Mary. Rojas. Las mujeres republicanas en la Guerra Civil. Taurus, Madrid, 1999, p. 242.


Noticiari 23

PER UN ARXIU NACIONAL MÉS ‘SOCIAL’ Arxius en un món 2.0.

En els darrers temps, les institucions culturals del nostre país s’han vist abocades a adaptar-se a les noves tecnologies i als nous hàbits de consum cultural. Els usuaris, clars protagonistes d’aquests canvis constants i frenètics, són els encarregats de determinar-ne els canals de moda i les temàtiques d’interès. Per primera vegada, són les institucions aquelles que han d’escoltar i actuar en conseqüència: el seu paper social ha canviat substancialment.

De la mateixa manera que ho han fet museus i biblioteques, els arxius catalans han posat en funcionament accions de difusió a les plataformes socials. És en aquest context que neixen sengles iniciatives de l’ANC a Twitter i Facebook, amb una clara intenció: anar més enllà dels dipòsits de l’arxiu i de les sales de consulta per apropar el patrimoni documental a tot tipus de públic, d’una manera clara i atractiva.

Resulta evident que l’usuari principal dels arxius és aquell presencial, aquell qui està en contacte amb la font primària. L’Arxiu, però, ja no és considerat únicament un espai físic, sinó que es projecta també en un entorn virtual: l’arxiu és un portal web, és un tweet, un Gigadocument o una entrada a Facebook. Això sí, hem de pensar en aquests entorns virtuals com un complement a l’espai físic, i no pas com un substitut.

Per què l’Arxiu ha de ser-hi present?

Malgrat que l’objectiu essencial i generalista de la

presència a les plataformes socials sigui la difusió del coneixement, des de l’ANC es plantegen altres finalitats de notable importància a l’hora d’engegar el motor dels Social Media.

D’una banda, pren gran rellevància la figura de l’usuari . I és que els investigadors, erudits i documentalistes ja no són els únics en emprar l’Arxiu com a eina, sinó que progressivament altres segments de públic passen a enriquir el llistat de seguidors dels perfils de l’ANC per descobrir-ne la seva riquesa documental. I ho fan amb un grau d’interacció realment elevat i bidireccional, on la col·laboració i la cooperació ajuden a construir progressivament una comunitat participativa i dinàmica, alhora que enforteix la imatge, la proximitat, transparència i reputació de l’Arxiu Nacional.

D’altra banda, i malgrat la lentitud en els tràmits administratius a la qual els ciutadans s’han acostumat fins ara, les plataformes socials són sinònim d’immediatesa. D’aquesta manera, les notícies generades per l’arxiu es transmeten a l’instant, i el temps de resposta d’atenció a l’usuari es redueix considerablement a fi de donar una resposta eficient en temps real, tal com apunta la Guia de Xarxes Socials de la Generalitat de Catalunya. En resum, l’arxiu té l’oportunitat d’escoltar i conèixer l’opinió dels usuaris, un fet que avui dia resulta primordial.

Com mostrar el patrimoni documental a les xarxes?

Pot semblar una tasca difícil la de fer arribar de manera clara, atractiva i entenedora alguns dels documents preservats a l’arxiu. Però les múltiples

L’Arxiu Nacional de Catalunya en xifres, mitjançant l’ús d’una infografia

24

possibilitats que ofereixen les xarxes socials faciliten enormement la feina comunicativa i de difusió.

Bé és cert que la tendència de molts dels perfils socials dels arxius és la de mostrar exclusivament fotografies, un recurs atractiu però a la llarga reiteratiu i amb poc valor afegit si tenim en compte la gran quantitat de perfils d’arxius que utilitzen aquest material. Des de l’ANC s’ha cercat de donar a conèixer tota la riquesa documental en tota la seva amplitud, dels seus fons històrics, fotogràfics i administratius: des dels pergamins nobiliaris medievals, passant pels cartells de la Guerra Civil fins a la correspondència dels presidents de la Generalitat republicana.

Una de les eines emprades dins l’estratègia a les xarxes és la presentació mensual dels anomenats “Gigadocuments de l’ANC”, o el que és el mateix, documents que es poden visualitzar fins a un milió de píxels amb tot tipus de detall. Per la seva banda, les etiquetes #Sabiesque, #Taldiacomavui o #Arafa permeten a Twitter i Facebook recuperar la memòria col·lectiva a través d’efemèrides destacades del calendari i curiositats sobre els fons de l’Arxiu. A més, l’espectacularitat d’aquests llueix en tot el seu esplendor visual als àlbums de Facebook.

En els propers mesos s’aniran desvetl lant paulatinament aquestes i altres iniciatives i, qui sap, potser contribuir a la ja coneguda #ArchiveShelfie, que permet als arxius i arxivers “humanitzar” la seva feina fent-la més propera –i, perquè no, divertida– de cara al públic general.

Daniel Zapater Caminal

«PROCESSOS I DELIBERACIONS» : NOVA LÍNIA DE TALLERS DIDÀCTICS DE L’ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA

El Servei Didàctic de l’Arxiu Nacional de Catalunya

ofereix una nova línia de tallers adreçats a l’alumnat de segon cicle de l’ESO i el Batxillerat que s’afegeix a les que fins ara es venien desenvolupant: Aprenem a Investigar i Fem recerca.

Els tallers Processos i deliberacions presenten un cas conflictiu sobre el qual s’han de dirimir els arguments de les diferents parts en la representació d’un judici i s’han dissenyat com un joc de rol.

L’activitat que dura dues hores, s’organitza en dues parts:

En la primera, els alumnes preparen l’argumentació que els ha de servir per defensar els respectius interessos, a partir de la documentació i altres recursos d’informació de què disposen. Per la pròpia dinàmica del joc de rol, s’han introduït alguns elements d’aleatorietat que poden fer variar l’argumentació inicial de cadascú i que introdueixen ritme a l’activitat.

En la segona part, es duu a terme la representació del judici, seguint el programa d’intervencions.

Un dels censos de la població del Principat un cop finalitzada la Guerra de Successió, compartit al perfil de l’ANC a Facebook

Procés civil pel conflicte d’herència entre els germans Francesc Gelabert i Josep Gelabert. 29 d’abril de 1756. CAT ANC1-398-T-5619


25 Els dos primers casos de Processos i deliberacions

són dos conflictes entre germans per qüestions relacionades amb l’herència: El cas dels germans Gelabert i El laberint de la família Barra

La documentació generada per aquests processos, duts a terme a la Reial Audiència de Catalunya, representa la base documental de les activitats, tot i que també s’utilitzen altres fonts.

Es tracta de propostes competencials en què, d’una manera molt dinàmica, s’aprofundeix en diversos continguts curriculars: La figura de l’hereu com una institució cabdal per entendre la història econòmica i social de Catalunya, les lleis de successió com un instrument que ens permet entendre la societat de l’època, l’anàlisi de les fonts en un procediment d’investigació, la importància dels documents com a prova, i alguns conceptes bàsics en relació al sistema judicial.

Les competències cognitivo-lingüístiques hi són especialment treballades, amb l’aprofundiment en la tècnica de construcció d’un text argumentatiu, així com el desenvolupament del discurs oral i el debat; competències que, d’altra banda, són rellevants per a la formació del pensament crític.

Pilar Reverté i Vidal Galadriel Canle Martínez

LA CATALOGACIÓ DEL FONS BIBLIOGRÀFIC I HEMEROGRÀFIC PARTIT SOCIALISTA UNIFICAT DE CATALUNYA (PSUC)

La Biblioteca de l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) posa a disposició dels usuaris les publicacions periòdiques i monografies que conté el fons Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) (ANC 1-230). Aquest fons recull la documentació aplegada per aquest partit comunista durant els seus anys d’activitat política i social, a més de la d’alguns dels seus militants, entre els que destaquen Elsa Blasco, Josep Aymamí i Serra, Teresa Pàmies, Norbert Orobig i Manuel de Azcárate.

El PSUC va ser creat el 23 de juliol de 1936 per la unificació de quatre partits marxistes catalans, la Unió Socialista de Catalunya, Partit Català Proletari, Federació Catalana del PSOE i Partit Comunista Català. El PSUC i el seu referent sindical, la Unió General de Treballadors (UGT), van créixer molt durant la guerra. Amb la derrota republicana el partit entrà a la clandestinitat convertint-se, amb el temps, en

la principal força antifranquista a Catalunya. El PSUC seria legalitzat el 3 de maig de 1977. El Vè Congrés, realitzat el 1981, suposà l’escissió d’un sector que va crear el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). El 1987 es crearà Iniciativa per Catalunya (IC), una federació integrada pel PSUC, PCC, Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra i independents. En el IX Congrés del PSUC, realitzat el 1997, es prendrà la decisió de congelar la seva activitat.

Quan el PSUC fou legalitzat es creà una Comissió d’Història, que va dissenyar un projecte per crear un arxiu i centre d’estudi. Es van organitzar campanyes de recerca i recollida de documents entre els dirigents del partit i la militància de base. El projecte d’Arxiu Històric del PSUC, va ser presentat en societat l’any 1978, però no va acabar mai de desenvolupar-se del tot arrel de la crisi política viscuda al si del partit el 1981. Finalment, el fons del PSUC va ingressar a l’ANC en virtut d’un contracte de dipòsit signat l’any 1987 entre el president de la Generalitat de Catalunya i el secretari general del partit.

La col·lecció de publicacions que s’ha descrit complementa el fons documental que conserva el centre. En total s’han catalogat 1.448 títols de publicacions periòdiques i 1.101 monografies. La major part de les publicacions catalogades han estat editades al segle XX, principalment entre els anys seixanta i vuitanta. Entre les monografies del fons predominen les obres teòriques sobre comunisme i marxisme, les biografies i autobiografies de militants i dirigents comunistes, els llibres d’història del moviment obrer, d’història del comunisme i dels partits comunistes, d’història d’Espanya -sobretot referents a la Guerra Civil, el període franquista i la transició- i d’història de la Unió Soviètica. Destaquen les obres dels principals pensadors

26 marxistes, del propi Karl Marx i Friedrich Engels, de Vladimir Ilitx Lenin o Mao Zedong i les dels dirigents comunistes catalans i espanyols.

També trobem literatura en castellà i català, la majoria adscrita a l’anomenada literatura social, amb moltes obres d’autors com ara Teresa Pàmies o Francesc Candel. Una part d’aquestes monografies van pertànyer a diferents militants del PSUC que van cedir les seves biblioteques, o part d’elles, a l’arxiu del PSUC. Així trobem llibres que havien estat propietat de Víctor Figuerola, àlies Napoleó, Josep Aymamí i Serra i d’altres. La majoria dels llibres són en castellà i català, encara que també se’n troben en molts altres idiomes. Molt interessant són les publicacions en rus referides a la Guerra Civil i el franquisme, algunes d’elles peces úniques a Espanya. També hi ha un important nombre de publicacions en italià, que reflecteixen el seguiment que el PSUC feia de l’activitat del Partito Comunista Italiano (PCI), el principal partit comunista de l’Europa Occidental. També hi ha alguna monografia en eslovè, com una interessant obra de cinc volums sobre els brigadistes internacionals iugoslaus a la Guerra Civil, així com d’altres llibres en francès o anglès. A més, trobem un important gruix d’obres en castellà publicades a l’estranger. Destaquen les editades en països socialistes, com l’Editorial Progreso o l’Agencia de Prensa Nóvosti de Moscou, les publicades a Iugoslàvia per Cuestiones Actuales del Socialismo o les de les Ediciones en Lenguas Extranjeras de la Xina o Corea del Nord.

Pel què fa a les publicacions periòdiques abunda la premsa clandestina publicada sota el franquisme i la del període de la Transició. La majoria d’aquestes capçaleres están editades en ciclostil. El fons recull premsa editada pel PSUC tant a l’exili, com és el cas de Lluita -portaveu del partit a França-, com a dins del país. Trobem butlletins publicats pel Partit a molts pobles, barris i ciutats catalanes. Sobretot es tracta de premsa dels anys setanta del segle passat. El fons conté una col·lecció bastant completa, excepte per al període de la Guerra Civil, de Treball, l’òrgan central del Partit, i d’Horitzons i Nous Hortizons, la publicació teòrica. A més, recull moltes publicacions editades pel Partido Comunista de España (PCE), des de l’òrgan central Mundo obrero o el teòric Nuestra bandera, fins a revistes i butlletins de molts comitès provincials i locals de tota Espanya. També aplega premsa de les joventuts d’ambdós partits, la Joventut Comunista de Catalunya (JCC) i la Unión de Juventudes Comunistas de España (UJCE), així com premsa comunista

sectorial, dirigida a universitaris, obrers, tècnics.... Els contactes internacionals del PSUC es veuen reflectits clarament en aquest fons. Com en el cas de les monografies, trobem premsa comunista soviètica, iugoslava –sobretot eslovena-, italiana i de molts altres partits comunistes del món. Destaquen les col·leccions de publicacions soviètiques com Tiempos nuevos o sovietòlogues com Études soviètiques.

Una altra part important del fons està constituïda per les publicacions editades per organitzacions on hi havia una important presència de militants comunistes, com és el cas de les Comissions Obreres (CCOO), d’associac ions de ve ïns de di feren ts barr is , cooperatives, o sindicats estudiantils, i les editades per altres forces antifranquistes, altres partits comunistes –molts escissions del propi PSUC o PCE–, trotsquistes o socialistes, a més de revistes universitàries, sindicals, contraculturals, etc.

També trobem al fons revistes d’informació general espanyoles, catalanes i franceses, però en aquest cas és habitual trobar només el numero que fa referència a algun assumpte relacionat amb el PSUC o PCE.

Una altra temàtica present en algunes de les revistes és la solidaritat. Principalment en revistes editades a l’estranger denunciant el franquisme o publicacions de solidaritat amb Xile, Guatemala i altre països llatinoamericans que patien dictadures.

Per últim, destaquem la presència d’alguna publicació editada durant la Guerra Civil, com Nueva cultura, Zapa o Trinchera. Lamentablement es tracta de números solts.

E n c on j un t a q u e s t fo n s b i b l i og r à f i c i hemerogràfic resulta del màxim interès per a historiadors del PSUC, del PCE o del comunisme en general, així com també per a sociòlegs, politòlegs o investigadors de la resistència antifranquista o de la transició democràtica, de la història dels països de l’Est -en especial en la Unió Soviètica- i sobre les relacions del moviment comunista internacional. També és un fons ric per als interessats en l’esdevenir dels moviments socials i dels partits polítics catalans. A més, la quantitat de publicacions periòdiques d’àmbit municipal el fan molt atractiu per a historiadors locals.

Els registres catalogràfics del fons es poden consultar mitjançant la pàgina web de l’ANC (http://anc.gencat.cat) o bé al catàleg col·lectiu de la xarxa de Biblioteques Especialitzades de la Generalitat de Catalunya (http://catalegbeg.cultura.gencat.cat).

José Fernando Mota Muñoz

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 39 / octubre 2014 Juny-Setembre 2014

Publicacions

27 FINALITZACIÓ DEL TRACTAMENT ARXIVÍTIC DEL FONS DOCUMENTAL LLINATGE ORIOLA-CORTADA, COMTES DE LA VALL DE MERLÈS

Durant aquest darrer mes han conclòs las tasques de

catalogació i descripció, de la documentació en suport paper, del fons documental Llinatge Oriola-Cortada, comtes de la Vall de Merlès.

El fons està format per la documentació dels Oriola, després Oriola Cortada, i de les famílies emparentades. S’hi aplega la procedent dels Cortada de Santa Maria de Merlès i Vic, abans del seu enllaç amb els Oriola, dels Navel de Barcelona, dels Jonquer de les Planes d’Hostoles i dels Ibáñez-Cuevas, barons d’Eroles. D’aquests darrers només es conserva documentació judicial. Pel que fa a l’arxiu del llinatge Jonquer, també es troben documents de la família Collferrer, blanquers, paraires i cavallers de la vila d’Olot, i de la família Umbert, notaris de la vall d’Hostoles, amb qui els Jonquer emparentaren. Destaca la documentació de Francesc de Jonquer i Collferrer, veguer de Camprodon entre 1652 i 1698. Respecte l’arxiu del llinatge Navel, molt fragmentari, s’hi conserva part de documentació de Jeroni Navel i Cardona, conseller en cap i clavari de Barcelona. Finalment cal destacar l’arxiu Cortada, on es obligat fer esment de la documentació generada arran de la participació de Joan Baptista Cortada i Sellers, coronel d’infanteria, i els seus germans a la Guerra de Successió al bàndol austriacista, així com l’exili posterior a Àustria.

Les tipologies documentals predominants són les relacionades amb la propietat de la terra (títols de possessió, establiments emfitèutics i precaris, reconeixement de servitud i homenatges...), les de transacció del domini útil i les de transmissió patrimonial (capítols matrimonials, dots, testaments, heretaments, donacions), així com la creació de censals.

El fons documental abasta cronològicament de 1185 a 1940 i té un volum de 16,6 metres. El seu instrument de descripció estarà disponible, tant en suport paper com en electrònic, i serà consultable en línia a través del lloc Web de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Pilar Frago Pérez

BAÑOS, Ramon de. La Bellesa de la màquina : fotografia industrial de Ramon de Baños : 1890-1980 / [textos: Anna Fors, Mercè Tatjer, Norbert Tomàs]. Sabadell : Fundació Gas Natural Fenosa. MUSEU del Gas, 2014. 302, [36] p.

BARALLAT I BARÉS, Mercè. Els Bombardeigs de Lleida : 2 de novembre de 1937-3 d’abril de 1938 / Mercè Barallat i Barés. Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013. 81 p. (Biblioteca Serra d’Or ; 464)

Barcelona 1714 : testimonis d’una ciutat assetjada / edició de Xavier González Toran. Barcelona : Angle : Ajuntament de Barcelona, 2014. 189 p. (El Fil d’Ariadna ; 72)

BENET, Josep. La Catalunya de la Renaixença : entre el vuit-cents i el nou-cents / Josep Benet ; edició a cura de Josep Poca ; pròleg d’Oriol Pi de Cabanyes. [Barcelona] : Centre d’Història Contemporània de Catalunya : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013. 182 p. (Textos i estudis de cultura catalana ; 183)

BONETA I CARRERA, Martí. L’Electricitat al Pallars Jussà, 1911-1940 : imatges d’un temps i d’un espai / Martí Boneta i Carrera ; Xavier Tarraubella i Mirabet. Tremp : Garsineu, 2013. 412 p. (Polaris ; 7)

CALDERS, Pere. La Maleta extraviada : més cartes a Joan Triadú / Pere Calders ; edició a cura de Susanna Àlvarez i Montserrat Bacardí. Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013. 81 p. (Biblioteca Serra d’Or ; 468)

COLITA. Colita fotografía, Barcelona / [text: Laura Terré]. Barcelona : Fundació Catalunya-La Pedrera : RM Verlag, cop. 2014. 183 p.

COLOMER I ROVIRA, Margarida. La Postguerra a Mataró : 1939-1952 / Margarida Colomer i Rovira ; pròleg de Josep Massot i Muntaner. Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013. 584 p., [16] p. de làm. (Biblioteca Abat Oliba ; 292)

COMPANYS, Lluís. Lluís Companys : contra la guerra : escrits i intervencions contra el conflicte del Marroc : 1921-1923 / Lluís Companys ; edició de Josep M. Figueres ; pròleg d’Antoni Segura. Barcelona : Angle : Institut Català Internacional per

28 la Pau, 2014. 236 p. (Clàssics de la pau i de la noviolència ; 7)

CORRETGER, Montserrat. Domènec Guansé, crític i novel·lista, entre l’exili i el retorn / Montserrat Corretger. Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011. 310 p. (Textos i estudis de cultura catalana ; 171)

DALMAU, Bernabé. Els Màrtirs de Montserrat = Los mártires de Montserrat / Bernabé Dalmau. Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013. 120 p., [8] f. de làm.

DÍAZ I ESCULIES, Daniel. L’Exili dels Països Catalans durant la guerra civil de 1936-1939 / Daniel Díaz i Esculies. Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013. 398 p. (Textos i estudis de cultura catalana ;185)

ESCULIES, Joan. 12.000! : els catalans a la Primera Guerra Mundial / Joan Esculies, David Martínez Fiol ; pròleg de Felip Solé. 2a ed. Barcelona : Ara Llibres, 2014. 239 p. ; 24 cm. (Sèrie H)

FALGUERA I RIBAS, Oriol. L’Exèrcit Popular Català (1969-1979) : la casa / Oriol Falguera. Barcelona : Rafael Dalmau, 2014. 365 p., [8] f. de làm. (Al guió del temps)

FIGUERES, Josep M. La Veu de Catalunya : 1899-1937 / Josep M. Figueres. Barcelona : Ajuntament de Barcelona : Base, 2013. 693 p. (Base històrica ; 113)

FONTBONA VÁZQUEZ, Francesc. Temps de guerra : memòries d’un metge a la Guerra Civil / Francesc Fontbona Vázquez ; pròleg de Joan B. Culla. Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013. 102 p., [4] f. de làm. (Biblioteca Serra d’or ; 461)

Fotografía y arquitectura moderna en España = Photography & modern architecture in Spain : 1925-1965 / Iñaki Bergera (ed.). Madrid : Fundación ICO : La Fábrica, 2014. 237 p.

FRANQUESA, Montserrat. La Fundació Bernat Metge, una obra de país (1923-1938) / Montserrat Franquesa Gòdia. Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013. 299 p. (Textos i estudis de cultura catalana ; 181)

GUANSÉ, Domènec. Catalunya a l’exili / Domènec Guansé ; edició a cura de Montserrat Corretger i Francesc Foguet. Valls : Cossetània , 2013. 365 p. (Memòria del segle XX ; 25)

Le Droit des archives publiques, entre permanence et mutations / sous la direction de Sophie Moniier et Karen Fiorentino. Paris : L’Harmattan, 2014. 295 p. ; 24 cm. (Droit du patrimoine culturel et naturel)

MARTÍN RAMOS, Josep Lluís. Josep Tarradellas : la Guerra Civil (1936-1939) / Josep Lluís Martín Ramos; edició a cura de Ton Barnils i Montserrat Catalan. Barcelona : Dau , 2013. 478 p.

MERINO SÁNCHEZ, Jacint. Los Militares se sublevan en Barcelona : el general Manuel Goded LLopis y el 19 de julio de 1936 / Jacint Merino Sánchez. Barcelona : Base, 2013. 311 p. (Base hispánica ; 34)

MESEGUER YEBRA, Joaquín. Comentario a la Ley 19/2013, de 9 de diciembre, de transparencia, acceso a la información pública y buen gobierno : análisis de la tramitación e informes sobre publicidad activa y acceso a la información pública / Joaquín Meseguer Yebra. [Barcelona] : Centro de Estudios Municipales y de Cooperación Internacional : Escola d’Administració Pública de Catalunya : Diputación de Granada, 2014. 330 p.

MIRALLES I HENARES, Esther. Emboscats : la guerra dels que no hi van anar / Esther Miralles. Badalona : Ara Llibres, 2013. 226 p., [8] f. de làm. (Sèrie H)

MONTELLÀ, Assumpta. 115 dies a l’Ebre : el sacrifici de la lleva del biberó / Assumpta Montellà. 2a ed. Barcelona : Ara Llibres, 2014. 296 p. (Sèrie H)

MOTA MUÑOZ, José Fernando. "Cuellos blancos" : de empleados a trabajadores : el movimiento sindical de banca y ahorro en Barcelona : 1955-1980 / José Fernando Mota Muñoz, José Manuel Rúa Fernández, Manuel Vicente Izquierdo ; prólog de Javier Tébar Hurtado. Alzira : Germania, 2013. 250 p. (Materials d’història de l’arxiu ; 4)

PANYELLA, Jordi. Salvador Puig Antich, cas obert : la revisió definitiva del procés / Jordi Panyella. Barcelona : Angle, 2014. 431 p., 8 p. de làm. (El Fil

Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 39 / octubre 2014 Juny-Setembre 2014

Ingressos 29

d’Ariadna / Angle ; 66) PÉREZ NESPEREIRA, Manuel. Martí Barrera : sindicalista,

impressor, polític / Manuel Pérez Nespereira. Barcelona : Fundació Josep Irla, 2014. 195 p.

PONS, Agustí. Espriu, transparent / Agustí Pons. Barcelona : Proa, 2013. 763 p., [16] p. de làm. (Perfils ; 93) PUJOL, Jordi. Pensar Europa = Thinking Europe / Jordi

Pujol. Barcelon: Centre d’Estudis Jordi Pujol, 2014. 115 p.

Represión, resistencias, memoria : las mujeres bajo la dictadura franquista / Mary Nash (ed.). Granada : Comares, 2013. 182 p. (Comares historia)

RIQUER I PERMANYER, Borja de. Alfonso XIII y Cambó : la monarquía y el catalanismo político / Borja de Riquer. Barcelona : RBA, 2013. 249 p. (RBA Historia. Historia de España)

RODRIGO, Martín. Beyond Tabacalera, a bridge between the Philippines and Spain tobacco = Más allá del tabaco, un puente entre Filipinas y España / curated by Martín Rodrigo. Makati : Ayala Foundation : Embassy of Spain in the Philippines, 2014. 202 p.

SÁNCHEZ-COSTA, Fernando. A l’ombra del 1714 : memòria pública i debat polític a la Barcelona republicana (1931-1936) / Fernando Sánchez-Costa. [El Ejido] : Círculo Rojo, 2013. 754 p.

SÁNCHEZ SUÁREZ, Alejandro. Indianes, 1736-1847 : els orígens de la Barcelona industrial / Àlex Sànchez. Apèndix : Sant Pere, un itinerari pel primer barri fabril de Barcelona, Jaume Artigues i Francesc Mas . Barcelona : Ajuntament de Barcelona, 2013. 178 p. (Col·lecció pòsits ; 9)

SÁNCHEZ VIGIL, Juan Miguel. Fotoperiodismo y República : prensa y reporteros gráficos, 1931-1939 / Juan Miguel Sánchez Vigil, María Olivera Zaldua. Madrid : Cátedra, 2014. 350 p. (Signo e imagen; 153)

SENDRA, Ferran. Catalans del segle XX de les lletres i les arts/ fotografies de Ferran Sendra, Robert Ramos; textos de David Castillo... [et al.]. Tarragona : Arola, 2013. 239 p.

SOTELO VÁZQUEZ, Adolfo. De Cataluña y España : relaciones culturales y literarias : 1868-1960 / Adolfo Sotelo Vázquez. Barcelona : Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2014. 626 p.

TORRES, Estanislau. Indrets i camins de la Batalla de l’Ebre / Estanislau Torres. 2a ed. [Barcelona] : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013. 131 p.

ÀREA DELS FONS DE L’ADMINISTRACIÓ

FONS DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA Generalitat de Catalunya (Segona República)

Monografia La politique financière de la Généralité pendant la révolution et la guerre. 19 juillet - 19 novembre. Editada pel Departament de Finances de la Generalitat de Catalunya.1936. Donació de Francesc Panyella i Farreras (Centre Català de Marsella). Lliure accés. [Fons 1, ingrés 3379].

Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya

Expedients de personal (dates d’inici 1950-1995 i dates finals 1980-1998), 1,4 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 366 registres. Transferit per l’Arxiu Central del Departament de Governació i Relacions Institucionals. Accés restringit. [Fons 134, ingrés 3327]


Expedients de contractació administrativa: subministraments de material inventariable no homologat, subministrament de material no inventariable, contractes administratius especials, contractes de consultoria i assistència, contractes de serveis de més de 2 milions de pessetes, contractes de treballs específics i concrets no habituals i contractes majors d’obres (1979-1982), 2 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 246 registres. Transferit per l’Arxiu Central del Departament d’Interior. Lliure accés, amb restriccions. [Fons 134, ingrés 3353]


Llistats de nòmina (1981-1987), 37,5 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 26 registres. Transferit per l’Arxiu Central del Departament d’Interior. Accés restringit. [Fons 134, ingrés 3354]

Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya

Expedients de reclamació davant la Junta Arbitral del Transport de Catalunya (1993-1999), 0,5 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 664 registres. Transferit per l’Arxiu central de Territori i Sostenibilitat. Accés restringit. [Fons 352, ingres 3329].


Expedients de contractació d’obres (1980-1994), 2,5 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb

(*) Aquest apartat inclou algunes de les referències bibliogràfiques de les darreres obres rebudes a la Biblioteca procedents de compres i donatius, que estan relacionades amb l’estudi dels fons documentals que es conserven en el nostre centre.

30 173 registres. Transferit per l’Arxiu central de Territori i Sostenibilitat. Lliure accés, amb restriccions. [Fons 352, ingres 3330].


Expedients de contractació d’obres (dates d’inici 1991-1995 i dates finals 1992-1995), 2,9 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 136 registres. Transferit per l’Arxiu central de Territori i Sostenibilitat. Lliure accés, amb restriccions. [Fons 352, ingrés 3331].

Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya Expedients de comunicació de l’exercici del dret de vaga (1990-1999), 3,9 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 931 registres. Transferits per l’Arxiu Central d’Empresa i Ocupació. Accés lliure, amb restriccions. [Fons 208, ingrés 3341]

Delegació Territorial a Barcelona del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya

Expedients de dipòsit dels comptes anuals i auditories (Registre general de cooperatives de Catalunya) (dates d’inici 1990-1994 i dates de tancament 1992-1994), 12,6 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 4.821 registres. Transferits per l’Arxiu Central d’Empresa i Ocupació. Accés restringit. [Fons 243, ingrés 3340]


Expedients de preavisos i actes de les eleccions sindicals (1990-1993), 36,9 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 18.628 registres. Transferits per l’Arxiu Central d’Empresa i Ocupació. Accés lliure, amb restriccions. [Fons 243, ingrés 3345]


Expedients de dipòsit dels comptes anuals i auditories (Registre general de cooperatives de Catalunya) (1995-1998), 29,4 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 10.708 registres. Transferits per l’Arxiu Central d’Empresa i Ocupació. Accés restringit. [Fons 243, ingrés 3355]


Expedients de preavisos i actes de les eleccions sindicals (1994-1997), 36,1 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 11.274 registres. Transferits per l’Arxiu Central d’Empresa i Ocupació. Accés lliure, amb restriccions. [Fons 243, ingrés 3357]

Departament d’Indústria, Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya

Expedients d’autoritzacions administratives d’instal·lacions elèctriques d’alta tensió d’ús públic (dates d’inici 1994-1998 i dates finals 1995-1998), 9,7 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 1.409 registres. Transferits per l’Arxiu Central d’Empresa i Ocupació . Accés l l iure , amb restriccions. [Fons 296, ingrés 3342]


Expedients d’autoritzacions administratives d’instal·lacions elèctriques d’alta tensió d’ús públic (1995-1998), 4,7 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 680 registres. Transferits per l’Arxiu Central d’Empresa i Ocupació. Accés lliure, amb restriccions. [Fons 296, ingrés 3343]


Expedients d’autoritzacions administratives d’instal·lacions elèctriques d’alta tensió d’ús públic (1995-1998), 3,4 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 542 registres. Transferits per l’Arxiu Central d’Empresa i Ocupació. Accés lliure, amb restriccions. [Fons 296, ingrés 3344]

FONS DE L’ADMINISTRACIÓ PERIFÈRICA DE L’ESTAT Prefectura Provincial de Carreteres a Barcelona del Ministeri d’Obres Públiques

Expedients d’expropiació (dates d’inici 1960-1976 i dates finals 1967-1977), 7,4 m. Base de dades Access format d’intercanvi amb 22 registres. Transferi ts per l’Arxiu Central Terri tori i Sostenibilitat. Lliure accés, amb restriccions. [Fons 691, ingrés 3332]

ÀREA DELS FONS HISTÒRICS FONS D’ASSOCIACIONS I FUNDACIONS Fons Federació de Mares i Pares d’Alumnes de Cata-lunya (FaPaC)

Constitució, legalització i estatuts; participació a en-titats estatals i nacionals; delegacions territorials; plans i projectes; manuals i normatives; memòries i informes de funcionament; Junta general, Junta Di-rectiva, la Junta Permanent, lssemblees generals, eleccions de càrrecs i representants i comissions te-màtiques; projectes de llei i normativa escolar; con-


31 venis subscrits; assegurances; pressupostos i gestió de la despesa; peticions de subvenció; llibres de Ma-jor, de Diari i balanços; recursos bibliogràfics i he-merogràfics; reculls de premsa, publicacions alienes i dossiers temàtics; documents de presentació de l’entitat, publicacions pròpies, comunicats i declara-cions, relació amb altres entitats i correspondència; suport a les associacions de mares i pares d’alumnes, documentació de l’Escola de Pares, or-ganització i participació en jornades, cursos i con-gressos; estudis, comissions de treball, campanyes, reforma educativa, Mapa Escolar de Catalunya, Consells Escolars, preinscripció i matriculació, nor-malització lingüística, escoles bressol, llibres de text, esport, menjadors i transport escolar, i activi-tats extraescolars. 1975 – 2000. 24,2 m.

Fons Casal Català de Navarra Sol·licitud de subvencions; documentació de la li-quidació del Casal; comptes d’ingressos i despeses; “Caseta Sanfermín”; activitats esportives: equips de futbol; Estatuts; contractes de serveis i d’immobles i assegurances; correspondència rebuda de la Genera-litat de Catalunya; material de difusió i secretaria; i liquidació d’impostos. 1988 – 2007. 0,4 m.

FONS COMERCIALS I D’EMPRESES Fons Llibreria Catalònia, S.A.

Escriptures de constitució i modificació d’estatuts, nomenaments, augments de capital, canvis de deno-minació social, atorgament de poders i títols d’accions; actes de les Juntes d’accionistes i del Consell d’Administració; informes i memòries eco-nòmiques; relació amb sindicats i gremis d’editors i llibreters; manteniment de la botiga i altres locals; assegurances i serveis de funcionament; finança-ment creditici i hipotecari; inscripció i gestió de la marca comercial; tributs; llibres de Diari, Caixa i Balanços i auxiliars; control de vendes, estudis de mercat i promoció; i dotació, retribució, assistència sindical i assegurament dels treballadors. 1928 – 2005. 2,1 m.

Fons Prudencio Cobo, S.A. Llibres d’actes de la Junta General d’accionistes de Prudencio Cobo Novales, S.A. (Barcelona) (1942-1991) (2 unitats). 1942 – 1991. 2,1 m.

FONS PATRIMONIALS I FAMILIARS Fons Família Camprodon

El fons aplega bàsicament documentació sobre la transmissió patrimonial de la família, títols de les

seves possessions barcelonines i documents sobre la seva administració. La tipologia documental que s’hi troba són especialment capítols matrimonials, testaments, inventaris de béns i repartiments d’herència, títols de possessió de les cases i solars de Barcelona, i administració i comptabilitat d’aquests, i també documents de les prestacions militars dels membres de la família. Hi destaquen els documents i la correspondència relativa a les expropiacions fetes per l’Ajuntament de Barcelona i les companyies de ferrocarril de diverses propietats de la família: al carrer de la Tapineria de Barcelona (pel Pla de Reforma Interior de Barcelona), al carrer de Cuyàs de Barcelona (per la “Compañía General de Ferrocarriles Catalanes”), i d’una peça de terra a prop del Fort Pienc de Barcelona (per la “Sociedad de Ferrocarril de Zaragoza a Barcelona”). També conté un plec de documentació de la divisió de l’herència d’Isidre Santmartí i Llenes entre els seus descendents. 1647 – 1998. 1,2 m.

Fons Mas Porcioles de Crespià El fons aplega bàsicament documentació sobre el mas Porcioles de Crespià i el mas la Costa i Coromines de Pedrinyà. En concret, comprèn documents relacionats amb la compra i transacció de la propietat, creacions i lluïcions de censals i documents judicials de plets per terres. Inclou també documents de transmissió patrimonial, matrimoni i herència. De la família, s’hi conserva sobretot documentació dels segles XVII i XVIII. També hi ha documentació sobre els beneficis eclesiàstics fundats per Pere Porcioles a Barcelona, i alguns documents personals i genealògics de la família de Dolors de Sangenís i Graells, esposa de Josep Maria de Porcioles i Colomer. 1273 – 1986. 0,4 m.

FONS PERSONALS Fons Manuel Puig Janer

Arxiu de l’oficina de l’arquitecte i professor Manuel Puig Janer, i, del seu fill, Manuel Puig Ribot: expe-dients que contenen projectes tècnics, permsos d’obres, documentació de seguiment i pressupostos; corresponen a projectes de construcció i reforma tant d’edificis residencials, industrials, hostalers, do-cents com també de religiosos, així com a valoraci-ons d’edificacions per diversos motius, especial-ment, per causes de litigis judicials, per intencions de venda o bé per danys produïts en edificis per cau-sa de la Guerra Civil. 1922 – 1986. 16 m.

32 Fons Isidre Bravo Pijoan

Document identificatiu, agendes personals, notes i apunts del temps d’estada a Tolosa de Llenguadoc i correspondència familiar, amical i religiosa dels seus primers anys (1946-1964); originals inèdits d’assaigs i llibres de viatges de temàtica antropològica; correspondència rebuda agrupada cronològicament i còpies de la correspondència tramesa pel productor (1965-2009); i narració autobiogràfica inèdita, llibretes de notes de viatge i materials per a una exposició i catàleg de fotografia. 1946 – 2009. 1,5 m.

Fons Miquel Saperas i Auví Documentació identificativa, acadèmica i familiar; director de “L’Idea” i “La Veu Gracienca” i relació amb les empreses Guillermo Raebel, S.A. i Oriola, S.A.; originals manuscrits i edicions impreses de l’obra poètica, teatral, en prosa i biogràfica, lletres per a composicions musicals i escrits diversos; difu-sió de l’obra i gestió dels drets d’autor; cartes trame-ses i rebudes; relació amb els Lluïsos de Gràcia, l’Orfeó Gracienc, l’Orfeó Català i els Amics de Ver-daguer; conferències, programes d’activitats, docu-mentació autobiogràfica i necrològica, crítiques a la seva obra, premis i homenatges; obra aliena, dossi-ers temàtics, documentació impresa, publicacions i retalls de premsa. 1920 – 1978. 4,4 m.

Fons Noel Clarasó i Serrat Col·lecció sistemàtica de retalls de premsa de les se-ves col·laboracions periodístiques, especialment a “La Vanguardia”; articles als diaris “Madrid” (1947-1967) i “Ya” (1954-1970); esborranys d’obra creativa, principalment mecanoscrita, en tots els gèneres: narracions curtes i contes (inclosos, contes infantils), novel·les, poesia, teatre, guions per al cinema i la televisió; i correspondència relacionada amb la seva activitat creativa i les publicacions, així com la que reflecteix una part de la seva relació amb RTVE. 1940 – 1984. 2,5 m. Correspondència familiar (1904-1944); dossiers anuals de correspondència rebuda (1940-1995); i necrològiques publicades en premsa (1985). 1900 – 1995. 0,1 m.

Fons Max Cahner Documentació identificativa, acadèmica, mèdica, agendes, d’administració del patrimoni i sobre les relacions personals i familiars; activitat a la “Revista de Catalunya”, Edicions 62, Curial, el diari “Avui” i la Universitat Catalana d’Estiu; docència a la Universitat de Barcelona (accés, gestió, programes i activitats docents i treballs dels alumnes); treballs

propis i col·laboracions; correspondència rebuda, tramesa i entre tercers; activitat associativa; conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, Convergència i Unió i Acció Catalana; activitat política clandestina; conferències i intervencions a seminaris i congressos; dossiers temàtics; i documentació sobre el productor del fons. 1912 – 2013. 8,4 m.

Fons Maurici Serrahima Mecanoescrit de l’obra inèdita “Mentrestant..” –fotocòpia– . 1942 – 1944. 0,1 m.

Fons Montserrat Sancho de Maduell Correspondència personal i familiar (1 carpeta). 1952 – 1968. 0,1 m.

Fons Salvador Escamilla Documentació d’homenatges i reconeixements: correspondència d’adhesions rebuda per la comissió organitzadora de l’Homenatge a “Bon dia, Catalunya” del programa “Radioscope” i al seu c reador Sa lvador Escami l l a (1980-1981) (anteriorment conservada en tres àlbums) i publicació “Recordant Salvador Escamilla (2008)”. 1980 – 2008. 0,1 m.

Fons President Pujol Documentació de l’Oficina d’expresident de la Generalitat de Catalunya (2006-2012) (capses 697-897) i arxiu de premsa de l’oficina (capses 1-46). 2003 – 2012. 24,7 m. Documentació de l’Oficina d’expresident de la Generalitat de Catalunya (2012-2014) (capses 898-934). 2012 – 2014. 3,6 m.

Fons Josep Maria de Porcioles Documentació personal, identificativa, acadèmica, patrimonial i familiar; documentació de l’activitat professional com a notari; correspondència professional i política; títols i càrrecs; retalls de premsa sobre l’activitat pública; documentació impresa; participació en actes i iniciatives empresa-rials; estudis biogràfics; impresos, publicacions pe-riòdiques i recursos d’informació legislativa. Biblio-teca i hemeroteca: 10 volums. 1894 – 1995. 0,8 m.

Fons Manuel Perales Mercader Documentació relativa a la carrera militar, desenvo-lupada principalment a Madrid i Barcelona: fulls de serveis i resums d’ordres, sol·licituds i permisos de llicència d’estudis i desplaçaments, passaports, cer-tificats de pagaments d’havers i comunicacions i despatxos oficials de nomenaments dels graus mili-tars, des de l’admissió com a cadet (1827) fins al de comandant del Cos d’Enginyers (1848); correspon-


33 dència oficial rebuda i la comunicació de la conces-sió de la creu de l’orde de Sant Hermenegild. 1822 – 1865. 0,1 m.

Fons Esteve Gay i Burguès Documentació de l’activitat com a mestre de filatura a l’Escola Industrial de Barcelona i l’Escola de Tècnica de Pèrits Industrials de Barcelona; graelles de notes, llistats d’alumnes, autoritzacions de viatge, correspondència acadèmica, reconeixements d’antiguitat com a docent, mostres d’exàmens teòrics i relació amb empreses per a l’organització de pràctiques; cartes amb Pere Rius Caba, invitacions del president del Patronat Local de Formació Professional a la inauguració del curs de l’Escola, col·laboració en la III Setmana Internacional de la Tècnica Tèxtil i sopars d’homenatge. 1925 – 1965. 0,1 m.

Fons Josep Puig i Cadafalch Escriptures familiars i del patrimoni del Maresme i Barcelona, i correspondència (1 postal adreçada a Josep Puig i Cadafalch, 2 postals adreçades a Pilar Puig, 15 postals adreçades a Teresa Cunill Puig). 1701 – 2004. 0,6 m.

Fons Carlos Nadal Gaya Correspondència amb Elisenda i Manuel Capdevila, Javier de Godó, Jordi Pujol i Josep Miquel Servià; i invitació a una conferència de Carlos Nadal amb el títol “La Navidad y el teatro” (Pineda de Mar, 1952). 1952 – 2007. 0,1 m.

COL·LECCIONS Col·lecció de manuscrits i documents textuals solts de l’Arxiu Nacional de Catalunya

Invitació a l’acte d’inauguració de l’Estadi del Futbol Club Barcelona (número 06), 24 de setembre de 1957. 0,1 m.

Llibre Diari de l’empresa Hijos de R. Riera Planas, de Barcelona (1918-1924) i Llibre de signatures que porta per títol: “Amb motiu del cinquantenari de la fundació de l’empresa Ramón Riera i Guardiola (continuador de Fills de R. Riera Planas). El personal obrer i administratiu i amb l’adhessió de les firmes proveïdores, rendeixen respectuós homenatge. Barcelona, octubre de 1950”. 1918 – 1950. 0,1 m.

Documentació de mossèn Pere Ribot: poemes originals manuscrits (8 unitats) (1962-1973). Biblioteca: “El petit gran do. Poemes”(Barcelona: Edicions Terra Nostra, S.A. 1987). Documentació no textual: “Poemes de mossèn Pere Ribot recitats per l’autor” (Barcelona, Edicions Vergara) (disc

de vinil de 45 revolucions) (1963), amb dedicatòria manuscrita de l’autor; i “Goigs en lloança de Sant Martí de Riells del Montseny, Bisbat de Girona” (2 exemplars) (1954). 1954-1987. 0,1 m.

“Llibreta d’àpoques de Jeroni Colomines i els seus successors.” Horta del Pla de Barcelona,1787-1897. [26] f. Llibreta en octau sense cobertes. 1787 – 1897. 0,1 m.

“Escribania de càmara y altres noticietas.” Barcelona, 1768-1790. [93] f., [2] notes soltes. I un plec en octau intitulat “Llevador de las terras té llogadas la Sra. Dª Maria Francesca de Armengol y de Senjust, ab los noms y cognoms dels llogaters y los preus pagats”, [9] f. Llibre en quart amb les seves cobertes originals de pergamí. 1768 – 1790. 0,1 m.

Documents de Santiago Casanova Giner, prevere, rector a diverses parròquies del Maresme i del Garraf (Sitges, Argentona), natural del Forcall (País Valencià), estudiós de temes locals, promotor d’obres de religiositat popular: correspondència, fotografies i altres documents personals, impresos menors, etc., entre els quals destaca tota la documentació referent a les creus al vent que restaurà a la seva comarca (correspondència amb els rectors, croquis de les creus, etc.), c. 200 f. 1950 – 1980. 0,1 m.

Llibre miscel·lani intitulat “Quintas y levas”. Barcelona, segle XVIII. 13 p., 29 f., 104 p., 10 f. impresos, 32 p. impreses, 133 f., 3 f. impresos, 4 f. impresos, 5. folis impresos, 39 p. impreses. En foli. Cobertes originals de pergamí. 1760 – 1773. 0,1 m.

“Dn. Antonio de Grimau y de Grimau, paborde mayor del imperial monasterio de San Cucufate del Vallés contra el P. Prior y Convento de Car-melitas Calsados de la presente ciudad”. En la Real Audiencia, Barcelona, 1738-1744. 92 f. i “Pocessions presas per lo llegítim procurador dels Rts. P. Prior y Convent del monastir de Nra. Señora del Carme de la present ciutat de diffe-rents pessas de terra situadas en las parròquias de Cornellà y del Hospitalet . . .” Barcelona, 1746/1780, 96 f. 1738 – 1780. 0,1 m.

Llibre de la marmessoria dels béns de Josep Soler, sabater de Barcelona. Barcelona, 1694-1696. 66 f. En foli. Cobertes originals de pergamí. 1694 – 1696. 0,1 m.

“Comptes donats per lo P. M. F. Andreu Pujadas, orde de N. P. S. Agustí, de tot lo que ha cobrat y pagat

34 lo Sor. Francisco Comellas, notari de Barcelona, com a procurador del quòndam R. Dr. Miquel Pujadas, hereu que fou de confianza del quòndam Sor. Francisco Reig y Subirà, adroguer que fou de Barcelona, y juntament comptes de tot quant ha pagat y cobrat lo mateix Fr. Pujadas, també com a procurador de son germà Dr. Pujadas, des de novembre de 1749, en què lo Dr. Pujadas partí de Barcelona per Madrid, fins lo die 19 de setembre de 1771, en què morí dit Rt. Dr. Miquel Pujadas.” 1749-1771. 12 f. 1749 – 1771. 0,1 m.

Dos llibres majors de la casa de Lluís Pascual. Bar-celona, 1924-1940. 31 f., 78 f. 1924 – 1940. 0,1 m.

Manuscrit personal de Francisco Xavier de Garma y Durán, arxiver que fou de l’anomenat Arxiu de la Corona d’Aragó. Barcelona, segle XVIII, 291 f. En quart. Cobertes originals de pergamí. Segle XVIII. 0,1 m.

Col·lecció documental sobre la Segona República i la Guerra Civil espanyola

Bitllet o pagaré d’“El Comité de enlace de Dénia” d’un valor d’una pesseta, datat a Dènia el 26 de setembre de 1936 (2 exemplars). 1936, setembre, 26. Dènia. 0,1 m.

Monografia titulada “Madrid”. Barcelona: Indústries Gràfiques Seix Barral, empresa col·lectivitzada, 1937. 0,1 m.

“Llibre d’actes de la Impremta Forés-Gracienca Arts Gràfiques Cooperativa Obrera Popular”. Barcelona, 12 d’agost al 7 de setembre de 1936. Llibre editorial en foli. [5] p. escrites que abra-cen el període d’organització prèvia i constituent fins a l’enregistrament de l’empresa pel Consell Superior de la Cooperació de la Generalitat de Catalunya. 1936, agost, 12 - 1936, setembre, 7. 0,1 m.

Col·lecció de publicacions periòdiques de l’Arxiu Nacional de Catalunya

Revista “Destino”, núms. 483 (1946); 508-512, 514, 515, 518-520 i 522-536 (1947); 543-553, 555-570, 572-574 i 576-594 (1948); 595, 597-616 i

619-648 (1949); 649-653, 672, 673 i 675-677 (1950); 752-762, 764-766, 782, 784, 794 i 798-801 (1952); 806, 807, 809-811, 820, 822, 823, 825, 833, 834, 836, 839, 841, 842, 845-851 i 853-855 (1953); 856-868, 870-882, 885, 888, 890, 891 i 894-907 (1954); 908-920, 923-927, 929, 930, 945, 946 i 948-960 (1955); 1157-1159, 1162 i 1163 (1959); 1176-1179, 1184-1186, 1190, 1191, 1210, 1212, 1213 i 1215-1221 (1960); 1222, 1223, 1234 i 1236 (1961); 1522 (1966); 1541 (1967); 1585 (1968); 1675-1677 (1969); 1686 i 1687 (1970). 1946 – 1970. 0,8 m.

Col·lecció documental sobre l’exili català al segle XX de l’Arxiu Nacional de Catalunya

“Estatuts del Catalunya. Grop Nacionalista Radical. Santiago de Cuba” (19 de setembre de 1928). Fulletó imprès. 0,1 m.

Col·lecció bibliogràfica del Centre de Recursos Arxivístics de Catalunya

Biblioteca i hemeroteca auxiliar de la Subdirecció General d’Arxius de la Generalitat de Catalunya. 1950 – 2013.

EXPOSICIONS Exposició: «Nobles i cavallers entre dos monarques. La Guerra de Suc-

cessió als fons de l’Arxiu Nacional de Catalunya»

Itinerància: Lloc: Centre Cultural de Ripollet, Rambla de Sant

Jordi 2-4, 08291–RIPOLLET Dates: del 4 i el 27 de novembre de 2014 Horari: de les 9 a les 13 h i de les 15 a les 23 h (de

dilluns a divendres); de 9 a 14 h i de 17 a 21 h (dissabtes); i, de 9 a 14 h (diumenges).

Edita: Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

Arxiu Nacional de Catalunya Carrer Jaume I, 33-51 08195 – Sant Cugat del Vallès

Direcció: Josep Maria Sans i Travé

Consell de Redacció: Francesc Balada, Josep Fernández, Àngels Bernal, Imma Navarro, Francesc Olivé, Rosa Cruellas, Ingrid Gómez.

Coordinació: Francesc Olivé

ISSN: 1695-9000 Dip. Legal: B.27.802-2002

Web: http://www.anc.gencat.cat https://twitter.com/arxiunacional

A/e: [email protected] https://www.facebook.com/ArxiuNacional

Agenda

Date post:	14-Nov-2023
Category:	Documents
Upload:	ub
View:	0 times
Download:	0 times